amistat

No estic d’acord amb tot el què exposa Emerson, però és prou interessant.

Jo em confesso, en aquest punt, d’un temperament molt delicat. Es quasi perillós per a mi “destruir el dolç verí del licor abusiu” de les afeccions. Una nova coneixença és per a mi un gran esdeveniment i em priva de la son. He tingut sovint belles fantasies sobre persones que m’han fet passat hores delicioses; més el goig acaba amb el dia; no dóna fruit. El pensament n hi neix; la meva acció es molt poc modificada. Jo tinc de sentir orgull en les obres del meu amic com si fossin meves, i una proprietat en ses virtuts. Sento tant de goig quan ell és alabat, com l’aimador quan sent aplaudir la seva promesa. Valorem amb excés la consciència del nostre amic. Sa bondat sembla mellor que la nostra, sa naturalesa més fina, ses temptacions més petites. Tot lo que es seu –son nom, sa figura, sa vestit, llibres, instruments— la imaginació ho sublima. La nostra pròpia pensa sona nova i més ampla de sa boca (…)

Les  nostres potencies intel·lectuals i actives augmenten amb la nostra afecció. El lletrat es posa escriure, i tots els seus anys de meditació no són prou per a inspirar-li un bon pensament o una expressió feliç; però que hagi d’escriure una carta a un amic, i al moment estols de gentils pensaments li venen, revestits arreu d’escollides paraules. (…)

Així tots els homes passen la vida en persecució de l’amistat i, si un hom expressés son veritable sentiment, a cada nou candidat pel seu amor podria escriure una lletra com aquesta:

“Car amic: Si jo estigués segur de tu, segur de ta capacitat, segur d’aparellar el meu humor amb el teu, ja mai més pensaria en futeses respecte a tes anades i vingudes. Jo no sóc pas gaire savi; el meu humor es fàcilment assequible; i jo respecto el teu geni, que es per a mi encara gairebé insondat; amb tot, jo no goso presumir en tu una perfeta intel·ligència de mi, i així tu ets per a mi un turment deliciós. Teu sempre  mai”.

Emperò aquests plaers inquiets i aquests turments delicats són fets per a curiositat, no per a la vida. No ens hi devem entregar. Això és teixir teranyina, i no tela. Les nostres amistats se precipiten a curtes i pobres conclusions, perquè les fem d’un teixit de vi i de somnis, enlloc de la solida fibra del cor humà. Les lleis de l’amistat són austeres i eternes, d’una sola peça amb les lleis naturals i morals. Més, nosaltres aspirem a un profit ràpid i mesquí per a xuclar-hi una dolçor sobtada. (…)

No vull tractar les meves amistats amb delicadesa, sinó amb el més aspre coratge Quan són reals, no són pas fil de vidre ni dibuix de gebre, sinó la cosa més forta que coneguem. Car després de tantes edats d’experiència, què coneixem avui de la natura o de nosaltres mateixos? Ni un sol pas ha avançat l’home vers la solució del problema del seu destí. En una general condemnació de follia està tot l’univers dels homes. Més la dolça sinceritat de joia i pau que em dona aquesta aliança amb l’ànima del meu germà és el pinyó mateix del qual tota natura i tota pensa no són més que la closca i clofolla (…)

Últimament m’ha semblat més possible que no em figurava el dur una amistat amb grandesa d’una part, sense la deguda correspondència de l’altra. Per què torbar-me amb condols per la incapacitat del receptor? El sol mai s’amoïna perquè molts dels seus raigs se perdin en va per l’espai ingrat, i sols una petita part caigui en el planet reflector. Que la vostra grandesa eduqui a l’agre i fred company. Si és ell és inferior, passarà tot d’una; més tu quedes engrandit per ta pròpia claror, i, cessant d’ésser company de cucs i granots, t’enlaires i t’inflames amb els déus de l’Empiri. Amar sense recompensa es té per desgràcia. Però els grans veuran que amor veritable és sempre recompensat. Amor veritable traspassa l’objecte indigne i habita i cova lo etern, i quan la pobra màscara interposada s’esmicola, no s’entristeix, ans se sent deslliurat de tanta més terra, i tant més segur de sa independència.

R.W. Emerson

Advertisements