Malalt de càncer, el protagonista d’aquesta novel·la decideix passar les seves últimes setmanes de vida en solitud.

final

¿Per quina raó vaig baixar a Clermont? Volia anar a Paris. En tenia un tip, però, d’aguantar-me dret dins aquell tren. Des de Besiers, repenjat a la finestra. Els ronyons em xerricaven. I aviat seria mitjanit.

Clermont-Fernand. Clarmont d’Alvèrnia. Aquí o allà. Ja era prou lluny de casa. Ningú em cercaria aquí.

Vaig sortir de l’estació. Sense bossa ni maleta. Tan sols jo i uns quants diners.

Al Crédit Agricole de Montpeller no havien volgut pagar-me aquell xec. I això que estava signat correctament. Van trucar a la meva agència local des d’on van donar-los les referències adients. Tenia, doncs, els diners. Els que necessitava…

Ciutat desconeguda, Clarmont. Primera vegada a la vida… Primera, i mai més.

Aquí davant, com a davant de totes les estacions, una plaça. Vaig creuar-la, i també el primer carrer. Cap als llums. Lletres verdes i vermelles, amples, les d’aquell bar i hotel: Mirabeau.

Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua. La nostra llengua, o només meva: llengua d’Oc.

Mirabeau. Intuïa que hi trobaria tot el que necessitava. La música d’una màquina. Les espatlles nues de les mosses. Riures. Petons a cada taula. Vaig seure.

Tot sol, de nou. Tot sol. Cap mossa no se’m va apropar. Tampoc no era el que volia. Beure i pagar. Res més.

Ja tenia la cambrera a prop meu:

–Què voldràs?

–Com els altres

Aigua rosada en cada got. No era aigua, però. Vi d’Alvèrnia amb gust de pedra i d’escorça amarga: el vi de Corent. Al primer glop vaig tòrcer els llavis, la llengua se m’arrugava…Tot i així vaig acabar el got i en vaig demanar un altre, i més encara… Aquest vi era com la saba bromosa d’una vinya enfollida. Aquest vi seria meu…

Una hora bevent, així, gustosament. La màquina continuava ventant la seva música… De tant en tant s’obria la porta d’un saló interior. ¿Com podia ser que hi haguessin tants riures, allà dins? Allà on no podria entrar, on ningú no em convidaria. Cap d’aquestes mosses d’espatlles nues no era per a mi.

Cercava una mossa per coneixe’t, Clarmont. La terra es coneix amb el seu vi però són les mosses que et fan conèixer una ciutat…

Vaig pagar, vaig sortir. Habitualment, les mosses s’arrepleguen a prop de les estacions i de les catedrals. Vaig rondar per aquells carrers fins a arribar a davant del monument als morts de la guerra del Catorze. Tot sol, encara, tot sol. Un soldat de pedra em guaitava. Verdun, el Marne, calaveres escampades pels camps de batalla però, aquí, ni tan sols una mossa per a mi…

Bars i cafès s’anaven apagant. Quedaven uns quants àrabs a les voreres. Alguns cercaven bancs, per seure o dormir. L’aigua d’una font rajava per una plaça. Vaig contornejar-la.

Bar La Frégate. Obert, encara. Hi vaig entrar. Potser… Però no. Només homes, a dins, de cara fosca i bevent cervesa. Jo també vaig demanar una cervesa, que no vaig poder acabar.

Vaig tornar a sortir. I vaig seguir un altre carrer, vaig passar davant d’una església. No, aquesta no: església Joana d’Arc. Ni verge ni ningú, aquest vespre…

A la punta del carrer, el passeig i l’estació, és clar. I els llums verds i grocs del Mirabeau. Ja feia més d’una hora que vagarejava… Ja ho veuria demà. Ara per ara, una cambra a qualsevol hotel. A davant mateix de l’estació, Hôtel du Midi.

Joan Bodon, 1964.

Els anys 60 devien ser estranys

Anuncis