Capablanca_20090313232948

Hem tingut, al llarg dels segles, una anomenada de gents terribles. La vam tenir en el temps antics, a l’Edat mitjana i a l’Edat moderna. Els antics autors grecs i llatins ens permeten, a llurs judicis sobre les antigues tribus catalanes, de tenir algunes notícies sobre llur caràcter. Tots concorden a proclamar-ne la rudesa i el coratge. “Ferox gens –diu l’historiador romà Titus Livi, en la Dècada IV—nullam vitam ratam absque armis esse” (“Raça feroç, que considera que la vida, sense armes, no és res”.). I afegeix que molts dels naturals suportaven tan malament el desarmament a què el cònsol romà Cató el Censor va condemnar totes les tribus catalanes, del Pirineu fins a l’Ebre, que foren molts els homes que van suïcidar-se. I el mateix historiador ens explica les precaucions que els grecs i els romans d’Empúries prenien amb els hispani (en aquest cas amb els catalans), “nació bàrbara i bel·liciosa”. (…)

En els temps medievals l’anomenada dels catalans com a gents terribles no va fer sinó afermar-se i estendre’s. Les lluites d’Itàlia i de Grècia, principalment, ens la proporcionaren. A Grècia, sobretot, vam deixar durant molt de temps un record esfereïdor. Potser en algun indret –a l’Eubea, a l’Acarniana, a Tripoli del Peleponès—el nom de català hi és encara un insult. Els almogàvers foren els més eficaços conqueridors d’una sembla anomenada. Eren homes que no vivien sinó de la guerra i per a la guerra. La duresa dels costums de l’època era augmentada en ells per l’exclusivitat per la professió. No es tracta de l’exclusivitat professional dels militars del nostre temps amb llargues temporades de pau, i fins amb la possibilitat de no batre’s mai. Eren guerrers efectius, cercant la lluita allí on la lluita fos. “Nòs no som usats d’estar en viles ne en ciutats –aquestes paraules posa Desclot en boca d’un almogàver—, que no som sabaters ne teixidors, ne hòmens que sapiam res fer, sinó de fet armes entres nosaltres enemics”. I el mateix Desclot explica que Pere el Gran va oferir als seus enemics, els Anjou, tornar-los deu presoners per cada almogàver que li tornessin. La Crònica de Ramon Muntar és plena d’episodis bèl·lics, victoriosos, dels catalans i de judicis encomiàstics. Em limitaré a recordar aquell passatge on afirma que els catalans van al combat alegrement, mentre les altres gents no hi van sinó a la força: “que açò  és la major meravella que anc fos de negues gents, que ab alegre e ab goig van a la batalla, així com totes altres gents hi van per força e ab gran temor”. (…)

És escaient d’adduir també els passatges de l’historiador portuguès Francisco Manuel Mel·Lo, autor de Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, bon coneixedor també dels catalans i d’aquesta llur guerra. Vet aquí com els descriu: “Son los catalanes por la mayr parte hombres de durísimo natural; sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestras gran sentimiento, y por esto son inclinados a la venganza: estiman mucho su honor y palabra; no menos su exención, por que entre las más naciones de España son amantes de su libertad. La tierra, abundante de esperanzas, ayuda y dispone su ánimo vengativo a terribles efectos con pequeña ocasión: el quejoso o agraviado deja los pueblos y se entra a vivir en los bosques, donde en continuos asaltos fatigan los caminos; otros, sin más ocasión que su propia insolencia, siguen a esotros; éstos y aquellos se mantienen por la industria de sus insultos. Llaman comúnmente andar en trabajo aquel espacio de tiempo que gastan en este modo de vivir, como en señal que le conocen por desconcierto: no es acción entre ellos reputada por afrentosa, antes al ofendido ayudan siempre sus deudos y amigos. Algunos han tenido por cosa política fomentar parcialidades por hallarse poderosos en los acontecimientos civiles: con este motivo han conservado siempre entre sí los dos famosos bandos de Narros y Cadells, no menos celebrados y dañosos a su patria que los Güelfos y Gibelinos de Milán, los Pafos y Médicis de Florencia, los Beamonteses y Agramonteses de Navarra y los Gamboínos y Oñasinos de la antigua Vizcaya”. (…)

Les condicions en què la vida de Catalunya s’ha desenvolupat, del començament del segle XVIII ençà, han contribuït, tal vegada en primer terme, a afrevolir allò que en aquest treball, per donar-li una denominació genèrica, anomenem esperit bel·licós. És una cosa sabuda que el decret de Nova Planta va modificar essencialment i formalment les condicions de vida del nostre poble. Des del punt de vista guerrer les modificacions foren radicals, amb el radicalisme que caracteritza aquell decret, perfecte des del punt de vista borbònic i nacionalista espanyol.

Catalunya va deixar de tenir exèrcit propi. Fins el sometent, que hem vist un temps tan exalçat i festejat, fou suprimit. Les escoles militars de Barcelona, on tants homes d’armes catalans s’havien format, foren tancades.

No solament Catalunya va deixar de tenir exèrcit propi, sinó que, de moment, no li fou exigida, per part de l’Estat espanyol, una gran contribució al seu exèrcit. Catalunya havia de fornir les companyies d’infanteria lleugeria, anomenada “fusellers de muntanya”, aquells famosos fusellers que, tenint llur guarnició a la Seu d’Urgell i a Cardona, i vestint el gambeto català, comparteixen amb els mossos d’esquadra, els parrots i els contrabandistes, la predilecció de les cançons populars de l’època. La mancança d’un estament que es dediqui d’una manera permanent, de generació en generació, a l’exercici d les armes, desentrena un poble per a la guerra i acaba per desviar-lo d’aquell exercici. (…)

Una darrera observació per a finir aquests comentaris.

De la mateixa manera que hi ha pobles que, donant la impressió de pobles pacients i soferts, sorprenen llurs tirans amb una inesperada revolució, hi ha pobles que desorienten en sentit contrari. Hi ha pobles formats per individus cerca-raons i bravatejadors que semblen i incapaços d’acceptar submisament cap greuge, i que, en realitat, són incapaços de cap acció defensiva de caràcter col·lectiu. Cal no confondre l’esperit bel·licós amb l’esperit renyinós o qüestioner. Molt sovint els pobles dotats d’aquest esperit no són sinó pobles poc aptes per a la guerra.

A quin d’aquells dos grups pertany el poble català? O és que no en pertany a cap? En quin concepte ens tenen els altres pobles? L’anomenada de bel·licosos i independents que tinguérem en els temps medievals i ens segles XVI i XVII, ¿s’ha esborrat en els temps posteriors?

Ferran Soldevila, 1966. 

Advertisements