En el seu últim llibre de ficció, L’edat dels homes (Edicions 62), Hèctor Bofill compleix la promesa que havia realitzat al seu avi Lluís: explicar la seva experiència bèl·lica, com a  membre de la División Azul, en la campanya de l’exèrcit hitlerià a Rússia. “Els períodes de felicitat són les pàgines buides de la història”, escriu Bofill.  Podríem dir, llavors, que la Segona Guerra Mundial suposa la màxima plenitud europea del segle XX?  

 

L’edat dels homes és una lectura molt recomanable en la mesura que aconsegueix retratar les vicissituds de la guerra sense caure en els clixés que tant sovint freqüenten els discursos de la commemoració de la Segona Guerra Mundial. Bofill s’aparta deliberadament del llenguatge idealista que, més enllà d’arrencar quatre aplaudiments en determinats actes, només serveix per banalitzar la guerra a la condició de faula entre bons i dolents. En les seves reflexions, sempre disposades a atrapar l’essència d’una situació, no hi trobareu apel·lacions a la “lluita per la llibertat” o “als valors democràtics”. Observador crític, Bofill prefereix parlar-nos d’homes que es troben matant-se uns a altres, vençuts per circumstàncies que els superen; explicar-nos la vida d’individus que, lluny de “sacrificar la seva vida per nosaltres”, van combatre amb un objectiu molt més humà i egoista: sobreviure (al capdavall no podem parlar de “sacrifici” quan el sacrificat no té opció a renunciar-hi). Un dels primers fragments de l’obra ja ens alerta de la perspectiva que adoptarà:

Una odissea que demostrava la capacitat humana d’exposar la vida sense que les ideologies comptin per a res. Aquesta seria una característica en el gros de les tropes que van matar-se en l’edat dels extrems, com la va anomenar l’historiador Eric Hosbawm. Les elits s’havien polaritzat i provocaven conflictes devastadors, però el poble baix, sense que això sigui una manera d’excusar els que van servir a causes tiràniques, feia el que podia.

En l’inici d’aquesta ressenya utilitzava un apel·latiu vague, “llibre de ficció”, per parlar sobre  l’Edat dels homes, incapaç de ser més precís en la definició. Assaig biogràfic? Memòria familiar? Novel·la filosòfica? En qualsevol cas, Bofill aconsegueix bastir un relat genèricament híbrid que, més enllà de categories, aconsegueix esbossar la vida de l’última generació europea que va viure en guerra. La vida política de Lluís Bofill—combatent republicà fet presoner per l’exèrcit franquista, confinat a un camp de concentració i alliberat d’ell únicament amb la condició de servir les tropes franquistes en la Segona Guerra Mundial—encarna el pragmatisme més absolut que domina en totes les guerres. No existeixen principis, només circumstàncies. Sorprèn abastament, en aquest sentit,  la cita de Lacan que l’autor s’apropia com una de les seves preferides: “La història de la humanitat no és la història de la realitat, sinó la història del desig”. Més enllà dels perills de compartir els pensaments d’un xarlatà com Lacan, aquesta cita sembla contradictòria amb l’apuntada en el paràgraf anterior, que constitueix la columna vertebral del llibre.

herois

A l’Edat dels homes, Hèctor Bofill es pregunta quina és la naturalesa dels herois. I conclou que no són com els d’aquesta imatge

 A diferència de la política, que divideix les societats segons les opcions ideològiques dels ciutadans, la filosofia indaga en la condició humana que els uneix a tots ells. En aquest sentit, malgrat mostrar una lògica preferència per al bàndol aliat, L’edat dels homes no realitza judicis de valor sumaríssims sobre els integrants del conflictes. En una elecció encertada, prefereix centrar-se en aquelles actituds universalitzables. Les guerres són molt més atractives i fascinants que la pau perquè engendren moments de dolor i alegria molt més intensos. Esquers perfectes per reflexionar sobre el bé, el mal, l’oblit, el perdó o la capacitat de conviure amb les pròpies maleses. Bofill és conscient que el tarannà de cadascú necessita situacions dramàtiques per sobresortir amb nitidesa. Lector precoç de Xenofont, que ja havia devorat en els seus anys d’adolescència, es pregunta especialment què distingeix els herois.

No era estrany, així, que al meu avi se li aparegués cada dia el record de l’amic que es va immolar per salvar-li la vida. Si d’alguna manera es pot qualificar l’acció d’en Jaume Gascón és d’heroica, encara que s’hagués adscrit al bàndol indigne i que, fins al final, bona part de les seves decisions anteriors haguessin contribuït a aprofundir en la catàstrofe execrable de l’odi i de l’enfrontament absurd. Tendim a associar les grans accions amb alguna fermesa colossal d’individus que gairebé superen la seva condició humana quan, més aviat, la valentia depèn de moviments modestos i sovint anònims. Petites excepcions a la desesperació general que significa matar per no ser mort i que denota el principal patró del comportament en un conflicte bèl·lic. Es tracta d’alguna idea propera a pensar que hi ha coses més importants que la pròpia vida i mostrar la generositat suprema encara que només sigui a través d’una reacció gairebé instintiva, un instint no de supervivència sinó d’autodestrucció per permetre a un altre continuar viu. ¿Hi ha algun parany en els paranys en els meus pensaments? ¿Hi sura alguna immoralitat? ¿I si afegeixo que l’honorabilitat d’en Gascón s’assembla a l’honorabilitat d’un pres d’un camp de concentració nazi que es deixa matar per obrir la possibilitat que d’altres surtin de l’infern? Com he insinuat abans, ¿estic fent més amables les atrocitats dels feixistes quan evoco el passat del meu avi i els detalls de les seves iniciatives?”

Deixant al marge la reflexió sobre l’heroïsme, aquestes dues-centes paraules exemplifiquen sintèticament la paradoxa que ha viscut Europa quan s’ha enfrontat a jutjar les atrocitats del nazisme. Per una banda, ens causa un immens horror saber que contemporanis nostres, capaços d’actes de generositat superlativa, foren capaços d’elevar la barbàrie a malsons inimaginables. Per l’altra, la consegüent reacció d’intentar negar la realitat, desposseint d’humanitat les persones afins al règim nazi, talment no fossin com la resta de mortals, o bé descarregant totes les responsabilitats cap a les seves elits polítiques. Malauradament, l’assassinat burocràtic de milions de persones no era una llicència exclusiva del nazisme, ni la seva pràctica va fulminar-se amb la caiguda de Berlin l’any 1945. Malauradament és impossible humanitzar el nazisme, per la senzilla raó que és impossible convertir res en allò que ja és.  Afortunadament, L’edat dels homes ens ho explica d’una forma molt tendre, fins i tot en les escenes més tètriques i les situacions més desesperades, és possible la bondat i l’altruisme més desinteressat.

Guillem Carreras, Juny ’15

Anuncis