Dedicat a l’Olga i l’Heràclit.

conill

Un bon dia d’ara fa un parell d’anys vaig anar a visitar una amiga a casa seva. Li vaig dur un CD que vaig pensar que ens agradaria d’escoltar. Em vaig asseure en una cadira de fusta de la sala d’estar, tot evitant de tocar el gat que estava tot escarxofat al sofà, que era molt més còmode que no pas les cadires.

Quan ja feia una bona estona que escoltàvem la música vaig veure de cua d’ull un altre gat que baixava les escales sigil·losament. Vaig deixar anar un comentari de lleu desaprovació, el típic comentari que es pot esperar d’algú que té al·lèrgia als gats.

–Però si no ho és, un gat—em va corregir la meva amiga—. És el conill de la meva germana.

Llavors em vaig recordar d’una cosa que havia sentit a dir sobre els conills. Li vaig preguntar:

–Si els deixes campar per casa sense vigilar-los, ¿no poden rosegar algun cable i…?

–Sí—va dir—. No els pots deixar sols ni un moment.

Llavors vaig fer una brometa: li vaig dir que si mai es trobava amb un conill electrocutat em truqués, que aniria a buscar-lo i el couria per sopar. Vam riure de gust.

Vam perdre el conill de vista. Al cap d’una estona, la meva amiga va sortir de la sala d’estar per anar a buscar un llapis. Va tornar poc després amb la cara desencaixada. Li vaig preguntar què l passava i em va dir que el conill havia mossegat el cable d’un llum i que s’havia electrocutat, exactament tal com ho havia descrit jo. Ella havia arribat just al moment en què el pobre animaló feia els últims cops de pota i es moria.

Em vaig precipitar a l’habitació del costat per veure-ho amb els meus propis ulls. Allà jeia el conill, inert, amb les dues dents del davant encara enganxades al cable marró. Cada pocs segons un petit arc de corrent li passava per les dents.

La meva amiga i jo ens vam mirar, una mica marejats i desorientats. No sabíem si la situació ens havia de divertir o d’espantar. Com que havíem de fer una cosa o altra, vaig agafar una escombra, i vaig esperar el conill del cable. Si no ho hagués fet, s’hauria acabat de rostir.

Ens vam quedar una altra estona palplantats, mirant el cadàver. Llavors la meva amiga em va explicar el que se li acabava d’acudir.

–¿T’adones—va fer—que hauries pogut demanar qualsevol cosa?

–¿Què vols dir?—vaig preguntar.

–Abans, quan has dit que t’emportaries el conill a casa i el couries per sopar—va dir—. T’ha vingut de dir això, però hauries pogut demanar un milió de dòlars o qualsevol altra cosa i ho hauries tingut. Era un moment en què qualsevol desig t’hauria estat concedit.

Mai no he dubtat que tenia raó

Barry Fox, Seattle, Wasthington

Anuncis