biso

La vasta planúria variava sota els seus peus mentre avançaven sense treva cap a l’oest. L’herba rica dels bisons, gràcia a la qual els seus animals s’engreixaven fins i tot durant aquell viatge tan ardu, canviava de color en el decurs del dia. Al matí, sota els primers raigs rosats, era gairebé grisa; més tard, sota la claror groga del sol de mig matí, era d’un verd brillant; al migdia adquiria un to blavós; a la tarda, quan el sol era més intens, vistos des de lluny els brins d’herba perdien la seva essència individual, i enmig del verd s’intercalava una pinzellada ben definida de color groc, fins al punt que quan l’escometia una brisa suau, semblava com si el color que recorria l’herba fos viu, i podia desaparèixer i reaparèixer en qualsevol moment; al vespre, després de la posta de sol, l’herba adoptava un to lilós, com si hagués absorbit tota la claror del cel i no l’hi volgués tornar.

Després del primer dia el paisatge ja no era tan pla; s’estenia plàcid al seu davant i viatjaven des d’una fondalada suau a una ascensió suau, talment estelles minúscules arrossegades pel vent sobre la superfície glaçada d’un mar immens.

Damunt la superfície d’aquest mar, entre fondalades i crestes suaus, en Will Andrews era cada vegada menys conscient de qualsevol avenç. Durant els primers dies del viatge, el suplici del moviment l’havia deixat tan baldat, que qualsevol pas endavant de la seva muntura li perforava els nervis i el cervell. Però al cap d’uns quants dies, el dolor va remetre i va ser substituït per una mena d’entumiment; no es notava les natges damunt la sella i les seves cames haurien pogut ser perfectament de fusta, de tan rígides i insensibles que li penjaven als flancs del cavall. Va ser durant aquell entumiment que va perdre la consciència de qualsevol progrés. El cavall que tenia a sota el transportava de les fondalades a les crestes, però a ell li semblava que no era el cavall, sinó més aviat la terra, la que se li movia a sota cm una roda de molí gegant, i que amb el seu moviment no feia sinó revelar una altra part de si mateixa.

A mesura que avançaven els dies, l’entumiment el va envair fins que gairebé el va acabar encarnant. Se sentia com la terra, sense cap forma ni identitat; a vegades els altres homes el miraven, el travessaven amb l’esguard, com si no existís; i de sobte havia de remenar el cap, o moure un braç o una cama, o mirar-los per assegurar-se que no era invisible.

I l’entumiment també va afectar la percepció que tenia dels que cavalcaven amb ell per aquella planúria buida. A vegades estava tan esgotat que els mirava i no els coneixia; només veia les siluetes tosques d’uns homes. En aquelles ocasions només els identificava per les posicions que ocupaven. Com al principi del viatge, en Miller cavalcava al davant i, darrere seu, l’Andrews i l’Schneider formaven la base d’un triangle. Sovint, quan el grup deixava enrere una fondalada i enfilava una petita elevació de terrany, en Miller, que ja no es retallava contra l’horitzó, semblava com si es fongués amb la terra, com una figura que s’adaptava al color i al contorn del terreny per on cavalcava. Després del primer dia de viatge, en Miller va parlar molt poc, com si amb prou feines fos conscient dels homes que l’acompanyaven. Com un animal, ensumava la terra i girava el cap aquí i allà en sentir sorolls o olors que els altres no percebien. A vegades aixecava el cap i no es movia fins al cap d’una bona estona, com si esperés un senyal que no arribava.

John Williams, 1960. 

Advertisements