Mustard gas

Boig: Sant Gregori Magne, poc després d’haver estat nomenat Papa va descobrir que hom intentava amagar greus escàndols, i va escriure la cèlebre frase: “Imposaré justícia i veritat vulguin o no, i que els escàndols esclatin clamorosament” Benvingut sigui l’escàndol perquè en ell es fonamenta el poder durador de l’Estat.

Feletti: En poques paraules, queda clar que l’escàndol, si no n’hi ha, cal inventar-lo perquè és un mitjà extraordinari per mantenir el poder descarregant les consciències dels oprimits.

Boig: Certament: la catarsi alliberadora de totes les tensions… I vostès, els periodistes independents en són els sacerdots benemèrits.

Feletti: Benemèrits? No pas per al govern, que corre desesperat a fer-nos callar cada vegada que un de nosaltres descobreix un escàndol.

Boig: El nostre govern, senyoreta, encara es borbònic, precapitalista. Però fixi’s en els governs desenvolupats, del nord d’Europa. Se’n recorda de l’escàndol Profumo, a Anglaterra? El Ministre de Defensa embolicat en un afer de prostitució, drogues i espionatge! Per ventura l’Estat va tremolar? La borsa? Res d’això. Ni la borsa ni l’Estat havien estat tan forts com després de l’escàndol. La gent pensava: “Hi ha porqueria, és cert, però sura”: Nedem enmig de la porqueria, ens la bevem i tot, però ningú ens vol convèncer de que és te amb llimona! Això és el què compta!

Comissari: Això seria com dir que l’escàndol és l’adob de la socialdemocràcia!

Boig: Exacte! L’escàndol és l’adob de la socialdemocràcia, vostè ho ha dit! Més encara: l’escàndol és l’antídot del pitjor dels verins, la presa de consciència del poble! Si el poble pren consciència, estem fotuts. En efecte, als Estats Units, que són veritablement socialdemòcrates, mai no han censurat les informacions sobre els disbarats comesos al Vietnam. A tots els diaris han sortit les fotografies de dones degollades, infants massacrats, pobles destruïts. Recorden l’escàndol dels gasos letals? Havien fabricat gas suficient com per destruir tres vegades tota la humanitat. Ho van censurar, això? Ni somiar-ho! Encenies la televisió i veies tot de trens. On anaven? Al mar! Què duien? Gasos letals! Anaven a descarregar els bidons a unes milles de la costa. I si es produeix un petit terratrèmol o una sacsejada, els bidons es trenquen, el gas letal, glu glu, uja a la superfície, i tots morts. Morts tres vegades. I quina censura s’ha fet sobre aquests escàndols? Cap, naturalment! Així la gent té la possibilitat d’indignar-se, d’horroritzar-se: quina mena de govern tenim? Generals fatigosos! Assassins! La gent s’indigna, s’indigna i blup! El rotet alliberador. Mirin-s’ho bé: aquest sistema l’accepten no només els explotadors, sinó també els explotats. Ja duen recordar aquella manifestació a New York: milers de treballadors al carrer, armats de bastons i cascos, preparats per donar una lliçó a aquells porcs subversius blancs i negres que anaven de manifestació amb cartells de “Guerra a la guerra” i “Mori l’explotació de l’home per l’home”, i que amenaçaven amb destruir l’Estat dels capitalistes. És meravellós! Els oprimits defensant els negocis dels opressors!

Inspector: Però això què és? L’Evangeli segons Mao-Tse-Tung?

Feletti: Perdoni, a propòsit d’això de la llibertat de premsa als Estats Units, on ha llegit que els darrers dos anys s’han assassinat ben bé cent cinquanta líders de moviments negres?

Boig: Jo he parlat de llibertat de rotet alliberador, no de llibertat de premsa! Hi ha una bona diferència! Aquests líders negres jugaven fora de les regles admeses. Anaven dient: “Companys, germans, si volem veure de veritat l’home nou, si tenim esperança en una societat millor, hem de destruir la base d’aquest sistema, hem d’abatre l’Estat capitalista!” Però, que som bojos? En aquest cas, naturalment, un parell de policies ben mudats, ben armats, arriben a casa del líder: “Pum, pum!”, “Qui hi ha?”, “Bon dia, perdoni, és vostè que es manifesta amb un cartell que diu “Mori la guerra, l’explotació de l’home per l’home?”, “Sí, sóc jo”, “Molt de gust. Bum, bum”. Vist i no vist I fixi’s que el cap de policia no se n’amaga, no diu, com alguns amics meus, “Jo no he estat, era un col·laborador meu”. Res d’això. Assumeix tota responsabilitat: “Sí, senyor, jo he donat les ordres: són enemics de la pàtria, de la nostra gran i gloriosa nació”.

Dario Fo, “Mort accidental d’un anarquista”.

Anuncis