Molt bon descobriment d’estiu: “Te deix, amor, la mar com a penyora”. La prosa poètica de Carme Riera m’agrada. Sospito que als integrants d’Antònia Font, especialment a en Joan Miquel Oliver, també. Llegint els relats que composen aquest recull, tens la sensació de tornar al seu univers. 

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

Horabaixa entraren en un cafè dels afores. Havien caminat força estona, silenciosament, pels rials, allunyant-se de la ciutat. La gent, sense cap esforç, endevinava en veure’ls abraçats, mirant-se als ulls, que s’estimaven, com a es històries estantisses s’estimen en Joan i na Margalideta.

Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d’albons i primaveres.

Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l’enyor d’una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre; níguls ed cotó, muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d’amor. Eren joves i bells i s’estimaven.

En un cafè dels afores –en un cafè on s’aturaven els homes que tornaven de fer feina a beure un carajillo, una casalla —una parella. S’acostà el cambrer i els demanà què volien. Li digueren amb la mateixa veu, igual tonada:

–Porti’ns una llesca d’amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia.

dark bar

VOULEZ-VOUS, DANSER?

Allà baix els trens, com un llarguíssim esglai, sota un cel fumigat i brunzent, reptaran, una i una altra vegada i una altra també, devers una estació de murs enrajolats, una vellíssima estació de barriada.

I un home orb, ben hostil a la grisa claredat dels neons, traspassarà la via, sense gos ni gaiato, i es lliurarà per sempre més a la seva companya, la fosca.

Allà baix una moneda de duro encastada perfectament a la ranura posarà en funcionament la caixa de música d’un bar. De la pantalla de la televisió veïna, vestida de nit, Liza Minneli, traurà el ca, a lloure les parpelles, i cantarà poemes d’Ezra Pound.

Els cambrers, per ordre governamental, despatxaran només dàlies i nenúfars.

I de sobte tu, aquí, enfora, vora meu, sota la boira i la tristor grisa, més grisa que la dels túnels, encetaràs la closca dels teus somnis i preguntaràs sol·lícit:

–Voulez-vous danser?

buttferly nightç

PAPALLONES D’INCERTS COLORS MORTES AL PEU DEL LLIT

M’agradaria comprovar una vegada més com pot arribar a ésser dolça la teva veu i quanta tendresa amagada guarden les teves paraules. Però es de dia i no puc arribar a tu. Voldria immobilitzar la nit a les vidrieres, trencar definitivament rellotges, calendaris, comptagotes. Per sempre més hores, dies, mesos. Eternitzar la sedosa, vellutada nit.

Però és de dia i tan sols puc inventar-te. Provaré sort al disc de marcar cinc números cabalístic. La veu! Quin pessigolleig per les parets!, quina enrampada! Com es cremen al mur les meves paraules entre el ciment armat i la calç, ¿arriben tanmateix a tu?

Sona el timbre, llunyà, llunyaníssim. No el sents? Dorms? No vull insistir. Les meves paraules a caramulls, en eixams, en guarda, et fan companyia. Papallones d’incerts colors volen ran del teu rostre. Horabaixa seran mortes als peus del teu llit. Mig adormit creuràs que són mosquits.

Fa setmanes que la televisió anuncia un insecticida nou d’una absoluta eficàcia.

Carme Riera, 1971-74.

Anuncis