Van voler controlar la teva vida. Des que vas néixer vas ser objecte d’escarni i reprovació. Els veïns del teu poble sempre posaven el teu nom en la seva boca. Amb qui marxaves, amb qui tornaves, amb qui t’eixarrancaves i mories de plaer. Tu, ni cas. Sempre vas voler fer la teva, i això t’honora. Ton pare pensava que aconseguiria domesticar-te tan bon punt passessis per l’altar. Afortunadament, al francès que van pensar per tu no l’importava que forniquessis amb un altre. Vas seguir fent el que vas voler amb el teu cos. La teva germana, que tant criticava com et comportaves públicament, va amenaçar-te en airejar la vostra relació si no deixàveu que ella hi participés. No vàreu cedir al seu xantatge, demostrant un altre vegada que la llibertat i la dignitat (de fet, són la mateixa cosa) eren irrenunciables per a vosaltres.

A continuació, els documents relatius a la història de la Caterina Valls També afegiré una segona història i reflexions molt breus que aquestes històries veraces m’han portat al cap.

triptyque-delphine

Fotografia de Katharine Cooper.

HISTÒRIA DE LA CATERINA VALLS.  

 Comentaris a Jean Strada, marit de Caterina Valls:

JOAN MARINESC, AMIC DE JEAN STRADA: “Jo he aconsellat a dit Strada, marit de dita Caterina, abans que si casés, que no ho fes per el què tota la gent i jo mateix sospitava”.

JOANA PICART, MULLER DE L’ANTIC AMO: “Ho feien tant descaradament que tothom no podia pensar altra cosa. I jo, abans que dit Joan Strada si casés, perquè havia estat criat de mon marit, veient tant poca vergonya en dita Caterina, li vaig aconsellar que no si casés”.

En el casament:

UN FAMILIAR: “Havent fet dites esposalles, quan nosaltres ens n’anàvem, trobarem moltes banyes davant la porta i també enfilades amb fil lligades a la porta. Tothom digué que en Jaume Argila, paraire de Vespella, les hi havia posades, i deien i creien que ho havia fet per fer fàstic del serraller, que era casat amb dita ma cunyada, les havia posat perquè deien que dit Argila es servia deshonestament de ma cunyada. I la viuda Armengola m’ha dit a mi que dit Jaume Argila i un altre que no sé qui era, ella va veure quan les hi posaven”.

Després del casament:

MARGARIDA, GERMANA DE CATERINA:  “Un dia jo vaig veure que en Jaume Argila, paraire de Vespella, pujava a ma germana Caterina, muller que és d’en Strada, serraller, al porxo de casa nostra i fou d’aquesta manera: que per pujar al porxo de casa nostra no hi ha escala, i dita Caterina, ma germana, pujà sobre un bugader i el dit Jaume Argila era en el porxo i prengué a dita ma germana per la mà per pujar a dalt. Jo em vaig tornar boja i vaig dir que aniria a buscar el nostre pare i l’hi diria. Vaig davallar al carrer per veure si el nostre pare hi era, i no veient-lo al carrer, vaig tornar a pujar dalt a casa, i vaig cridar a dita ma germana: “Baixa Caterina, que ve el pare”.

Això li va fer por. I aleshores vaig veure que ma germana Caterina baixava amb un llibant d’espart amb les dues mans al cap. I a l’altra cap de libant tenia el dit Jaume Argila, que l’ajudava a baixar. Jo vaig i conèixer molt bé en Jaume Argila, perquè era de dia. I això era després que ma dita germana estigués casada amb lo dit Strada, essent casada. I ma germana em digué que no ho digués a ningú, que no hi tornaria més. I també recordo que una altra vegada, un altre dia, vaig veure baixar a dita ma germana per el mateix lloc i en la mateixa manera, amb el mateix libant, i vaig conèixer el mateix Jaume Argila, que era en el porxo de mon pare, això és, de casa nostra, i ajudava a davallar a dita Caterina, ma germana, amb el mateix llibant amb que l’havia ajudat a baixar la primera vegada, que jo, com tinc dit, les vaig veure muntar i baixar. I també un altre dia jo vaig veure que ma germana Caterina parlava amb dit Jaume Argila,  que ell era en el porxo de casa nostre, i ma germana estava adobant la roba en un bugader, i aleshores arribà dit Strada, son marit, i demanà  a sa muller Caterina i ma germana, amb qui parlava. I ella digué negant que no parlava amb ningú, sinó amb mi. I és veritat que parlava amb dit Jaume Argila perquè jo el vaig veure a ell en el porxo i el conegué molt bé, perquè era de dia i ell treia el cap per a parlar amb ma germana per un forat a on estava l’escala del porxo, quan n’hi havia”

La temptativa de la germana.

JOAN BOVER, VEÍ: “Jo estava en la casa on estava en Joan Folgueres, i un dia hi arribà allà en Jaume Argila, de Vespella, paraire, i al cap de poc arribà una filla de Pere Joan Valls, que es diu Caterina, casada amb un serraller, i va anar allà on era dit Jaume. Tantost corrent, hi va anar una altra germana de dita Caterina, donzella. I jo i tot el carrer pensàvem que no hi veia sinó per ha cavalcar-se de dit Jaume Argila”.

 El desenllaç:

TESTIMONI: “El sotsveguer obrí una porta de cambra i entrarem, i jo darrera d’ell. De dita cambra entrarem en una altra cambra i vaig veure Jauma Argila, paraire de Vespella, que estava allí, prop d’un llit de peus, i una dona jove prop de dit Jaume Argila, que també estava de peus a soles, i que no havia ningú amb ells. I els senyors sotsveguer els prengué i se’ls va endur”.

 

HISTÒRIA DEL GASCÓ (1557)

“Fa uns dos mesos que esta que en Ramon, gascó, està a casa de Toni Bars, pagès de Folgueroles. Jo, veient que dit Ramon estava a casa, i tothom palesa i públicament deia que el dit Ramon mantenia i tenia amor amb madona Caterina Bars, ma sogre, jo vaig dir que no volia dir que dit Ramon estigués a casa i madona Bars, ma sogre, em digué que, en fàstic meu, hi estaria. Jo, veient que era una cosa mal feta, li diguí a ma sogre que era gran bellaqueria que tingués dit Ramon en casa, i que tingués amors amb ell, i que tot el món ho deia. I dita ma sogre em digué que, en fàstic meu, hi estaria. I jo, vist això, no volgué estar més amb ells, sinó que vam fer un mitjó en la casa, i mon sogre i ma sogre estan a una part i a muller  jo a l’altra part de la dita casa. Dit Ramon sempre està aquí, i menja i beu amb mon sogre i amb ma sogre, i dorm en la cambra de mon sogre i ma sogre. I mon sogre i jo no parlàvem des de feia quinze dies, i jo li vaig dir que em meravellava que ell tingués semblant bellaqueria a casa, que tothom ho deia, que en Ramon tenia amors amb ma sogre. I mon sogre em digué que ell fiava d’en Ramon i no creia que li fes tal tacanyeria, i que ell el trauria de casa, doncs coneixia que no li anava per bon camí, i que dit Ramon menjava de bo i bell i ell no menjava sinó pa i encara tenia mala cara.

Ahir a la nit, prop de la onze de la nit, vingué els sotsveguer i tocà a casa. Jo vaig obrir a veure que volia i vaig trobar que era entrat al meu apartament. Dit sotsveguer i jo pujarem a l’apartament de mon sogre i quan fórem dalt de casa, jo vaig veure que mon sogre i dit Ramon eren tots dins el llit i jeien junts. I ma sogre estava allà. I el sotsveguer prengué a mon sogre i a en Ramon,  els feu vestir, i se’ls va endur presos”.

 

UN PARELL DE REFLEXIONS:

1.- Una que ja tenia força assentada. A diferència del què es creu generalment, els medievals no eren més reprimits sexualment que nosaltres o les civilitzacions antigues. En qualsevol cas, estaven més reprimits (per l’església). Millor que no confonem l’estat amb la condició, que en el cas del sexe, per tractar-se de la pràctica més primària de la humanitat, s’ha mostrat inalterable en el temps. Els homes medievals també sabien divertir-se, en posició horitzontal. Una hipòtesi per confirmar és creure que l’arribada de francesos i gascons a Catalunya al segle XVI va  animar la seva estreta mentalitat catalana.

2.- L’essència dels rumors no és pas l’avorriment i el tedi que una persona sent enfront la seva pròpia. Més aviat és el resultat d’una combinació estranya: enveja per les actituds lliures i l’ànsia de control. El plaer de la destrucció i de l’infortuni s’alien en una hipòcrita perversió: “això que tu fas, i que estàs tan malament, a mi m’agradaria fer-ho.  Com que no puc, et trituraré a base d’enraonies”. L’exemple de la Margalida, germana de la Caterina, ha passat deu milions de vegades a cada poble.  Lògicament, també a Santa Coloma. Potser a vegades em costa relativitzar, criticant  amb duresa la xafarderia colomina, sense ser conscient que escampar merda és un esport nacional, especialment rural. Ara bé, mai demanaré perdó per exigir que la gent deixi viure als altres sense endinsar-se en afers que no els hi hauria d’ importar gens ni poc. Seríem un poble molt millor sense aquest gran defecte.

Llàstima dels esperits que es deixen atemorir pels comentaris aliens, i en paraules de Mishima…

                No diuen el què criden els ulls,

                No segueixen el camí de les mans,

                No senten el què proclama el cos,

                No obeeixen els què els hi indica el cor.

Guillem Carreras. Agost ’15.

Advertisements