Un tema controvertit tractat per el fi pensament d’un gran home. 

generosidad-con-dulces-dg

L’amor va tenir una forma singular a Provença entre 1100 i 1328. Hi havia establerta una legislació per a les relacions d’ambdós sexes amb el amor tan severa i tan exactament complerta com ho poden ser avui les lleis del punt d’honor. Les de l’amor feien, en primer lloc, abstracció completa dels sagrats drets dels marits. No suposaven cap mena d’hipocresia. Aquestes lleis, agafant la naturalesa humana tal com és, deurien produir molta felicitat.

Allà calia, de manera oficial, declarar-se enamorat d’una dona i ser admès per ella en qualitat d’amant. Després de molts mesos de flirteig, s’aconseguia besar-li la mà. La societat, encara jove, es compadia en les formalitats i en les cerimònies, que llavors ens indicaven civilització i que avui ens farien morir de tedi. El mateix caràcter es trobava en la llengua dels provençals, en la dificultat i l’entrellaçament de les seves rimes, en les paraules masculines i femenines per a expressar el mateix objecte, en el número infinit dels seus poetes… Tot el què és forma, en la societat, i que avui es tan insípid, tenia llavors tota la frescor i el sabor de la novetat.

Després de besar la mà d’una dona, s’avançava poc a poc a força de mèrits i remissió. Cal fer notar molt bé que si els marits estaven sempre fora de la qüestió, per altra banda el progrés oficial dels amants s’aturava en el què anomenaríem les dolçors de la més tendre amistat entre persones de diferents sexes. Poc després de molts mesos (o molts anys) estant a prova, quan la dona estava perfectament segura del caràcter i de la discreció d’un home, i tenint aquest home amb ella totes les aparences i facilitats que dóna l’amistat, és evident que aquesta amistat havia d’alarmar molt a la virtut.

He parlat de remissió: això vol dir que una dona podia tenir molts amants, però únicament un en els graus superiors. Sembla que els altres no podien avançar molt més enllà del punt d’amistat, que consistia en besar la mà i en veure-la tots els dies. Tot el que ens queda d’aquesta civilització singular està en versos, i en versos rimats de la manera més capritxosa i difícil. No cal lamentar-se si les nocions que extraiem de les balades dels trobadors són vagues i poc precises. S’ha trobat fins i tot un contracte de matrimoni, en vers. Després de la conquista, l’any  1328, a causa de l’heretgia, els papes van ordenar moltes vegades que es cremés tot allò que no estigués escrit en llengua vulgar. L’astúcia italiana difonia el llatí, única llengua digna de gent tan espiritual.  Seria una disposició molt fructífera si es pogués renovar actualment.

A primer cop d’ull, sembla que tanta publicitat i tant aparell oficial no lliga bé amb la veritable passió. Si la dema deia a un galant: “Aneu, per amor meu, a visitar el sepulcre de Nostre Senyor J.C a Jerusalem; estareu allà tres anys i tornareu de seguida”, l’amant marxava al moment; vacil·lar un moment l’hauria cobert de la mateixa ignomínia que avui considerem una debilitat en qüestions d’honor.  La llengua d’aquesta gent tenia una extremada delicadesa per expressar els matisos més fugitius del sentiment. Una altra senyal que aquestes costums estaven molt avançades en el camí de la veritable civilització és que, encara sortint dels horrors de l’Edat Mitja i el feudalisme, on la força ho era tot, veiem el sexe més dèbil menys tiranitzat del què ho està avui legalment; veiem com les pobres i dèbils criatures tenen més a perdre en l’amor, i com els seus atractius desapareixen més fàcilment, sent propietat dels homes que se l’hi apropen. Un exili de tres anys a Palestina i el pas d’una civilització plena d’alegria al fanatisme i l’avorriment d’un camp de creuats, deurien ser una tasca molt penosa per qui no fos un cristià exaltat. ¿Què pot fer al seu amant una dona covardament abandonada per ell a Paris?

No hi veig més que una resposta: cap dona de Paris que es faci valdre té un amant. Es veu que la prudència aconsella a les dones d’avui en dia que no s’entreguin a l’amor i la passió. Però, ¿no aconsella la prudència –que segurament estic molt lluny d’aprovar— que es vengin amb l’amor físic? Hem guanyat en hipocresia i ascetisme, no pas en homenatge sincer a la virtut, perquè mai es pot contradir impunement la Naturalesa, però hi ha menys felicitat sobre la terra i infinitat menys inspiracions generoses.

pastors

Un amant que després de deu anys d’intimitat abandonava la seva pobres estimada perquè s’adonava que ella tenia trenta-dos anys, perdia el seu honor en l’amable Provença; no li quedava cap altre recurs que el de cloure’s en la solitud d’un claustre. Un home, ja no generós, sinó simplement prudent, tenia interès en aparentar més passió de la què realment sentia.

Suposem tot això perquè ens queden molts pocs monuments que ens donin nocions exactes.

Per a jutjar el conjunt de les costums és necessari valdre’s d’alguns fets particulars. Coneixeu l’anècdota d’aquell poeta que havia ofès a la seva dama; després de dos anys de desesperació, finalment ella es va dignar a respondre els seu fotimer de missatges, dient-li que s’hi s’arrancava una ungla i aquesta ungla li era presentada per cinquanta cavallers enamorats i fidels, potser podria perdonar-lo. El poeta es va afanyar a sotmetre’s a l’operació. Cinquanta cavallers exquisits van presentar l’ungla a la bella ofesa am tota la pompa possible. Va ser una cerimònia tant important com l’entrada d’un dels prínceps de sang en una ciutat del regne. L’amant, cobert per la lliurea del penediment, seguia la seva ungla des de molt lluny. La dama, després de veure com es complia tota la cerimònia, que va ser molt llarga, es va dignar a perdonar-lo. La història diu que van passar junts llargs i feliços anys. És segur que els dos anys de desgràcia demostren una veritable passió, i que no l’haurien pogut fer néixer si no hagués existit amb tanta força.

Vint anècdotes, que podria citar, indiquen per totes parts una galanteria amable, espiritual i conduïda entre els dos sexes, segons els principis de justícia; dic galanteria perquè en tot temps, l’amor—passió és una excepció més curiosa que freqüent, i seria completament absurd imposar-la mitjançant lleis. A Provença, tot el què podia haver-hi en l’amor de calculat i sotmès a l’imperi de la raó estava fundat sobre la justícia i sobre la igualtat de drets entre els dos sexes; fins aquí el que admiro com a capacitat per allunyat la desgràcia tant com era possible. Contràriament, la monarquia absoluta sota Lluís XV havia arribat a posar de moda la maldat  i la perfídia en aquestes mateixes relacions.

Encara que aquesta bonica llengua provençal, tan plena de delicadesa i tan preocupada per la rima, no va ser probablement la del poble, las costums de les classes elevades havien passat a las classes inferiors, llavors molt poc grosseres a Provença, gràcies al seu benestar. Es trobaven en les primeres alegries d’un comerç molt pròsper i molt ric. Els habitants de les platges del Mediterrani acabaven d’adonar-se (en el segle IX) que comerciar exposant algunes barques en aquell mar era menys penós i casi tan divertit om robar als passatgers de la carretera veïna a les ordres de qualsevol insignificant senyor feudal. Poc després, els provençals del segle X, van viure entre els àrabs que hi havia plaers més dolços que els de saquejar, violar i batre’s.

Cal considerar el Mediterrani com el lloc de la civilització europea. Les fantàstiques platges d’aquest bonic mar, tan afavorit per el clima, també eren afavorides per l’estat pròsper dels habitants i per l’absència de tota religió o legislació trista. El geni eminentment alegre dels provençals de llavors havia passat per la religió cristiana sense alterar-se.

Vèiem una imatge viva d’aquest efecte semblant en les ciutats d’Itàlia, la història de les quals ha arribat a nosaltres de manera més clara, i que a més han estat bastant afortunades per deixar-nos a Dante, Petrarca, i la pintura.

Els provençals no ens han deixat un gran poema, com la Divina Comedia, e el què es reflecteixen totes les particularitats de les costums de l’època. Ells tenen, en la meva opinió, menys passió i molta més alegria que els italians. Conserven, dels seus veïns, els moros d’Espanya, una manera de considerar la vida. L’amor, juntament amb el goig, les festes i els plaers, regnaven en els castells de la feliç Provença.

Heu vist a l’Òpera el final d’una bonica òpera còmica de Rossini? Tot és alegria, bellesa i magnificència ideal sobre l’escena. Ens trobem a mil llengües de les atroces característiques de la naturalesa humana. L’òpera acaba, cau el teló, i s’apaguen els quinqués. L’olor de la làmpara mal apagada omple la sala, el teló s’aixeca fins a la meitat, i es veu uns personatges bruts i mal vestits movent-se sobre l’escena; s’agiten sobre seu d’una forma horrible, i ocupen el lloc de les joves actrius que només feia un moment les omplen amb les seves gràcies.

Aquest va ser, per al regne de Provença, l’efecte de la conquesta de Tolosa per part dels creuats. Enlloc de l’amor, de les gràcies i de l’alegria, van trobar-se els bàrbars del Nord i Santo Domingo. No enfosquiré aquestes pàgines del relat posant els pels de punta amb els horrors de la Inquisició en tot el fervor de la seva joventut. Pel què fa referència als bàrbars, eren els nostres pares; mataven i ho saquejaven tot; destruïen, per el gust de destruir, tot allò que no es podien emportar; una ràbia salvatge els dominava contra tot allò que mostrés un indici de civilització; sobre tot, no entenien una sola paraula d’aquesta bella llengua del Migdia, i el seu furor s’accentuava per aquesta causa. Molt supersticiosos, creien que es guanyarien el cel matant provençals. Tot va acabar per ells: res d’amor, res d’alegria, res de poesia; passats menys de vint anys després de la conquista (1335), ells eren casi tan bàrbars i grollers ocm els francesos, com els nostres pares.

¿D’on havia sortit, en aquesta racó del món, aquesta encantadora forma de civilització que, durant dos segles, va suposar la felicitat de les altes classes de la societat? Dels moros d’Espanya, segons totes les aparences.

Stendhal. 1822.

Advertisements