Podríem establir un dia l’any per despullar-nos completament. Què passaria l’anomenat “dia de la sinceritat”? Potser seria una espècie de “Juego de tu vida”, el millor reality humorístic que ha engendrat mai la TV, transportat a la vida quotidiana. Tanmateix, les pitjors catàstrofes i les pitjors mentides són les que els adults es diuen a sí mateixos davant el mirall, a només 30 centímetres de la seva cara.  Insisteixo: què passaria el “dia de la sinceritat?”

sinceritat

Quan sento algú que diu: “Parlaré amb tota sinceritat”, m’he d’aguantar per no tallar-lo immediatament: “Estàs segur que és necessari?” Si la situació es produís en un grup, la meva pregunta seria considerada un sarcasme impertinent o ganes de fer el graciós. Jo hauria parlat amb un to interrogatiu normal, seriosament interessat en saber si, efectivament, qui havia decidit ser sincer ho creia indispensable. Però no hauria estat entès.

A la gent li agrada, sentir que algú diu “parlaré amb tota sinceritat”, i sobretot, es veu, a la persona que parla li agrada sentir-s’ho dir. Després d’aquest advertiment sol aparèixer un silenci absolut, i l’aire es fa finíssim i acollir com una falda, per rebre la sinceritat anunciada. Sempre hi ha, a més, la possibilitat que l’expansió sincera faci mal a algú, i per això el grupet respira agraït quan comprova que la temuda sinceritat va dedicada a un absent.

Cal recordar que una persona sincera és la que diu allò que pensa, i prou. Es pot parlar sincerament però no dir veritat. No podem pas dubtar de la sinceritat de qui diu, perquè ho pensa, que els joves d’avui són una merda.(Qui té el gust per la sinceritat acostuma a pensar amb força radicalitat). Es pot ser sincer i tenir una intel·ligència i una sensibilitat més aviat escasses. La paraula d’un sincer no té cap interès social, és estrictament personal.

La sinceritat –com els gasos intestinals—, és una cosa que s’ha de treure enfora vigilant molt bé el quan i el com. La sinceritat pot ser, si no es controla, molt més desagradable que la mentida, la famosa “mentida podrida”, perquè la sinceritat és capaç de podrir moltes coses, sentiments i amistats, relacions professionals… conservant, curiosament, un prestigi de virtut. La sinceritat i la mentida són dues eines igualment perilloses, però l’una s’enduu el respecte i l’altre el menyspreu.

Per sort, la gent no és habitualment sincera. Quan vaig adonar-me d’aquest fet, socialment positiu, vaig apuntar-m’hi d’una manera reflexiva. Vaig jubilar-me a consciència de la sinceritat com a estil de vida, que és un estil no tan sols condemnat al fracàs, sinó que al meu entendre justificaria que els seus practicants fossin retirats de la circulació per pertorbació de l’ordre públic i els bons costums. Al voltant de la sinceritat s’ha muntat una autèntica estafa: és considerada una virtut quan l’exercici d’aquesta virtut provocaria tota mena de danys morals. I els provoca, si la sinceritat és a mans d’insensats que es pensen que és una virtut superior a les altres: al respecte per les persones, a la responsabilitat familiar i social, a totes les virtuts de la convivència i la generositat de sentiments. No els fa res que la sinceritat sigui destructiva, de fet no hi pensen. Només pensen en el seu orgull de sincers vocacionals—i no cal dir si pretenen ser professionals de la sinceritat. El radical de la sinceritat s’ha acostumat a no donar importància a les conseqüències del que diu, per damunt hi ha la satisfacció de dir-ho. Ser sincer i humil no és fàcil.

Per sort, com deia, la doctrina de la sinceritat és tan antinatural que només es pot dur a la pràctica molt de tant en tant. Les empreses haurien de tancar si els socis, els empleats i els clients es dediquessin a ser sincers els uns amb els altres. Les famílies es dispersarien. Els veïns es deixarien de saludar. Quan algú se’ns adrecés –pel carrer, en una botiga, en qualsevol indret— l’hauríem de tallar tot seguit, per dir-li: “Si vostè està disposat a no ser sincer, continuï. Si vostè és de la secta dels francs, busqui una altra víctima”.

“És que jo sóc molt franc”, diuen alguns amb el to de qui demana ser admirat, “no hi puc fer més”. Es quedarien molt parats si la rèplica fos: “jo també tinc el defecte de ser un maleducat, però intento corregir-me. ¿Per què no fas un petit esforç, també, per curar-t’ho això?” Una cosa realment curiosa que he observat és que els entusiastes de la franquesa activa reaccionen molt negativament si són els altres els qui els parlen amb franquesa. Són sincers d’una sola direcció.

Jo no sé si la glorificació de la sinceritat prové del fet, per a mi incomprensible, que entre els manaments de la llei de Déu fos inclòs el de no dir mentides. Si aquest mentides no és una traducció errònia, no ho entenc. La capacitat de mentir ens distingeix dels animals i de tots els altres éssers vivents. Mentir és una característica humana, i goso pensar que quan el Creador ens la va concedir en exclusiva ens va concedir una qualitat. Com totes les qualitats –la capacitat intel·lectiva, la capacitat física, la imaginativa, la sexual, la decisòria— l’aptitud per a la mentida pot ser ben usada o mal usada, però la prohibició moral és aberrant. La prova és que ningú no en fa cas. Hi ha, naturalment, mentiders tan patològics com sincers patològics; però la majoria de la gent sap administrar duna manera raonable la seva capacitat mentidera. La quantitat que hi ha de persones assenyades i socialment sensibles és més gran que no pensem.

Fixem-nos, però, que contràriament al que se sol creure, el sincer i el mentider no són incompatibles. El cas oposat al mentider no és el sincer, sinó el veraç. El mentider diu una cosa falsa, el veraç diu una cosa certa o exacta. El sincer té, gairebé sempre, la pretensió de passar per veraç, quan allò que proclama tant pot ser veritat com mentida. La sinceritat, per tant, no té cap interès com a font d’informació, només acredita que aquella persona és incapaç de resistir la temptació de dir el que pensa.

Tots els savis han dit que cal reflexionar abans de parlar, en general, i de dir segons què, en particular. La gent devota del sincerisme és que no reflexiona. El veraç i el mentider, sí. L’avantatge del mentider és que, després de reflexionar, és capaç de decidir que es manifestarà com a sincer, i si aconsegueix enganyar transmetent aquesta sensació es pot dir que la sinceritat, hàbilment falsificada, és una de les formes d’expressió de més alta qualitat artística.

Encara que el manament de Déu no faci constar cap excepció –tota mena de manaments ignoren els matisos de la condició humana—, s’ha practicat la tolerància, i fins i tot l’elogi, a favor de l’anomenada “mentida piadosa”. És un altre valor positiu de la mentida, perquè costa d’imaginar una “veritat piadosa”, dura com és la veritat, o una “sinceritat piadosa”, tan poc sensible als altres com és la sinceritat. Anatole France fa dir a un dels seus personatges: “Què seria de nosaltres, Déu meu!; si les dones no inventessin mentides piadoses…” Les dones? ¿És que les donen tenen l’exclusiva e la pietat amb els altres, de la intel·ligència comprensiva que duu a triar conscientment la mentida com un remei benèfic? ¿Un home fet i dret no pot tenir aquesta sensibilitat? Reclamo per a tothom l’ètica de la mentida. També per als metges, és clar.

Voldria posar a la disposició del lector una altra reflexió: qui és veraç només pensa en la veritat; qui és sincer només pensa en ell; qui diu una mentida pensa en els altres.

Però més enllà de la utilitat ètico—social que la dignifica, la mentida és una de les més lliures i esplèndides creacions de l’esperit humà –i la base de la literatura. Un personatge de comèdia diu: “això no són mentides; són invencions espirituals”. Una persona que no ha sentit mai l’impuls de fabricar spiritose invenzione es mereix la feixuga càrrega de ser veraç.

No penso jubilar-me mai de mentir. És un dret legítim en defensa pròpia i dels altres. A més, la possibilitat de triar –o no— una mentida, i quina, i quan, i amb quines paraules, i d’analitzar si mentim per comoditat egoista o per generositat, ens fa més responsables i més lliures que la subjecció a la dictadura de la veritat (i qui ens diu què és veritat?) o la mania de la sinceritat (i qui ens garanteix que som sincers?)

La mentida pot ser un acte de beneficència, però el seu valor és molt més profund. Amado Nervo ho va dir molt bé: “La mentida és la rectificació que el cervell sobirà fa sobre la vida mesquina; és una correcció a l’existència”.

Josep Maria Espinàs

Advertisements