En aquesta entrada recullo dos fragments sobre dansa que m’han semblat molt interessants. El primer fa referència a “La dansa a Catalunya”, d’Aureli Capmany, en el qual s’explica l’origen de la dansa i la naturalitat amb què s’acceptava a les esglésies. El segon, extret del Cançoner popular de Catalunya,  és la plasmació pràctica d’aquesta teoria. El “ballet de les deu” o “ballet de Déu” era un ball que es realitzava a Santa Coloma, entre altres poblacions. També coneixem, gràcies a un inventari de 1412, que a la nostra vila s’hi realitzava un altra dansa de caire religiós: l’Almorratxa. Per més informació sobre aquesta, podeu informar-vos en aquest mateix bloc [El ball de l’Almorratxa de Santa Coloma de Queralt, 22 de maig de 2014].

ballet de quatre

Ballet de quatre. Antigament, la dansa estava molt més institucionalitzada en la vida quotidiana dels catalans.

En aquells temps cada misteri i cada festivitat tenien llurs himnes i danses particulars. A les vigílies de les grans festes dedicades a nostre Senyor i a la verge Maria, es reunien els cristians davant les portes de les esglésies i, amb un gran fervor religiós, s’alegraven en comunitat cristiana ballant i cantant salms i càntics relacionats amb la festa de l’endemà. D’això deriva el costum, conservat encara en certs indrets, de celebrar les vigílies de la festa dedicada als sants patrons amb cants i balls al peu de la porta de les esglésies, ermites o capelles.

Diuen que en temps de la donació musulmana el costum no va esborrar-se, si bé es practicava sempre seguint la tradició antiga, o sigui amb separació de sexes, a fi d’evitar escàndols que desvirtuessin la fi piadós de la dansa.

Susceptibles les danses sagrades, com tota cosa, d’abusos, degeneraren de llur caràcter primitiu i es tornaren escandaloses; i això va ésser causa que els balls sagrats o religiosos fossin prohibits a l’interior dels temples, segons disposició dictada pel papa Zacaries l’any 744. Tanmateix, malgrat les prescripcions ordenades pels bisbes, hom seguí ballant a les esglésies, a les processons i en moltes festivitats; aquesta pràctica encara no s’ha perdut del tot.

Les processons, en llur origen, no foren més que una dansa ambulatòria, una marxa solemne del poble i la clerecia, un seguici religiós que recorda el de Dionisos, on el profà es barreja amb el sagrat en promiscuïtat infantívola; els clergues l’afavorien i era objecte de la major i més ingènua devoció del propi poble. Aquest fou l’origen de les danses ambulatòries. Aquesta mena de danses de caràcter religiós, que han assolit una gran extensió i una gran popularitat, eren conegudes ja en temps antics. Segons opinió de Marcial, procedeixen d’Itàlia.

En els primers moments del cristianisme la ansa formà part del ritual de l’Església. Ho confirma Tertulià dient: “Els primitius cristians dansaven i cantaven himnes i càntics”. Arbeau (s.XVIè) diu: “en l’Església primitiva era costum de cantar himnes eclesiàstics dansant i ballant” (…)

A les acaballes de l’Edat mitjana, la dansa profana es desplega, comença a prendre preponderància als costums, i les danses innocents i ingènues del temps medieval van transformant-se en una coreografia més sàvia. Al costat de les irregularitat dels balls populars, la dansa senyorial pren un caràcter més afectat, pompós i espiritual.

La clerecia, que en els nostres temps condemna la dansa, no era tan rigorista en altres èpoques, puix que no solament tolerava el ball a les esglésies sinó que fins hi prenia part, com hem dit, organitzant i dirigint les danses religioses. Les processons, origen de les danses ambulatòries, afavorides pels clergues, eren motiu de goig i alegria per al poble.

Els Pares de l’Església primitiva n es mostraren enemics de la dansa. Ho comproven els textos. Una carta de Sant Gregori Naciancè, dirigida a l’emperador Julià, diu: “Si trobes gust a dansar, o ets sents inclinat a aquesta mena de festes que, segons sembla, estimes molt, dansa tant com vulguis, hi consento”. (…)

Capellans i frares van compondre els himnes, càntics i salms de les tonades populars per a acompanyar les danses religioses, a fi de popularitzar els cants litúrgics i fixar-los a la memòria dels fidels. Ells foren els promotors, i segurament els iniciadors, en organitzar les melodies, passos i figures de les baixes danses, en les quals el ritme és lent i digne, compost damunt la melodia dels salms. De generació en generació aquestes tonades es modificaren, l’harmonització va transformar-les, i de la combinació de llurs tonalitats i ritmes va sortir el cant gregorià, les melodies de dansa i les cançons populars.

Aquestes tonades de dansa indubtablement procedeixen de les antigues tonades cèltiques i de les melodies gregues i romanes. Les cançons populars serviren de tema, de tonalitat melòdica, als clergues per a compondre els cants litúrgics, i les danses populars els oferiren la pauta, l’esquema coreogràfic, per a organitzar les danses religioses.

Malauradament, vingué un temps en què no foren únicament les autoritats eclesiàstiques que restringiren, i fins prohibiren, el costum de fer ballades en determinades festes religioses, ans també les autoritats civils dictaren disposicions  en aquest sentit. Vegeu la reial cèdula de Carles III, de 1777,  sobre “la costumbre o corruptela de baylar los días de fiesta delante de alguna imagen a que se pretende dar culto en aquel dia, o bien dentro de la iglesia o en sua trio o cementerio, o cuando no se permite en estos sitios, sacándola a la plaza pública con las insignias de cruz, pendón y capa pluvial y haciendo allí sus bayles, que terminan en alguna ofrenda o limosna con que se atiende no solo cohonestada la irreverencia sino convertida en un acto piadoso y de devoción”.

Aureli Capmany, “La dansa a Catalunya” (1930)

 

El Ballet de les deu de Solsona, un dels més evolucionats i deslligats del seu origen religiós

EL BALL A SANTA COLOMA

Ballet de Déu. Era un dels múltiples aspectes del Ballet i tenia nombroses variants. Es cosa molt estesa que era anomenat Ballet de Deu per raó del sentit religiós que hom li atribuïa. Hi ha, però, qui opina que el veritable nom era el Ballet de deu o de les deu, per ésser ballat, molt antigament, a les deu del matí, moment abans d’entrar a ofici. Per regla general la melodia d’aquest ball és suau i de caient seriós.

No fa gaire temps que per la contrada de Solsona era ballat en sortint de l’ofici. Els homes anaven vestits de negre i durant tota la dansa tenien les mans creuades damunt del pit, en senyal de devoció. Les balladores també vestien de negre, amb caputxes de mateix color, i duien els escapolaris al coll i els rosaris a la mà.

Una de les característiques del Ballet de Déu, com del Ballet, era la d’agrupar-se els balladors de dues en dues parelles, motiu pel qual també era conegut amb el nom de Ballet de quatre. En els darrers temps hi havia variants que havien perdut tot el seu caràcter sever i gairebé místic primitiu; al final d’aquestes variants ballaven la Corranda, com en el Ballet.

Cançoner popular de Catalunya vol.1

 

Advertisements