–No hi ha com tenir alegre el cor per a trobar alegria en les coses –féu en Cosme, sentenciosament, tot abrigant el noi en l’amor d’una mirada maliciosa.

Però en Jordi ja era lluny. Ni advertí l’espurneig que hi havia en els ulls del pastor, ni el sentit manifest d’aquelles paraules. La seva joventut li bratlava novament en el cor amb joiós flamejar. Tot ell es trobava lleuger, recobrat l’antic ardiment, amb coratge d’envestir totes les empreses. Era com el malalt retornat a salut, que sent pujar dintre el cos d’onada de les forces renaixents i amb elles l’impetuós d’assaborir totes les joies de la vida.

La terra, mentrestant, anava desvetllant-se del son de la nit , mig ensonyada mig riolera. Els boscos esperaven, immòbils, el miraculós adveniment quotidià de la nova solellada. Filagarses de boira, vels, potser, de les fades que fugien davant de la claror, finides llurs danses nocturnes, s’arrossegaven per les valls. Les flors esbatanaven els pètals encongits, joioses de mostrar les meravelles que tota la nit havien servat en secreta cambra. Dels nius, amagats en la verdor, pujava, en alegres cantúries, el goig de sentir-se renéixer  ala vida amb la llum novella. El cim de les muntanyes s’enrogí, com la núvia que rep, en l’estança nupcial, la primera besada. Cap a llevant hi havia com el reflex d’un gran incendi. L’últim estel s’apagà en el cel pàl·lid. I el sol eixí per damunt l’esqueixalat de la serra, i totes les coses del món rigueren en la rossa joventut de la diada nova.

En Jordi caminava alegrement, encès també en la seva ànima l’esclat d’una solellada esplendorosa. Ni sentia cap estranyesa de la mudança feta dintre seu, ni es torbava a esbrinar quin era el poder que n’havia obrat el miracle. L’embriaguesa que pujava de les seves entranyes era massa forta per a tenir esma de pensar en res que fos. I marxava a l’atzar dels camins, aspirant a grans gorjades la frescor de l’aire matinal, arborat tot ell d’aquella gran alegria que el feia botre com un cabrit, i li emplenava el cr de cants i de rialles, i exaltava als seus ulls cel i terra.

L’incert vagar de la passejada conduí els seus passos a l’horta. Feia mesos que no hi havia posat els peus i voltà encuriosit totes les feixes. Igual que resseguim, els ulls humitejats d’entendriment, la fesomia d’un vell amic temps ha deixat de veure, contemplava ell la ufana de fruiters i d’hortalisses. Talment hauria dit que les branques carregades de fruita s’inclinaven en senyal d’amistosa salutació, i veia en la verda alegria dels bancals un somriure de franca benvinguda. Collí, tot passant, alguns préssecs. Mai no havia tastat saborosa dolçor cm la del suc que li omplí la boca, en clavar les dents en la fruita envellutada! ¡No tenia memòria d’haver mai conegut una tan regalada frescor com la d’aquella aigua que begué en el clot de la mà, a la font que era vida de l’horta! ¡Res no li havia donat mai el benestar d’aquell plaent repòs, assegut a l’ombra dels lledoners que la cobricelaven!

Al capdavall de les feixes, a redós del marge altíssim, hi havia una vorada de rosers, que en Jordi plantà de criatura. Ara, a grossos, feien un barder florit de llarg a llarg de la finca. D’en tot aquell estiu que no els havia vistos i quedà encantat en la contemplació d’aquella florida luxuriosa. L’oreig del matí, aixecat de tot just, agitava roses i fulles en un tremolar de triomfal aclamació, com si tot el roserar celebrés el retorn de qui més amorós altre temps que en tenia cura.

En Jordi collí les flors més belles, triant-les una per una. Després tornà cap al mas, aspirant l’aroma que pujava del braçat flairós, com manyaga suau d’unes invisibles mans amigues.

–Oh, quin encant de roses!—exclamà l’Alberta, aixecant-se amatent de la taula on acabava d’esmorzar, quan el noi aparegué al cap de l’escala.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals(1912), Josep Pous i Pagès

Advertisements