No hi ha moments adequats
No hi ha segons per respirar
No hi ha millors oportunitats
No hi ha res a aprendre
No hi ha finals feliços esperant.
No hi ha excuses per oblidar-ho
No hi ha demà.

helter skelter

CARITAT DESORDENADA

Estava tan aqueferat el frenètic domicel a fer obres d’altruisme, que ni d’una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al verger de flors a on vivia l’adorada.

Tot el matí se li escorria ràpid, com el pas d’un meteor, consagrat a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia a aconsolar els desemparats, a donar beure a qui patia de set, a donar vianda a qui es moria de fam. Més hores hagués tingudes el dia, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauria pas donat l’abast a remeiar tantes misèries. Així és que no tenia un moment seu, perquè tots eren dels altres.

I quan, per rara casualitat, passava, entre dos actes de misericòrdia, per davant del verger florit, el cor se n’hi anava, com si es volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades els  tous de flors del jardí o al sentir la gentil cantúria dels sortidors, un gran desig li venia de penetrar allí dins. Però… es mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i exclamava anguniós:

–No m’és possible! A tal hora haig d’ésser a tal punt, a emparar un orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré d’aquesta delícia.

I aleshores s’acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de mots en un paper, que tirava pel reixat florit: “Espera’m, com me tens promès. La Pietat encara m’encadena”.

I la dama l’esperava, com n’hi havia fet jurament. Així ell podia am seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat en la immutable constància de l’amiga, diferia l’instant preciós de visitar-la.

–Per ara —deia sovint— no em crec digne d’esmerçar el temps en la pròpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l’infortuni. Com l’estimada ja sap l’abnegació de la meva vida, un dia o altra em coronarà amb flors del seu verger. I aquesta esperança de dolçor l’encoratjava a seguir el curs de la seva caritat heroica.

Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument fatigat d’haver fet tant bé al proïsme, va pensar: “Ja ha arribat l’hora de penetrar en el verger”. Pas a pas va encaminar-s’hi i, essent davant les reixes, va cridar:

–Amiga, ja sóc aquí! He acabat l’obra pietosa…

Mes ningú li responia. Va empènyer les reixes i per si soles se varen obrir. Mes, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silenciós i abandonat. Els sortidors no cantaven. I les flors s’eren marcides. Havien passat tants anys!

–Amiga de la meva ànima! –tornava a clamar l’home en la solitud. Però era en va que clamés. Perquè la dama no el sentia. Coronada de cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre despullat de fulles. A l’acostar-s’hi el bon home, ella se’l mirava amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:

–No us conec.

Raimon Casellas

Anuncis