Fa dos diumenges, el 30 minuts va retransmetre un documental sobre els abusos sexuals que es van cometre en molts internats espanyols durant la dictadura. Era impactant escoltar el testimoni de les víctimes. Persones violades als set, vuit, nou o deu anys que havien perdut la confiança en les relacions personals íntimes, l’amor, el sexe i la vida en parella, per tota la vida o fins una edat molt avançada.

Sovint es justifica la conveniència de les religions amb l’argument que aquelles societats guiades per un codi moral sòlid són més immunes als actes reprovables i perjudicials per la comunitat. Aquest tipus d’episodis, tanmateix, trastoquen el paradigma. Com és possible que una persona que creu en el càstig i la recompensa etern s’atreveixi a violar nens? Em vénen al cap tres possibles explicacions, si bé només em convenç la darrera que exposaré.

the lovers

Els amants, René Magrite

Com va ser possible?

Es pot pensar, senzillament,  que els botxins simplement no eren cristians, ni en conseqüència temien el càstig diví, per la qual cosa no tenien cap constricció moral  per abstenir-se de violar nens. Aquesta versió ens presentaria els violadors com a persones cíniques, professionals de la impostura, camuflades com a religiosos, que si bé vesteixen l’hàbit, no comparteixen l’esperit de l’església.

També es pot creure, de fet és una explicació força recurrent, que la repressió de la sexualitat que sotmet el cristianisme als seus creients provoca aquests episodis. Quan no permets que la sexualitat es canalitzi bé, lògicament es canalitza malament. Segons aquest plantejament, els pederastes actuarien com a individus incontrolats, que no podrien dominar els seus instints, i els manifestarien de la pitjor forma possible.

Cap de les dues raons em convenç.

La primera hipòtesi és difícilment defensable en la mesura que els casos de religiosos pederastes no poden comptabilitzar-se com a casos aïllats, sinó que esdevenen un problema profund i estructural del catolicisme. La segona es mostra incapaç d’explicar perquè no canalitzen el seu descontrol en formes que no afectin a terceres persones ni impliquin cap tipus d’agressió. Ambdues teories són incapaces d’explicar què funciona com a mecanisme legitimador de la conducta del pederasta. Què permet que s’aixequi cada dia i desenvolupi una vida aparentment normal.

 Impossibilitat del “mal”

La psicologia evolucionista ha demostrat que el cervell humà incorpora una moral innata, independent a qualsevol noció cultural, que discerneix els actes socialment positius per l’espècie d’aquells que són clarament perjudicials. No n’hi ha prou  –de fet és impossible—  apel·lant a la manca d’una moral humana, transmesa tradicionalment a través de les religions, per entendre els actes incomprensibles, com ara les violacions d’un pederasta. S’ha d’explicar perquè una persona ha estat capaç de destruir, desplaçar o substituir els principis genètics de sociabilitat amb els quals neix.

La teoria de la “dissonància cognitiva” de Festiger demostra, al capdavall, una cosa molt òbvia. Quan les accions i els pensaments no segueixen la mateixa direcció, o bé canviem els nostres pensaments o bé canviem les nostres accions. Traduït al terreny ètic, significa que el cervell humà deixa un espai molt limitat per la hipocresia. Quan estem decebuts amb la nostra conducta, agafem una dels dos camins ètics possibles: canviem allò que percebem com a dolent o comencem a justificar-ho. Necessitem imperiosament estar satisfets amb els nostres actes.

Decència, ètica i moralitat cristiana.

En aquest terreny, les ideologies, especialment les religioses, tenen un gran poder legitimador. Contràriament a l’opinió generalment acceptada, la seva funció social no es reprimir el mal immediat, sinó justificar-lo en benefici d’un suposat bé superior. Les persones religioses són altament perilloses per la comunitat en la mesura que se’n deslliguen completament en creure que la seva veritat és absoluta i indiscutible, al marge de les opinions dels altres i els esdeveniments de la pròpia vida. Propugnen un codi de conducta, en definitiva, per una comunitat amb qui no es senten interpel·lada.

Les transcripcions que presento a continuació, extretes del llibre de Francesc Eixeminis “Lo Crestià”, són molt interessants. Mostren el catolicisme justificant l’adulteri i la prostitució sempre i quan aquestes conductes no siguin conegudes per la comunitat. Mentre no enganxin l’infractor, aquest actua dins els límits d’allò que és correcte. Tan bon punt les seves accions són conegudes, tanmateix, es converteix en menyspreables. En altres paraules: es justifica la institucionalització de la hipocresia. “Mentre no t’atrapin, tu vés fent“.

Partint d’aquest paradigma, potser és més fàcil d’entendre perquè tants  religiosos pederastes han violat nens en tot el món. Dins la seva concepció malalta del món, per molt surrealista que pugui semblar, els seus secrets no eren reprovable mentre no sortíssim a la llum pública, causant un mal exemple per la comunitat. Quina societat ens quedaria, tanmateix, si no jutgessim les nostres accions en sí, sinó únicament per l’efecte que produeixen en la comunitat, sense sospesar el gran dolor que causem a les persones implicades?

thelovers1

 

Perquè la Santa Església i els prínceps permeten les prostitutes?

Mas diràs tu: ¿què pot ésser que les àvols fembres sien tan males com dit és, e que la santa Esgleia e los prínceps del món les sofiren? E majorment que havem Deuteronomio, XXIII cap. Així: “Non erit meretrix de filiabus Israel, neque scortator de filliis Israel. E mana així aquesta llei divinal que “No hi haja neguna fembra pública ni fornicador ne alcavot qui sia dels fills d’Israel”. Si, doncs, açò manava la llei judaica imperfeta, ¿quant més deu açò observar la llig de gràcia, qui és perfeta e acabada?

Segonament, car si la senyoria no punia los lladres, faria gran pecat, e es mostraria consentir a llurs mals; doncs, així mateix, si no puneix les fornicacions, apar que hi consenta, maorment com damunt sia dit que, de sa natura, és pitjor pecat de fornicació que de lladrocini simple, car la fornicació és en lo propi cos, segons que diu Sant Pau, e el lladrocini és contra la roba, qui val menys que la nostre propi cos.

Respon que la senyoria eclesiàstica ne seglar no peca si no puneix aquells vicis, los quals la llei humana raonablement lleixa impunits en esta vida. Per tal diu sant Agustí, primo De libero arbitrio així: “Lex humana aliqua ratione permictit que juste lege divina puniuntur”; e vol dir: “que la llei humana raonablement lleixa e permet fer alscuns vicis los quals la llei divinal puneix en son lloc e temps”. Per què deus ací notar que com la llei humanal no sia bastant a punir tots los vicis, per tal solament puneix aquells qui són pus greus, e dels quals se pot abstenir la major part de la multitud de les gents; e majorment puneix aquells qui són en nocument de la cosa pública, e que si no es punien, no es poria conservar pau ne bon estament en la comunitat, e aitals icis són furt, e homei, e semblants.

Ara, és així que, jatsia que simpla fornicació ab fembra pública sia gran pecat, així com damunt és dit, e tal que la llei de Déu puneix, emperò per tal quant natura humana és tota corrompuda e inclinada a aquest pecat, en tant que si aquest pecat era punit per la senyoria present, seria en perill que los hòens no falssen majors pecats, així com pecat d’adulteri e pecat contra natura, los quals són notables nocuments de la cosa pública, per tal la senyoria dissimula aquest pecat de fornicació, e el permet. E açò deia sant Agustí, secundo Libro de Ordine, on diu així: Aufer meretrices de rebus humanis, et ecce turbabis omnia et implebis libidinibus. Construe matronarum loca, et tunc labem ac dedecorem dehonestabis, e vol dir així: “si tu vols a la cosa pública que no hi haja vils fembres e públiques, vet que tota la comunitat és torbada e plena de vils obrers. Ne aitampoc no deus les vils fembres posar en estament, que estiguen així com a dones d’honor, car llavors farien gran deshonor a la comunitat”.

Doncs, basta que les permetes estar, ne aitant poc per tu sien favorades en llur pecat, car basta que les dissimuls e que les permetes estar; jatsia que així mateix no deus permetre que les sia feta injúria, car no deuen per negun ésser maltractades, pus que estan en guàrdia del senyor e dels regidors de la comunitat. Ne els deu ésser tolt llur vil guany, car jatsia que vinga de pecat, emperò pus ella així vilment guanyant derroca e vilté si mateixa, seu és ço que guanya e negú no lo hi deu tolre; e la fembra vil pot d’açò que guanya així vilment fer almoina, e aquell qui la sua almoina rep no és tengut de restituir-la. Emperò la vil fembra d’açò que així guanya no en pot fer oblació a l’altar manifestament, e açò per l’escàndol de les gents e per reverència dels sants, e per abominació de llur pecat, segons que posa Duran in Summa de confessionibus, libro secundo, in matreia de lenocinio.

nighthawks

Nighthawks, E. Hopper

Quina pena mereix aquell que té muller i fills d’ella, i també té una amiga.

A la terça reclamació, qui demana quina pena mereix aquell qui ha muller e té publicament amiga e n’ha infants, respon: “Que si la muller d’aital hom és en terra estranya, e ell, vinent en altra terra, té aital fembra no entenent a lleixar la muller que ha en sa terra, mas serveix-se d’aquella amiga mentre que és en sa mercaderia o en altre negoci, aital hom, jatsia que mereixca grans penes e vergonyoses e confusions, emperò, en quant és lluny de sa muller e de sa terra, e presumeix hom que açò és cosa qui no es sap e, per consegüent, que la muller per açò no en pot ésser agreujada, per tal no es puneix tant com si era lla on és la muller; no-res-menys que per aital fet la cosa pública no n’és aparentment damnificada deçà ne dellà.

Mas en cas que sia en sa terra pròpia e açò sia públic, llavors l’esgleia lo deu veder, e fer-li procés, fins que haja obeït, o sia encorregut en les penes eclesiàstiques. No-res-menys que la cort seglar deu proceir contra ell, així com contra ofenent la cosa pública per sa mala obra e per son mal eximpli, e condemnar-lo a gran pecúnia, si l’ha, e, ultra, altres penes vergonyoses, fins que sia corregit. E, ultra açò, que si per reclamació de la muller ell li fa pitjor, o ha mal solaç [tracte], que ultra la seguretat que deu dar a la muller, li deu ésser imposat que si la muller d’aquí avant posarà reclamació contra ell, per raó del dit vici o de mal solaç, que ell sia exellat [exiliat], o punit en altra pena de les majors, o d’altres, a coneixença dels regents la ciutat o lo lloc on habita.

Lo Crestià (1384), Francesc Eiximenis 

Anuncis