sensibilitat

“Es confon la sensibilitat, doncs, amb l’expressivitat, és a dir: s’identifica un sentiment amb una forma de manifestar-lo. És veritat que hi ha unes formes generalment usades –i acceptades—com a indicatives de sensibilitat, i són útils per a establir un codi comunicatiu que ens permet entendre moltes coses. Però aquests indicis no són proves”.

No sé quan vaig jubilar-me de dir d’una persona –jo m’hi compto—que és sensible.

No he esborrat la paraula sensibilitat del meu diccionari, i l’escric quan em sembla descobrir una sensibilitat determinada sobre algun fet igualment concret. Aquesta aplicació limitada de la paraula sensibilitat – “en Lluís és sensible als canvis de temperatura”, “la Maria té sensibilitat pels colors”— no es pot negar que és usual i correcta (encara que l’apreciació pugui no ser exacta). El que jo he deixat de dir és sensible com a característica que defineix globalment una persona. I, naturalment, també insensible.

La qualificació de sensible com a signe distintiu d’una qualitat especial d’algú és díficil d’admetre, si tenim en compte que no hi ha ningú que no es consideri sensible. Si alguna vegada han sentit dir: “jo sóc una persona insensible”, em faran el favor de dir-me on viu, perquè els asseguro que m’agradarà molt conèixer-la.

He vist aplicar amb tanta parcialitat, amb tanta injustícia comparativa –al meu entendre—, amb un criteri tan elemental i empobridor l’adjectiu “sensible” que se m’ha desvetllat una al·lèrgia davant d’aquest mot. La gent fa servir sensible amb la mateixa tranquil·la contundència amb què diu d’una persona que és alta o és curta de vista. S’afirma “té molta sensibilitat” com si es digués “té molta panxa”. Com la panxa, la sensibilitat és diagnosticada com un fet evident. Jo penso exactament el contrari. La sensibilitat com a característica personal, característica d’identitat, no és evident, i si es manifesta alguna evidència pot ser enganyosa. Una panxa es pot mesurar en centímetres. ¿En què es mesura la sensibilitat?

En llàgrimes? En exclamacions d’entusiasme davant un paisatge o una pintura (normalment paisatges o pintures de fama acreditada)? En l’acció de tancar els ulls quan s’escolta música clàssica? En compadir-se amb veu especialment emotiva d’una desgràcia? En desmaiar-se quan es veu sang? En la devoció per un gos? En no voler (no poder) anar a visitar a un amic a un hospital, perquè “els hospitals m’afecten molt, sóc, sensible, jo”? M’excuso d’interrompre la llista de tòpics, podria ser llarguíssima.

Sensible… a què? La persona que es considera sensible perquè s’emociona veient aquella cèlebre pintura de Van Gogh –per la qual ha entrat al museu, n’han parlat molt els diaris—, ¿ha mirat de passada, i sense emocionar-se, altres pintures extraordinàries els autors de les quals no ha identificat? Quan al poeta i autor de cançons Georges Brassens li van preguntar què li semblava Beethoven, va contestar: “Encara no estic prou preparat per comprendre tot el seu valor; però com que veig que hi ha tants imbècils que diuen que els agrada molt, jo també espero aconseguir-ho”. Hi ha gent que actua com a sensible per condicionament social o cultural. Potser un dia arribaran a ser sensibles de debò a la música, a la pintura, al vi, a força de practicar l’esnobisme, que per això és positiu: és el motor que afavoreix que hi hagi en les successives generacions un relleu cultural, i que en determinats cercles d’una mateixa generació el bon gust es transmeti per contagi.

Però no és aquesta sensibilitat de recepta, o programada, la que vull criticar; al contrari: els qui proclamen aquesta mena de sensibilitat ja he dit que han fet un primer pas cap a un plaer més viu, i són ells, a més, els qui fan funcionar el negoci de la cultura. Als teatres o als concerts encara vendrien menys entrades, si només hi anessin els qui podrien parlar amb coneixement dels valors de Shakespeare o de Stravinski. L’òpera ja hauria plegat. No, el problema no és que alguns vulguin ser sensibles en determinades matèries, sinó que tanta gent estigui convençuda, i ho digui, que és una persona intrínsecament sensible, tocada pel do privilegiat d’una sensibilitat general. No s’adonen que, si fos com asseguren, no podrien fer una vida normal.

Afortunadament, no hi ha molts sensibles en el sentit global de la personalitat, que és amb el qual es fa l’autoretrat. Hi ha gent sensible a allò que veu (un gos atropellat) però no té sensibilitat per allò que no veu (un veí malalt); d’altres, en canvi, són més sensibles a certes idees o records que a una colla de realitats presents. Hi ha els especialment sensibles a les paraules, i els especialment sensibles als gestos. Hi ha qui té sensibilitat pel batec rural i qui la té pel batec urbà. Qui és sensible als estímuls de la poesia i qui és sensible als estímuls de la matemàtica. La sensibilitat per la intel·ligència o la bellesa d’algú no suposa forçosament sensibilitat per la bondat. Ni tots els musicòfils són sensibles a l’humor, ni tota la gent que és sensible a l’humor –a quina mena d’humor?— és sensible a la música –a quina música? Afortunadament, podem sobreviure al bombardeig terrible i constant d’estímuls –físics, però també mentals, psíquics, intel·lectuals; visuals, auditius, gustatius, olfactius, tàctils— perquè en nosaltres hi ha un equilibri de sensibilitats i persones suportablement corrents, més aviat tendents a l’agradable vulgaritat que a la incòmoda raresa.

Hi ha un altre ús de sensible que resulta irritantment injust: quan s’aplica a un cert tipus d’inadaptat social. Hi ha qui, sistemàticament, excusa l’aïllament o la insolidaritat –pròpia o d’un altre—per la seva refinada dosi de sensibilitat. “És que ell no es pot adaptar a aquestes circumstàncies”, “és que jo sóc massa sensible per acceptar el que no em satisfà”. Amb el qualificatiu de sensible s’emmascara massa sovint la persona que de fet és egoista o que fuig de qualsevol compromís trobant-ho tot insatisfactori. La sensibilitat és, a vegades, l’etiqueta que pretén ser ennoblidora de greus defectes de relació humana, per no dir d’estructura psíquica. Però a més, aquesta argumentació de la sensibilitat com a justificant de la inadaptació, significa un menyspreu per la gent que no manifesta cap mena de patologia social. Si fan un esforç d’adequació a l’entorn, si poden adaptar-se, és perquè són menys sensibles… El prejudici i la injustícia són evidents. La confusió amb la sensibilitat permet convertir la deficiència en aristocràcia.

Es comprèn, doncs, que quan sento algú que, explicant una reacció, sentencia “és que jo sóc una persona molt sensible” –marcant una diferència de constitució amb els altres— em quedi estupefacte davant tanta vanitat. És un auto-elogi (encara que a vegades vulguin presentar-ho com una creu) que em fa angúnia. “Sóc sensible als vells” ja no seria exhibir una sensibilitat universal, i m’ho creuria força si s’hi afegia “…i, en canvi, no sóc tan sensible als nens”. Això ja comença a ser raonable. “Tinc sensibilitat per la cançó popular. Ah, i per les plantes”. Sí, senyora, la felicito, i (“però un violí no em diu res, més aviat em cansa”) encara em sembla millor, no que no li digui res, el violí, sinó que vegi tan clarament que cada u té el seu modest repertori de sensibilitats.

S’ha arribat a la valoració errònia de la sensibilitat per un problema de formes. “Si davant d’això no plora, és que no és gens sensible”. Mirant un quadre,o un castell de focs, ell ha construït un Ooooh! Llarguíssim i extasiat, i ella, seriosa, només ha murmurat “molt bé”…. La conclusió majoritària és rotunda: si no ho sent com jo (com nosaltres) és que ho sent menys  o no ho sent. Per suposar / dictaminar com els altres senten alguna cosa només tenim un punt de referència: la nostra forma d’expressar el que sentim. Si les formes no coincideixen, deduïm que no coincideixen les sensibilitats.

Es confon la sensibilitat, doncs, amb l’expressivitat, és a dir: s’identifica un sentiment amb una forma de manifestar-lo. És veritat que hi ha unes formes generalment usades –i acceptades—com a indicatives de sensibilitat, i són útils per a establir un codi comunicatiu que ens permet entendre moltes coses. Però aquests indicis no són proves. Els indicatius convencionals de sensibilitat a vegades sobrepassen el sentiment real –per una febre expressiva personal, pel gust o l’hàbit de l’afectació—, i a vegades, contràriament, els signes indicatius poden quedar per sota el grau de reacció interna. Però encara només hi ha, en aquests casos, un error en la dosi d’intensitat. La valoració de la sensibilitat aliena és molt més difícil –i en la pràctica, impossible—quan l’altre fa servir un codi de senyals diferent, i a vegades fins i tot una expressivitat contradictòria amb els cànons reglamentats. La vida ens ha demostrat més d’una vegada els nostres errors de percepció de la sensibilitat dels altres, quan al cap d’un temps hem hagut de reconèixer: “no hauria dit mai que allò hagués suposat per a ell…” Ens havíem refiat massa dels signes (o de l’absència de signes) expressius.

Procuro evitar, doncs, el qualificatiu de sensible. Jo sé quina gent es manifesta amb cordialitat o amb eixutesa, amb apassionament o amb autodomini, però no sé, no puc saber, quin gruix de sensibilitat té i en quins camps l’aplica. A les persones que, autodefinint la seva condició, diuen “és que jo sóc sensible”, em venen ganes de dir-los-hi el que penso: “Em permeto dubtar-ne. Amb aquesta afirmació, vostè mateix es traeix. Qui és capaç de dir que és sensible és que, precisament, no té gaire sensibilitat; perquè tenint en compte la profunda complexitat de la condició humana, aquestes coses no es poden dir. Una sensibilitat afinada no permet aquesta mena de pressumpcions”.

Hi ha gent simpàtica, en aquest món. Però qui és capaç de dir “jo sóc simpàtic” no em sembla que ho sigui gaire, quan ho diu, i potser no és tan simpàtic com s’ho pensa. I dir en públic que s’és intel·ligent no es pas una prova d’intel·ligència.

Josep Maria Espinàs

Anuncis