congre

Foto: Domingo Riambau. Arxiu Orga. Any 1940 (diria…)

El primer dimecres de Quaresma, vint dies després de Cendra, fem aquí la fira del Congre. És avui, justament. De seguida de llevat, he sortit al solà per veure quin temps feia. El gebre emblanquinava tot el paisatge. El sol, al fer evaporar la gebrada, alçava una lleu boirina que, com un vel transparent, tot ho mig tapava: camps, arbres, cases, muntanyes i fins la blavor del cel.

Tirallongues de pagesos dels pobles veïns, barrejats confosament amb llurs animals, venien cap a la Vila pels tres únics camins que des del solà divisava. Avui cal veure-ho tot. Pujo  al campanar. Domina bé tota la vila i els seus voltants. És, doncs, un bon punt de vista. Ja hi sóc. Ben guanyats tinc uns moments de repòs, després d’haver pujat dos-cents esglaons.

Una saleta quadrada, voltada de barana de pedra, per sostre la volta del cel, és ma excelsa miranda. El panorama que veig és molt més gran que el què veia des del solà de casa. La impressió és semblant, si bé més fonda. El pintor que la volgués fixar al llenç no caldria que carregués de colors la paleta.

Blanc, més blanc, blanc per tot arreu: una tinta neutra per acusar els relleus, prou esfumats per la boirina, i una punta de blau per el més alt del cel, puix en el punt que toca a l’horitzó el cel és enterament blanc, anant decantant-se cap al blau a proporció que s’aparta de les muntanyes del darrer terme.

Tots els camins que porten a la vila estan animats per corrues de gent, que des d’aquí dalt no semblen més que processons de formigues. Veig, a vol d’ocell, tota la vila, amb totes les places i carrers, amb la bellugadissa de gent que els passen i repassen a creu i a recreu, quin brogit arriba confós i apagat fins a aquestes altures. La fira encara no està al ple. La gent del veïnat va arribat encara. Els de lluny arribaren ahir entre la tarda i el vespre.

Al peu del meu observatori, a la banda de migdia, veig la plaça dels Arbres poblada de carros buits, de vares a terra, i de grups de gent que enrotllen petits ramats de porcs que estan per vendre. Es el lloc que està destinat per aquest article.

A la banda de tramuntana veig, al peu de la parroquial, que m’amaga la meitat de la plaça de l’església, destinada al comerç de plats i olles de polleteria. Veig entre ponent i tramuntana la plaça Major plena de gent, de parades i tendes de mil diversos articles. En la mateixa direcció veig, al cap de la vila, un tros dels ravals, destinat al comerç d’animals mular i rucal. Les darreres cases de la banda de tramuntana em tapen el lloc destinat als bous. D’aquí dalt estant no es pot haver més que la impressió borrosa del conjunt, i tot avui banyat d’un color uniforme, tot blanquinós. Cal veure-ho tot de prop i en detall. Baixem, doncs.

*                                            *                                            *

A tenir la vista ben fina, entre mig de les tirallongues de gent que es veu venir de llunya  la vila, hauries vist un petit grup de porcs guiats per la mestressa cridant “cotx! cotx!” i mostrant-los una cistelleta amb tres o quatre grapats de moresc que saltaven dins per expresses i continuades sacsejades, i seguits per l’amo, que amb la primera verga els atiava a caminar i els reduïa al camí quan començaven a desviar-se’n.

Aquí els tens ara al firal dels porcs. La dona, amb el virolat vestit de mitja festa, amb la mateixa cistella sota el braç, contenint encara alguns grans de moresc que va repartint a les bèsties per entretenir-les. I l’home, amb la verga a la mà i el cigarret a la boca, esperant els compradors, que no faran falta.

El pagès, que compra garrins o bastards per a recriar-los i vendre’ls, el menestral que n’engreixa un per un per el consum de casa, i per darrers recurs el mercader de la vila o foraster que repassa a última hora, per comprar a menys preu, a qui totes passades vol fer diners, asseguren gairebé sempre al venedor més o menys bona venda.

El carrer Major està ple de gom a gom. Si tens pressa, no hi passis. Val més que facis una volta.

A una i altra banda, sota dels antics i rònecs porxos, sengles i espesses rengles de dones, qui amb gallines, pollastres o conills, qui amb verdures o fruites d’hivern a la cistella o a terra, qui un munt de taronges o de pastanagues o de planter de ceba. Allà, una parada d’arengades, bacallà i congre.

El congre és la nota característica d’aquesta fira. Les nombroses tendes de la vila han tingut bona cura en fer-ne abundant provisió per aquest dia. A més, multitud de mercaders forasters tenen llurs parades igualment proveïdes de congre de tota mena, de blanc i fresc pels paladars més delicats, i de roig en tota sa escala de degradació fins arribar al negre per als pobres pagesos dels poblets veïns que, per passar-se’n i digerir tals aliments, han de tenir paladar i païdor com els voltors.

És vianda quaresmal destinada especialment pel divendres i dies magres de la Setmana Santa.

Avui la Rectoria és un perdó. La gent dels pobles veïns aprofita la fira per proveir-se de butlles. Tot el sant dia de Déu rector i vicaris tenen prou feina en tallar butlles, en fer a cada una dues creus a manera de firmes, i en cobrar-ne l’almoina destinada a determinades obres benèfiques.

El centre principal de la fira és la plaça Major, prou espaiosa i voltada de porxos. Aquí veuràs les parades dels marxants de teixits de cotó. Allà, els que venen mantes, tapaboques i altres articles de llana. En una filera trobaràs els ferreters de tall i d’obra, amb rengles de ganivets, destrals, golfos, panys, frontisses i més ferreteria. En l’altra, els courers amb ses caputxines, llumeneres i morters lluents com un or. En l’altra, els torronaires d’Agramunt, amb grosses piles de tauletes de torró d’avellana. Ocupen bon espai els sabaters forasters amb ses perxes horitzontals escalonades i sostingudes per altres perxes verticals plenes totes de penjolls de sabates fines i grosseres, petites i grans, amb grossos claus i cuiro doble pels pagesos, i amb brodats fets sobre el llustrós xarol per la gent més fina. En altre, els calders amb fileres de vermelles i florejades calderes, paelles i xocolateres d’aram; en altre, els llauners amb ses llanternes, escumadores i mil menuts articles de llauna; en altre, nombroses de variada quincalla, sempre voltades de nois i noies que devoren amb els ulls, l’un aquella gran trompeta que sembla la del nunci, l’altre aquell gros cavall cartró de pel blanc amb platges negres que camina damunt d’una post amb quatre rodes. El corder, l’espardenyer, el gorraire, l’escloper, el draper, el drapaire, el xerraire dentista, muntat en son carro i pregonant les virtuts de son omnipotent elixir. Tot fa cap a la gran plaça, tot hi cap, i de tot ella s’alça un confús murmuri de crits i paraules que la fan semblar a la famosa Babel.

El lloc del comerç més important és el destinat al bestiar. Dues ravals, en angle rectes, ambdues prou espaioses. Entre mig de les dues rengleres interminables d’animals amorrats a les parets de les cases, queda una via tan plena de gent que és difícil passar-hi sense acariciar les anques de les bèsties, no sense por de que et peguen la carícia ensenyant-te les ferrades potes.

La impressió que fa aquesta exhibició és llastimosa. Pràcticament ni s’hi veu un animal de valor: mules velles i seques, cavalls esdernegats, i sobre tot abundància de rucs i someres a qui ni la esmeradíssima toilette de gitanos basta a tapar els defectes i fer-los presentables.

*                            *                             *

El dia de la fira, als setze o vint pobles del voltant, no hi queden més que els vells i les criatures. Quin home no té quelcom per vendre o per comprar? Almenys li convé conèixer els preus. A més, per ells, és un dia de festa en què mengen millor que de costum i es donen el plaer de prendre cafè.

Les mestresses canvien els diners dels ous i de l’aviram per el congre, arengades o bacallà, sense comptar les mil frioleres indispensables per la cuina o per remenar la roba.

Les noies… ningú hi té tant que fer com elles. Han de veure llurs xicots, que tant temps ha que no els han vist. Jo les he vistes mil vegades arribar a la vila, fresques, més roges que de costum per el tros de camí que han fet a peu, amb el delit de la joventut avivat encara per la esperança, per la certesa de veure al seu estimat; l’alegria vessa per la cara riallera. Ningú gaudeix com elles. I encara no fos Quaresma! Els casinos organitzen un ball expressament pels forasters, totes les fires. Avui no podran fer més que veure’s i fer petar una llarga xerrada, i donar-se cita per la primera festa major de qualsevol poble veí.

A mitja tarda és hora de firar-se la gent de la vila. Les dones han enllestit la feina de casa. Els plats estan rentats, l’aigüera neta, la casa escombrada. Sols cal mudar-se, passar a buscar a les amigues, i recórrer la part de la fira que fa per elles, que sol reduir-se a la plaça Major. Les mares s’acoblen amb altres mares i, voltades de la mainada, que espera l’hora com les ànimes el bé, s’aturen a les parades de quincalla per firar als petits. Finalment es proveeixen dels indispensables torrons d’Agramunt, sense els quals no hi hauria fira complerta.

El segon dia de la fira es repetició del primer, considerablement disminuïda. A la tarda tots els firaires pleguen ses taules, embalen son gènere i es disposen a la marxa.  A l’endemà, queda la vila amb la quietud de costum.

Joan Segura, 1891.

Anuncis