És immensa la quantitat d’abduïts socials que transitem pels vagons del metro o el tren enganxats a la pantalla del mòbil, a la pàgina del diari o a llibres i revistes de dubtosa qualitat. Quan vaig adonar-me que aquest virus també m’havia infectat a mi, vaig decidir posar-hi remei. En les següents línies confesso els meus petits trucs amb l’esperança que la seva revelació pugui ajudar algú a sortir de la letargia dels viatges quotidians.  

metro

El truc del malparit.

Reconec que m’agraden molt els jocs de mirades. De fet, uns quants amics vam idear un sistema de punts. Cada segon que miraves una persona del teu sexe als ulls, sent-ne ella conscient, comptabilitzava com un punt. Cada segon que miraves una persona de l’altra sexe als ulls puntuava com a dos punts. Finalment, cada segon que miraves una persona del teu sexe homosexual (quan era molt evident) guanyaves quatre punts. Per guanyar la partida per KO, havies de mirar quatre segons els ulls d’una persona homosexual del teu sexe  mentre et mossegaves de forma sexy els llavis (això ningú ho va fer mai). Els perdedors havien de premiar el concursant guanyador pagant-li una birra per barba. Es tractava d’ un joc molt atrevit, perquè en la nostra cultura mirar algú fixament implica certa violència, però vaig decidir inventar-me’n un altre.

En tots els vagons plens cohabiten dos tipus de persones: joves assentats i vells drets. T’apropes al jove dissimuladament. Amb una insistència obsessiva, si bé sense dir ni una paraula, alternes la mirada ràpidament d’una a altra banda. Ara mires el xicot,  ara l’octongenari, ara al xicot, ara l’octogenari, ara el xicot, ara l’octogenari, ara el xicot, ara l’octogenari. Esbatanes bé el ulls i entreobres la boca en senyal de perplexitat. Quan finalment hagis vençut la consciència del jovencell, percebut a sí mateix com a incívic; quan el vell et miri tendre i afectuosament, avançant lentament cap a la desitjada plaça; quan el vagó estigui a punt de sortir de la via, desbancat pel sonoríssim clapejar de tota la ciutadania aplaudint-te; quan tot això passi, tu, que només has fet mirades sense dir res, ocupes el seient, treus qualsevol fruita del maletí que es pugui mastegar amb fatxenderia, i llueixes tota la feliç mesquinesa que siguis capaç en els teus llavis.

Recomanació: No practiquis aquest truc amb embarassades.

Perill: El títol d’aquesta entrada al bloc ja t’ho indica.

El truc del dormilega.

Molt més senzill i realitzable que l’anterior. El vaig començar a practicar inspirat per una anècdota personal, i en aquest cas veraç, esdevinguda en els meus anys de trastorns onírics. Quan tenia entre 20 i 22 anys aproximadament, sofria l’anomenada “malaltia de la son”. La simptomatologia és una putada: la ment es desvetlla abans que el cos. Ets conscient que estàs despert, però no pots moure cap múscul del teu cos. La sensació de pànic, per tant, és creixent. Una vegada, camí de Barcelona, dormia plàcidament a l’Hispano Igualadina quan vaig ser víctima d’un d’aquests atacs. Era perfectament conscient de la situació —el meu cap repenjant-se progressivament contra l’espatlla del meu company de seient, mentre una bava s’escapava lentament de la meva boca (recordo això com especialment humiliant)—, però no podia fer res per evitar-ho.

Aquesta pràctica és especialment recomanable per persones tímides i introvertides que, en el seu empeny per esquivar la rutina diària, no es trobin gaire còmodes interactuant directament amb persones.

Recomanació: No practicar en metros. Només en busos o trens, allà on és creïble poder-se adormir profundament.

Perill: Adormir-te de veritat.


 

El truc de l’escandalós.

Tan senzill com el teatre i tan irreverent com la llibertat, aquest truc necessita l’ajuda de l’enemic que volem combatre: el mòbil. Per poder començar hem d’esperar que ens truquin o programar-nos una alarma que sigui prou convincent com a to de trucada. Si no sabeu mentir, escolliu la primera opció. Tenir un interl·locutor (encara que incrèdul) us ajudarà; si sou vergonyosos, millor que us decanteu la segona. L’única norma que has de seguir és deixar que els cavalls de la teva imaginació galopin com una quadriga romana.

caputxeta vermella

Exemple:

“Què tal, crack? Tot bé? Com va anar la nit d’ahir? Jo bé… Normal… No, no, no, no. Que va!… A les 7, al final, vaig tornar a casa… No m’ho facis explicar! Sí, sí, exacte. De fet, jo ja anava cap a Plaça de Catalunya a les 2, però em va enviar un WA la Carlota i vam quedar. La veritat és que jo estava molt cansat, però mira, vaig deixar-me enganyar… Sí, sí… Sí, sí. Tu diràs! Tu diràs! No vegis quines coses, la Carlota… Al principi em feia una mica de cosa, perquè vaig trobar bastants cucs al llit i em feia fàstic, però de seguida em vaig deixar endur… En serio, en serio… Cucs! Però creu-me que després no em va importar. Aquesta noia et fa perdre el món de vista, creu-me! Jo flipava! I espera, això no és tot! Espera, espera… Va arribar un moment que pensava que algú m’havia drogat. Estàvem al 34 i mig quan va entrar… Què? Ah, sí! Perdona, és la costum. 34 i mig és com li dic estar a mig fer el 69. Doncs això… En serio, en serio, jo l’hi dic així. Si no vols, no em creguis, m’és igual. Doncs això. Estàvem fent el 69 quan vaig sentir que algú trucava a la porta i entrava… No vaig veure gaire bé qui era, perquè jo tenia el cap…, bé, ja saps on tenia el cap, però vaig poder veure que anava vestida de caputxeta vermella. Flipa, tio! T’ho juro. Jo tampoc  m’ho creia. La caputxeta vermella! Menys la llengua, jo ja no sabia on posar-me…”

 

I així pots seguir tota l’estona que vulguis…  Variants menys directes i més còmodes són mirar revistes o vídeos pornogràfics obertament, o detectar una noia que s’ha folrat un llibre de la trilogia del Grey per no ser reconeguda, i començar a interpel·lar-la amb ella sobre les escenes eròtiques de la novel·la a viva veu. Són opcions menys divertides, però la meva experiència és que també us poden servir.

Recomanacions: Per ser cregut simulant la trucada per telèfon és bàsic seguir dos consells molt fàcils de recordar: 1) Repetir contínuament el pronom “Jo” aporta confiança en l’interlocutor. 2) Perquè no sospitin que la trucada és falsa, exagera la funció fàtica, com fem sempre la gent que parlem per telèfon, doncs no tenim la garantia visual que el nostre missatge és percebut correctament. Si la pregunta imaginària és  “Et vas emborratxar?”, no responguis un escuet “no”, sinó “no, no, no, no, que va!” Insisteixo: pensa que, parlant per telèfon, repetim les frases contínuament per assegurar-nos que ens entenen. L’ADN no està pensat per parlar a distància.

diana

El truc absurd.

El joc més estúpid i surrealista que he practicat necessita la complicitat d’un amic que vulgui apuntar-se al carro. Es tracta que, a intervals arbitraris de temps, qualsevol dels dos piqui de mans per duplicat (“plas-plas”) i digui “Aigua”, “Bingo” (o una paraula semblant) prou fort perquè el senti els companys de viatge més propers. Els éssers humans busquem patrons en les accions de les persones. Si et prens la pràctica seriosament, rient “dissimuladament” per sota del nas en senyal de burla,  passaràs una bona estona jugant amb la incomprensió dels desventurats que t’acompanyin.

El truc infantil.

En el fons, no es tracta d’un truc, sinó d’una gamberrada. Tres amics en un vagó. El primer al cap, el segon al mig de tronc i el tercer a la cua. Sincronitzadament, els amics dels extrems diuen a la gent que a l’altra punta del vagó el Barça fa una promoció innovadora i regala samarretes del Messi. Mentrestant, el company del centre escampa bombes fètides i deixa preparats al terra globus de pintura negre i rosa.

Recomanació: Sortir immediatament del vagó del metro amb la cara tapada.

Guillem Carreras, Juny ’15.

Anuncis