De nit ha fet una plugeta, ara els núvols passen pel cel i de tant en tant cauen gotes.

Dret sota una pomera desflorada, respiro.

La pomera, i també l’herba, gotegen després de la pluja, i no hi ha nom per a la dolça aroma que embriaga l’aire. El xuclo am tots els pulmons, sento el perfum amb tot el pit, respiro, respiro, de vegades amb els ulls oberts, de vegades tancats, no sé com és millor.

Segurament, aquesta és la llibertat, l’única llibertat—però la més apreciada—que ens arrabassa la presó: respirar així, respirar aquí. Cap menja de la terra, cap vi, ni el bes d’una dona, no és més dolç per a mi que aquest aire, un aire embriagat per la florida, la humitat i la frescor.

Tant se val que no sigui més que un diminut jardí comprimit entre edificis de cinc pisos que són com gàbies de feres.

Deixo de sentir el tiroteig de les motocicletes, els udols de les gramoles, la pandereta dels altaveus. Mentre encara es pugui respirar sota les pomeres després de la pluja, es podrà continuar vivint!

Un reflex sobre l’aigua.

A la superfície d’un ràpid torrent no es distingeix cap reflex, ni proper ni llunyà. Encara que no sigui tèrbola, encara que estigui lliure d’escua, la contínua ondulació d’un corrent, la turbulenta substitució d’unes aigües per altres, dóna imatges poc fidels, imprecises, incomprensibles.

Només quan, de riu en riu, el torrent arriba a una desembocadura tranquil·la i ampla, o a un aturat rabeig, o a un petit llac, on no vibra l’aigua, només aleshores veurem sobre la planura cristal·lina cada fulleta de l’arbre riberenc i cada plometa de núvol fi, i la profunditat del cel inundada de blau.

Així ets tu i així sóc jo. Si fins ara no podem veure la immortal i cisellada veritat, si fins ara no la reflectim gens, ¿no deu ser perquè encara ens movem en alguna direcció?

La-importancia-de-saber-respirar-puede-curar-el-alma

El Boleta

Al pati de casa hi ha un noi que té un gosset fermat: el Boleta. Li posaren el collar quan era cadell, a la infància.

Un dia li vaig portar ossos de gallina, tebis encara, fragants, però en aquell precís moment el noi deixà que la pobra bèstia corregués pel pati. La neu del pati era vellutada, abundosa. El Boleta corria d’ací d’allà a salts, com una llebre, ara sobre les potes posteriors, ara sobre les davanteres, de racó a racó del pati, de racó a racó, i ficava el musell a la neu.

Corregué fins a mi amb el pèl esborifat, saltà tot al meu voltant, ensumà els ossos, i au, lluny altra vegada, de panxa sobre la neu!

No necessito els vostres ossos—semblava dir—, doneu-me tan sols la llibertat.

En començar el dia

En sortir el sol, trenta joves corregueren al camp, s’escamparen espaiadament de cara al sol i començaren a doblegar-se, a acotar-se a la gatzoneta, a fer reverències, a prosternar-se, a estendre els braços, a alçar-los, i a posar-se de genollons. I això, tot un quart.

Des de lluny, hom podia imaginar-se que estaven resant.

Actualment no sorprèn ningú que un home tingui cura, cada dia, pacientment i atentament, del seu cos.

Però hom se sentiria ofès si aquesta home tingués cura de la seva ànima.

No, no era una oració. Era gimnàstica.

Aleksander Soljenitsin

Advertisements