Pensaments a la platja sobre el cos humà. 

dimensions vestits

—S’hi veuen tantes cuixes, que no saps on mirar…

És allò que els francesos en diuen l’embarras du choix. L’amic que em fa el comentari, home de procedència interior, no està acostumat a l’espectacle. L’acompanye passejant vora mar, i observe les seues reaccions una mica desconcertades. No té ja l’edat dels entusiasmes impacients, però als ulls se li adverteix, de sobte, un punt de voracitat obsessiva. Es nota que és un habitual de les revistes il·lustrades que publiquen fotos de senyoretes amb molta carn a l’aire, i ara potser troba la realitat aclaparadorament fàcil i barata.

Li conteste:

–No ve d’un pam de tela. Al cap i a la fi, és un problema de calor, de comoditat balneària, d’absorbir sol…

Em sembla, tanmateix, que l’explicació—improvisada, és clar—no li resulta gaire convincent. Insistesc en les justificacions, i m’adone que perd el temps. De fet, ens embarquem en una disputa inútil sobre el sentit de la indumentària humana en general, i de la femenina en particular.

–Desenganya’t —acabe per resumir, en una simplificació que m’inquieta a mi mateix—, quan deixa de ser pur i simple abric, la roba és, i només, o luxe o impostura. Sens dubte hi ha raons d’higiene que aconsellen l’ús de la samarreta i dels calçotets i de les peces simètriques pera les dones. Però, en definitiva, això no és la qüestió. Vestir-se és aparentar. Un guàrdia municipal ha de portar uniforme, un ciutadà normal ha de posar-se corbata per anar a l’oficina, els rics es valen de sastres i de modistes costosos. Si no fos pel vestit, com sabríem qui som, uns i altres? Luxe, impostura, o com vulgues dir-ne. Depèn de la teua apreciació personal. En bona lògica, solament hauríem de tapar-nos per evitar el fred.

–Lògica?

El meu amic continua escrutant cuixes –si se’m permet l’expressió pal·liativa—, però no perd el fil de la conversa. M’encoloma les obvietats de sempre: la lletgesa dels cossos, la regulació del comportament  sexual, el foment de l’elegància. Sort que és una persona sensata i no m’argüeix capciositats ètiques.

–Els interessos de la indústria tèxtil són una altra cosa —li replique—. Nosaltres parlàvem de…

M’ature. Tant ell com jo, hem procurat no pronunciat la paraula “decència”. Hem estat pensant-hi, l’un i l’altre, perquè no podíem no pensar-hi. L’hem eludida. De tota manera, el meu interlocutor la supleix amb un circumloqui delicat:

–No em negaràs que despullar-se és exhibir-se.

–Segons com!—li conteste—. En tot cas, no sempre.

–No?

–Considero això que anomenem intimitat. Siga familiar o no. Es tracta d’una forma d’impudor, que ningú no gosaria qualificar d’exhibició, ni d’exhibicionisme. Igualment, la plata. Davant tanta gent, que també hi circula despullada, despullar-se no té cap importància. Els engonals, els torsos, la quantitat de pell que ací se’ns presenta sense melindros, en un altre lloc semblarien manifestacions de procacitat.

–Serien procacitat.

L’home de terra endins i de societat desenvolupada respira per la ferida: se sent moralista, malgrat l’avidesa que traeix la seva mirada.

–Tot és relatiu, en aquest món. Només es despulla aquell que va vestit, i, en última instància, l’acte de despullar-se ha de ser jutjar en funció del valor que atribuïm a la roba. L’estriptís, per exemple, és atractiu, seductor, en la mesura que el públic que el presencia conserva un fons de puritanisme… Bé. No vull exagerar: hi ha factors més directes, automàtics, d’índole fisiològica. Però el picant prové del vestit previ, i dels tabús que en són la premissa. Entre les tribus equatorials, o en un cercle de nudistes, l’estriptís deu resultar inconcebible.

Caminem per l’arena, enmig de la pul·lulació dels banyistes. Hi ha tipus de tota mena: xicotes, cal·lipígies, xicots apol·linis, papàs i mamàs d’obesitat variable, epidermis peludes fins a la semblança simiesca, nens panxuts. Nosaltres anem vestits com Déu mana, i hi dissonem bastant. Vestits, allò que en diríem vestits, només som uns quants: el meu acompanyant i jo, un venedor de gelats, els cambrers de la guingueta, una parella d’ancians escandinaus –ell, amb pantalons curts—, un capellà inaudit que va i ve amb inquietud entre les anatomies negligents. Mentre avancem, recorde una definició de Manolo, que reporta Josep Pla en un dels seus llibres: “El cos humà és gòtic”. No garantesc que la frase siga ben bé aquesta. La idea, sí. Manolo s’enganyava i no s’enganyava. Salvant les excepcions que calga salvar, el cos humà és “clàssic” fins als vint-i-tants anys; després comença a tendir al “gòtic”, i acaba sent definitivament “gòtic”. El dia és radiant. La multitud pren el sol, beu llimonades i coles, es capbussa, escolta els transistors, s’unta amb olis profans. Vist des d’un avió, el panorama deu tenir alguna cosa d’un avivament de cucs. La mar, que, com deia monsieur Valéry, sempre recomença, ara e fa la impressió d’un truc aberrant. L’home mai no s’hauria inventat la mar. Se m’acut que això està ben pensat, i m’ho apunte per a un llibre o un article: en efecte, l’home no hauria inventat mai el mar…

–I no creus que, si m’eliminen el picant, l’espècie no correria el risc d’extingir-se?

Trobe que la pregunta del meu interlocutor és molt enraonada. Diuen que, a les reducciones jesuítiques del Paraguai, on la disciplina de conducta, a força de ser estricta, desproveïa els indígenes dels apetits més elementals, els indis procreaven, o intentaven procrear, a toc de campana. Com si complissen un deure taxativament formulat pels superiors ordenancistes. Una societat que excloga el “picant” seria massa casta, per a les convinences biològiques.

–No se sap mai… Seria un perill a tenir en compte, és clar… Els diplodocus be que han desaparegut… Després, hi ha la pastilla…

Però ens distraiem de la conversa. La platja ofereix episodis que fan descartar la suposició. Aquí i allà endevinem mirades enceses, gestos ansiosos, paraules estimulants. L’espècie no s’extingirà, de moment. Per moltes pastilles que venguen els farmacèutiques…

–No saps on mirar…—repeteix el meu amic.

Joan Fuster.

Anuncis