Quina tropa! Molt contents, des de la Minerva, d’haver recuperat les seves pel·lícules per a tothom. Gràcies a la colla per haver-ho posat tant fàcil, i a l’Arnau, l’Eva i el Xavi per ajudar-nos a passar en format digital. 

tenboys2

ten boys

Imagineu-vos el panaroma recreatiu colomí a finals dels anys 50. Dues associacions on poder apuntar-te, una més menyspreable que l’altre: la Falange o l’Acció Catòlica. És normal que la colla dels TEN BOYS decidís actuar pel seu compte i passar-ho bé prescindint de la seva tutela. Agafar el cotxe sense permís –en la doble accepció, ni del propietari ni de la possessió del carnet— i anar a esbargir la boira i empaitar noies a qualsevol Festa Major. I entre les seves aficions, una els hi encantava: agafar la càmera del Domingo i gravar les seves pròpies projeccions amb la Super8.

Al meu entendre, “La creu de ferro” és una petita mestra. Ideològicament parlant, cal entendre que durant la postguerra no es parlava del què havia passat en el conflicte, i que l’educació que rebien aquests nois estava marcadíssima pels ideals del nacionalcatolicisme.  Estèticament, crec que es mereix un gran elogi. Més encara considerat els mitjans que disposava aquesta colla. Cero estudis en tot allò que ara es consideraria imprescindible: interpretació, muntatge, fotografia, etc. I malgrat això, va sortir una obra molt ben feta. Especialment admirable, em sembla a mi, és la postproducció de l’obra. El muntatge dels plans el va fer una persona que, com mínim a nivell intuïtiu, coneixia les arts del cinema. Com a petites curiositats, destacar que la petita creu de ferro que protagonitza la narració va ser trobada accidentalment.

El nostre mercat” és una peça més humorística. Una barreja entre documental d’època i successió de gags. Us agradarà reconèixer persones i establiments colomins que ja han mort, han desaparegut o bé s’han transformat. Lògicament hi veureu la plaça, però també el portal del Sanou, la carretera de Montblanc i altres punts de la Vila. La música de fons que escoltareu estar afegida als anys 80, quan la pel·lícula va ser gravada en format VHS. Espero que aquesta obra també us agradi i us faci riure una estona.

Guillem Carreras. Setembre ’15

Advertisements