Qui va ser el rector de Vallfogona? N’han parlat com un rector exemplar i, al mateix tipus, com un tipus groller, brut, immoral. Espero que la certa fos la segona versió. En qualsevol cas, aquestes són les històries que corrien sobre ell recollides per Joan Amades.

rector

De com va enganyar el bisbe.- El rector de Vallfogona feia uns sermons molt pintorescos que feien riure els feligresos. Un dia el visità el Bisbe i l’amonestà per la forma xiroia de sermonejar. El Rector li digué que ell prou sermonejava com calia, però que el poble tot s’ho prenia a tall de gresca,  li digué que si se’n volia convèncer el convidava a assistir a un dels seus sermons. El bisbe hi accedí. Per tal que el pogués sentir millor el Rector li recomanà que es posés sota mateix de la trona, de manera que no el pogués veure a ell. El rector es penjà un ninot a l’esquena i encara que feu un sermó molt sentit i trist, com que quan accionava el ninot no parava de saltar i ballar, cap feligrès no es podia aguantar el riure, i millor que un sermó d’església, semblava una comèdia de teatre. El bisbe, que no es va adonar del joc, donà la raó al Rector i tingué per ximples els seus fidels.

De la festa poètica que donà el rei perquè el Rector de Vallfogona pogués lluir els seus dons de poeta.

El rei era molt amic de la poesia i volgué que entre el Rector de Vallfogona, en Lope de Vega i d’altres poetes fessin una mena de comèdia improvitzada. Van escollir per tema la creació del món. En Lope de Vega féu el paper de pare Adam i el rector de Vallfogona el de Déu. En començar, Déu digué a Adam que li expliqués com havia anat el món després de creat, puix que ell l’havia fet i no havia sabut res més d’ell. En Lope de Vega es va engegar en explicacions i més explicacions i versos i més verses, que van durar més de dues hores. Cap dels presents ja no s’aguantava d’avorrit. En acabar, en Lope preguntà al rector, o sigui, a Déu:

A vista de este proceso,

¿qué me respondeis, señor?

I el Rector, que ja feia estona que havia acabat la paciència, contestà:

Que me pesa haber creado

Un Adán tan hablador

De quan anava de camí i li van sortir lladres.-

Un dia que el rector de Vallfogona anava de viatge, li van sortir dos lladres, li van robar la mula  els diners, i li feren jurar que mai no ho explicaria a home ni a dona. El rector ho va jurar. Al cap d’uns quants dies, mentre deia missa, així que es va girar de cara al poble, veié que sota de la trona hi havia els dos lladres, anomenats en Quico i el Pelat. El rector, que si, agafa una imatge de sant Crist, s’encara als fidels i diu:

Oh Déu! Us ho dic a vós que no sou home ni dona,

Que el Quico i el Pelat, que estan sota de la trona,

Em van robar la mula i els diners pel camí de Santa Coloma

El rector va revelar el secret sense mancar al jurament i els lladres foren presos de seguida per la justícia.

De com la reina li ventà una bofetada.

El Rector fou convidat a una gran festa al palau del rei. Tots els reunits van avenir-se per a fer-li una mala passada. Van ocupar totes les cadires que hi havia per a seure, excepte una que estava reservada per al rei i que es trobava al costat de la reina. Tothom esperava veure com se sortia del compromís el nostre heroi. En arribar i veure que només hi havia una sola cadira desocupada, ell que s’hi asseu, encara que fos la reservada per al rei. La reina, en veure que s’hi asseia, li ventà bufetada. El rector, sense immutar-se, dóna bufetada al del seu costat i li diu:

–Que passi.

 

De com es reia del mort i de qui el vetllava.

El rector de Vallfogona tenia una neboda molt gallarda i no la volia pas deixar casar. La seva gallardia atreia la simpatia de molts fadrins i, de pretendents no n’hi mancaven pas. Un dia se’n presentà un de molt garrit a demanar la seva mà al seu oncle. El rector li digué que la hi donaria si demostrava ésser ben valent, i li proposà que aquella nit havia de fer el mort posat dintre d’una caixa i damunt d’un túmul en mig de l’església, com era costum de fer en altres temps, de dur els difunts al temple així que morien i fins que se’ls havia d’enterrar. A la poca estona es presentà un altre fadrí amb el mateix objecte, i el rector també li proposà sotmetre’l a un examen de valentia, i li digué que la nit següent havia de vetllar un mort a l’església i no moure’s, passés el que passés.

A l’hora convinguda es presentà el primer fadrí, que es posà dins de la caixa, voltat de ciris i féu el mort. Al cap de poca estona vingué l’altre per vetllar-lo. A mitja nit el Rector s’embolicà amb un llençol, i com si fos un fantasma, es presentà a fer por als dos fadrins, que en veure’l van fugir. Quan van ésser al carrer, més morts que vius, els fadrins es van parlar i es van adonar de la passada que el rector els havia jugat. Aleshores van comprendre que el fantasma devia ésser el rector i avinguts amb l’altra fadrinalla del poble, li van ventar una solemne pallissa. I diuen que d’això ve el conegut refrany: Riure’s del mort i de qui el vetlla.

Joan Amades, “El Rector de Vallfogona” (1938)

Advertisements