No hi ha compromís sense amor. I no hi ha amor sense coneixement.

globus

En breus instants, ja sigui que practiquem o no l’esport de canviar bruscament de canal televisiu, podem viatjar fabulosament, desplaçar-nos a paisatges de molt diferent mena, anar d’Àsia a Lapònia, de les illes del Pacífic occidental a la Patagònia. Mai com ara la imatge no ens havia tingut tant en enjòlit: les imatges ja no se succeeixen, sinó que s’empaiten les unes a les altres, se sobremunten en un farcit pastós, indiscernible en les seves parts al capdavall.

Tot amb tot, la informació geogràfica no s’esborra del tot, va formant un gruix acceptable: si més no, ens deixa més segurs sobre ubicacions, distàncies i formes de presentació del paisatge. Acompanyen aquestes informacions sobre llocs les concomitants de vida quotidiana, tipus ètnics, fauna i flora.

Hom pot observar, però, en general, un interès viu en països llunyans, sense que hi hagi menyspreu per indrets pròxims, pel cap baix la curiositat hi decreix. Això podria explicar-se per la il·lusió que causa el “participar” en la llunyana topicitat (i la novel·la de viatges i aventures té avantatges perquè ens “hi fa ésser” en certa mesura).

Breu: la gent corrent, la gran massa de ciutadans s’inscriuran més aviat en un viatge a l’estranger que no en un viatge per l’interior.

Fa uns deu anys, en una visita a Santa Coloma de Queralt, on s’acaben o comencen Segarra, Anoia i Conca de Barberà, vaig coincidir amb alguna celebració local. Hi havia una certa afluència de visitants, aquell diumenge. I els centres escolars i els grups d’esbarjo juvenil, conjuntament, havien tingut la pensada d’escampar pels carrer uns petits grups de nenes i nens del poble, amb un braçalet que els “acreditava” d’acompanyants, els quals nens i nenes s’oferien a dur els visitants que ho volguessin, a veure els indrets d’interès de la població –la font monumental, el palau del virrei Dalmau de Queralt, els portals, l’església de Sant Miquel [sic], els petits carrers centrals, el retaule de pedra de la parroquial gòtica…

Em va semblar una idea excel·lent i fins ho vaig comentar al diari Avui. I no només ho valorava en el que el gest o iniciativa tenia de voluntat de servei al foraster, alhora que de divulgació dels continguts del lloc: hi valorava també el fons pedagògic que tenia per als mateixos escolars de la població, que es conscienciaven de les riqueses del lloc on havien nascut, on tenien arrelament les respectives famílies; que entendrien més bé el sentit de la tradició, estimarien les iniciatives de conservació del patrimoni local per extensió, serien decidits defensors en el futur de qualsevol patrimoni arquitectònic i cultural fos d’on fos.

Així com la millor manera d’examinar la natura és examinant-la en ple camp, el propi indret on vivim, l’hauríem de conèixer de petits i tenir-ne una consciència elevada. El ciutadà que pot esdevenir el petit guia ocasional, serà un ciutadà madur. I quin goig per als petits guies, d’explicar a adults que potser no hi pensarien mai, que el carrer de la Cendra duu aquell nom perquè celebrava el cerimonial del Dimecres de Cendra, o el portal de les Sitges, perquè les hi tenien en temps de guerres per amagar-hi el gra.

És possible que aquests instructors i acompanyants no només vulguin anar a Indonèsia, sinó també al Ripollès, a l’Alt Urgell o a la Terra Alta, quan es tracti de planejar una sortida.

Josep Vallverdú. Maig ’92.

Anuncis