jim-thompson--644x362

Jim Thompson

Havia sortit del cotxe i me n’anava de pressa cap al porxo quan la vaig veure. Estava guaitant de darrera les cortines estant, i la llum d’un llampec va il·luminar un segon aquell vidre fosc, emmarcant-li la cara com si fos una foto: una foto que no tenia res de bonic; aquella noia ho tenia tan difícil com jo, de ser una bellesa. Però tenia alguna cosa que em cridava l’atenció. Vaig ficar el peu en un forat i de poc que no me la clavo. Quan vaig tornar a aixecar la vista, ja no hi era, les cortines no es movien.

Vaig pujar els escalons com vaig poder, vaig deixar la maleta del mostrari a terra i vaig tocar el timbre. Vaig esperar-me fent-me un xic enrere, assajant un gran somriure i donant un cop d’ull al pati.

Era una casa antiga, encara no a un quilòmetre del campus universitari, i per l’aspecte i l’emplaçament em va fer pensar que en una altra època havia estat una casa de pagès.

Vaig tornar a pitjar el timbre. Hi vaig deixar el dit clavat escoltant aquell ressò estrident dins de la casa. Vaig obrir la ventalla i em vaig posar a trucar a la porta. Quan es treballa per Pagui a Poc a Poc se solen fer coses d’aquestes. T’acostumes que la gent s’amagui quan et veu arribar.

Encara estava trucant quan es va obrir la porta. Vaig donar un cop d’ull a la dama i em vaig fer enrera. No era pas la jove, aquella que havia estat espiant darrera les cortines. Era una gallina vella amb bec d’esparver  i ulls petits i mesquins. Devia tenir cap a setanta anys –no crec que ningú pugui fer tan lleig en menys de setanta anys—, però se la veia forta com un roure. Portava un bastó molt sòlid i em va fer l’efecte que estava disposada a fer-lo servir en qualsevol moment. Damunt meu.

–Em sap greu de molestar-la –vaig dir de seguida—. Sóc Dillon, dels magatzems Pagui a Poc a Poc. Potser….

–Fora! –xisclà!—. Fora d’aquí! Aquí no comprem als marxants.

–No m’ha entès –vaig dir—. És clar que ens agradaria obrir-li un compte, però en principi només m’he aturat perquè m’interessava una informació. Tinc entès que va tenir un tal Pete Hendrickson treballant aquí. Que li va adobar alguna cosa per aquí. Pensava que potser em podria dir on el puc trobar.

Va vacil·lar, mirant-me de reüll amb astúcia.

–Li deu cèntims, eh? –va dir—. I el vol trobar perquè pagui.

–No, no és res d’això –li vaig mentir—. De fet, és al revés. Ens vam equivocar i li vam cobrar de més, i ara volíem…

–Segur!—Va deixar anar un refilet d’allò més desagradable—. Segur que li van cobrar de més, a aquell torrat, aquell desastre de vagarràs! Tot el que es pot haver tret de Pete Hendrickson és un fart d’excuses i de romanços.

Vaig fer una mitja rialleta i vaig arronsar les espatlles. Normalment tot va al revés: fins i tot els pitjors enemics d’un tipus el protegeixen contra un cobrador de rebuts. Però de tant en tant trobes algú pitjor que la lepra, algú que voldria veure com posen el peu al coll a l’individu. I la puta era d’aquella mena.

–Un miserable i un gandul – va dir—. No era capaç de fer res i volia cobrar dues vegades. Va fotre el camp i va agafar una altra feina quan representava que treballava per a mi. Ja li vaig dir que se’n penediria….

Em va donar l’adreça de Pete i també el nom del que l’havia llogat. Era un hivernacle a tocar del llac Drive, no gaire lluny d’on era ara jo, i feia deu dies que hi treballava. Encara no havia cobrat, però estava a punt.

Jim Thompson

Advertisements