“La suor corria pel meu front. Imaginava la teva pell fregint-se com la d’un peix, la teva carn que s’ha de podrir i que els cucs s’han de menjar. Sospiraves? Percebia la teva respiració agitada. Pensaves en mi”

els teus dits

Fragment de “La maja desnuda”, de Goya

SOL AL MIRADOR

I tanmateix, tenies una ànima… Quina ànima tan complexa, llunyana, incomprensible! A les vuit del matí m’havies cridat, sobresaltant-me, després d’una setmana de separació, però jo no podia acudir fins a les dotze. “És igual —articulà el telèfon—, esperaré prenent el sol al Mirador de la Seu”. “Per què no a un cafè?” “No. A un banc devora la Seu”. Et vaig trobar asseguda al costat d’un pobre. Vaig reparar que duies una mitja estripada. En el teu abrigat de “pell de vaca jove” hi havia algunes taques. En veure’m somrigueres tristament. Em vaig asseure com un somnàmbul entre tu i el captaire, que estava adormissat. Passant per una barraca de fira, sense saber com, havia comprat un paquet de xurros. Eren freds i greixosos. Vaig recordar que et molestava l’oli d’Espanya i anava a llençar-los. Però tu m’ho impedires. “No llencis una cosa tan valable”, digueres en el teu llenguatge estrany. I abans de menjar, la teva mà allargada i blanca va oferir el paquet obert al pobre: “Senyor…” L’home va obrir dos ulls malalts i contemplà, cegat, la teva cabellera orificada pel sol de març. Els tres menjàrem en silenci.

La mar estava plana, l’aire era massa alent. Al nostre davant, volaven gavines blanques que projectaven ombres bellugadisses. “Avui et dec agradar perquè no duc poudre, però és que no en tenc. Tampoc no posseesc ja pus guants”, començares a pensar en alemany, continuares en francès i ho expressares com Déu, que t’havia deixat de la mà, va ésser servit de disposar. No et vaig voler respondre. Una gavina va passar tan prop que vaig sentir el ventall de les seves ales sobre la meva pell humida. Mentre parlaves havies trobat dos abdullahs dins la bossa i en donares un al captaire. “Pobre –sonà molt fluixa la te a veu bona, que a estona té registres de religiosa o de reina medieval— , pobre, què és això que té als ulls? Se’ls hauria de rentar amb suc de lletugues”. Que era de fresca la teva veu de dona! Al seu conjur, pel cel clar, dos angelets nus portaven una rivella de plata i un paquet de filetes. Els teus dits de monja amararen les filetes dins la ribella i rentaren aquells ulls peganyosos. En fer-ho tocaves amb la teva mà aquell cap brut, de cabells mostosos.

Jo hauria volgut besar el teu vestit, reina Elisabeth. La calor es feia insuportable. Em vaig desfer el nu de la corbata –una corbata magnífica, obsequi teu. Et vaig mirar. Semblaves molt ocupada a untar-te la cara amb oli de coco. Vaig tornar a condomir-me. Els àngels o les gavines produïren una delicada remor d’ales. Per l’aire immòbil s’escampava un perfum que conec molt bé. Vaig sentir remoure coses dins la teva bossa: la clau del pis fregant la capsa buida dels pólvors. Murmuraves per a tu mateixa: “Oh, he trobat encara una pesseta”. Després et tragueres l’abric i el teu cos fi aparegué enfundat en un vestit de seda que tenia reflexos líquids. Darrera nosaltres la Seu reverberava el sol de migdida. Jo sentia la gargamella resseca. “Estàs cansat?” No et vaig voler contestar. Els teus dits em posaren dins la boca una pastilla de menta. “Tu m’aimes encore?”. “No”. “Bon!”

El silenci es féu més profund, els polsos més bategaven. Si les teves mans fines s’haguessin posat damunt el meu front!… “És inútil, no demanaré ni preguntaré res”. Et sentia molt prop de mi. En el mar, algunes gavines cridaneres devien disputar-se una presa: jo imaginava un peix platejat i humit, romput a picades.”No preguntaré res”. A través de les parpelles, el sol dibuixava taques rogenques a la meva retina. Jo veia el peix de plata, elàstic com tu, convuls sota els becs afamegats. “No preguntaré res”. La meva mà, que cremava, es recolzà damunt la teva argentada túnica marina. Les gavines callaren. Mesclat amb el teu perfum, arribava, a onades, un vapor d’humitat, una olor agre i penetrant de misèria. Encara quedaven alguns xurros i els tornares a oferir al captaire: “Senyor…”.

Després imagín que li donares la teva única pesseta. Ulls clucs, m’adonava de tot. Passaren dues senyores empeses que ens miraren amb ràbia; un ca ronyós vingué a posar el cap damunt la teva falda; volaven algunes mosques entorn nostre. Tenies la cara encesa. Com el nostre sol africà destrueix la teva fina pell del nord, aquesta pell que un dia es menjaren els cucs… Al nostre costat roncava el captaire. Sonava, enfora, la sirena d’un vaixell. La Seu era una gran fogatera. Pensaves en mi? “No preguntaré res, no em mouré tan sols. Millor si el sol ens desfà en pols i l’oratge ens escampa… Millor”.

La suor corria pel meu front. Com el nostre sol, col·laborant amb les cremes de tocador, destrueix la teva pell! Les untures i el sol… Imaginava la teva fregint-se com la d’un peix, la teva carn que s’ha de podrir i que els cucs s’han de menjar. Dormitar vora un captaire, davant aquesta mar i aquest sol de luxe, voltats d’ocells i de mosques… Diluir-se en l’atmosfera. Millor… Sospiraves? Percebia la teva respiració agitada. Pensaves en mi. “Dorms?”, preguntares tímidament. “Mira –afegires—, necessit que em diguis…” Arribava el moment de les explicacions. “Però no som jo, és ella qui les deu haver de donar. Jo no preguntaré res”. M’estrenyeres una mà. Vaig sentir que les venes se’m congestionaven. “És una deslleialtat”, vaig pensar retirar la mà. “Estimat, necessit que em diguis… Mira el vestit d’aqueix home. On podria trobar una roba com aqueixa? Com se diu?”

Miraves una roba. Després de la teva absència de vuit dies, passada Déu sap amb qui, era en un boci de roba –i quina roba!—que tu pensaves. Ignoraves el seu nom? Aquesta roba no té nom ni la venen enlloc perquè la troben pertot arreu: és un producte del Temps, teixit en els telers de la Misèria. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes. Vaig pensar en les teves mitges estripades, en el teu cor dislocat. “Per què calles?” No vols parlar-me?” Vaig estrènyer les parpelles. Una llàgrima a punt de vessar se’n tornà cap endins. Poc després sonà novament la teva veu: “Desitges que me’n vagi?” No vaig respondre tampoc. “Alors, good-by”.

T’allunyares lenta, gris i plata, com un peix misteriós i llunyà. Al meu costat quedava el captaire dels ulls tracomatosos. Amb la mirada vaig seguir la seva silueta de reflexos líquids. Ni una explicació, ni un retret. Al vespre, una lletra: “Partesc. Per a mi Mallorca eres tu i sense tu rien à faire ici!. No importares dir si tornares als vuit dies o si als quinze desaparegueres altra volta: la teva silueta líquida, contrastant amb una pell encesa, lluent d’oli de coco, quedà fixada aquell matí al Mirador, sota aquest sol que anorrea la voluntat. És clar que tornares i és clar que desaparegueres de bell nou…Però això és a part d’aquella terrible aventura, digne de Ribera i de Zurbarán, vora un captaire, un matí de sol, al Mirador de la Seu.

Llorenç Villalonga.

Anuncis