¿Quantes coses passen al nostre voltant sense que ens n’adonem?

ignorancia

Em van donar els papers per llicenciar-me el 25 d’abril de 1946. Havia sobreviscut a tres anys de servei militar durant la Segona Guerra Mundial i em dirigia en tren cap a casa, a Newmark, Nova Jersey. L’última cosa que havia fet a la base de Fort Dix havia estat comprar-me una camisa blanca a l’economat—el símbol del meu retorn a la vida civil.

Tenia ganes d’engegar el meu gran pla de futur. Tornaria a la universitat, començaria a treballar i buscaria la noia dels meus somnis. I sabia exactament qui havia de ser, aquesta noia. Ja m’havia robat el cor quan anàvem a l’institut. El problema era la manera de tornar-la a trobar. Feia quatre anys que no sabíem res l’un de l’altre. Em pensava que potser tardaria una mica, però que tard o d’hora l’acabaria trobant.

Quan el tren va arribar a l’estació vaig agafar les bosses, em vaig posar la camisa nova sota el braç i em vaig dirigir cap a la parada d’autobús. Aquella era l’última etapa del meu iatge fins a casa. I aleshores, oh miracle!, ella era allà, exactament com la recordava: no gaire alta, prima, morena i encisadora. M’hi vaig acostar i la vaig saludar, esperant que no s’hagués oblidat de mi. No se n’havia oblidat. Em va abraçar i e va fer dos petons. Em va dir que estava molt contenta de tornar-me a veure. Vaig pensar que la sort em somreia.

Va resultar que havia arribat amb el mateix tren que jo i que anava a passar el cap de setmana a casa seva. Venia de la Universitat de Rugers, on estudiava per ser mestra. L’autobús que havia d’agafar no era el meu, però no hi feia res. Jo no estava disposat a deixar passar aquella oportunitat. Així doncs, vam agafar el mateix autobús—el seu—i ens vam asseure junts, tot recordant el passat i parlant del futur. Li vaig explicar els meus plans i li vaig ensenyar la camisa que m’havia comprat, que era el primer pas perquè el meu somni es fes realitat. No li vaig dir que ella havia de ser el segon.

Ella em va dir que havia estat molt afortunat d’haver trobat aquella camisa, ja que la roba de civil d’home anava molt buscava. Aleshores va afegir:

–Espero que el meu marit tingui la mateixa sort que tu quan torni de la marina el mes vinent.

Vaig baixar a la parada següent i no vaig mirar enrere. Llàstima! El meu futur no era en aquell autobús.

Trenta-un any després, el 1977, la vaig tornar a trobar en una reunió d’institut—no tan morena, ni tan primera, però encara encisadora, com llavors. Li vaig explicar que la feina m’anava bé, que m’havia casat amb una dona meravellosa i que tenia tres fills adolescents. Ella em va dir que ja tenia uns quants néts. Em va semblar que ja havia passat prou temps perquè li parlés d’aquella trobada de feia trenta anys—del que havia significat per a mi i de com tots els detalls se m’havien quedat gravats a la memòria.

Ella em va mirar com si no entengués el que li deia. Aleshores, posant el colofó a mitja vida d’anar-me preguntant “¿què hauria passat si…?” em va dir

–Em sap greu, però no me’n recordo gens, d’això.

Theodore Lustig,

Morgantown, Virgínia de l’Ost

Anuncis