Han passat les municipals, ens han deixat grates sorpreses, un panorama molt més diversificat, i alguns dubtes que  caldrà esperar per resoldre

urna

Feia molt temps que no escrivia sobre política al bloc, perquè a Catalunya es fan moltes declaracions, però passen poques coses. Ara bé, aquestes eleccions poden ser molt importants…

Quan no comparteixes políticament un projecte que és hegemònic socialment, tens dues opcions: o bé rebutjar-lo frontalment, o bé conduir-lo perquè es mantingui dins un control raonable. L’auge del moviment independentista va crear aquest dubte per Convergència i Unió. “Critiquem l’independentisme o intentem mantenir-lo sota unes coordenades acceptables?” En el fons es tractava d’un debat fals, doncs la primera opció hagués suposat un suïcidi polític de dimensions considerables. El quadre convergent tenia molt clar que criticar obertament l’independència hauria suposat una gran desconnexió amb el catalanisme polític hegemònic, començant per les seves pròpies bases.

Així que CiU va decidir intentar prendre el timó del moviment per tenir-lo sota control, allargar els temps tant com es pogués i esperar una conjetura més favorable. El ritme caribeny que han imposat ha estat esgotador. Dos anys (2010-2012) per proposar un pacte fiscal que tots sabíem que no s’acceptaria i dos anys més (2012-2014) per realitzar un referèndum que finalment es van negar a convocar. Hem de ser-ne conscients. El 9N va ser un acte de mobilització social políticament estèril. L’adjectiu més usat per la premsa internacional per definir la consulta era “simbòlica”.

No dubto que bona part del votant convergent creu en la independència fermament. De la mateixa manera que no dubto que CiU sempre ha representat, i segueix representant, els poders fàctics de Catalunya (La Caixa, Grup Godó, Abertis, Grup Planeta, etc.), enfrontats completament contra la possibilitat que Catalunya sigui un país independent. Múltiples estudis econòmics ho demostren. Si Catalunya és un Estat lliure, les elits que viuen de fer negoci a Espanya, seran substituïdes per les elits exportadores que volen vendre els seus productes al conjunt d’Europa i el món. Per això la burgesia catalana pressiona en contra, i per això la seva representant política (CiU) no mereix confiança, al meu entendre, en el camí de l’emancipació nacional.

Menys encara, al meu entendre, després dels resultats d’aquestes eleccions. Comparem la situació actual i la situació que dibuixa les municipals que vam celebrar ahir, a només 4 mesos del 27S

Parlament Catalunya actual: CiU (50 escons), ERC (21 escons), CUP (3 escons)

Jo sóc dels que penso que tant ERC com la CUP van cedir massa enfront CiU en la gestió del 9N. Si Mas havia de complir les sentència del Tribunal Constitucional en menys de 24 hores, aturant la convocatòria del referèndum després de preparar-ho suposadament dos anys, no es podia seguir donant-li suport. Vam fallar com a país. Imagina’t que durant dos anys et prometen que si guanyes la final de la Champions seràs el millor equip del món, i quan arriba la data et diuen que la UEFA no accepta el partit, però que tu ofereixes un enfrontament amistós per substituir-lo… No et sentiries enganyat?

Dit això, també és veritat que ERC i la CUP tenen la força parlamentària que tenen. Sumats, menys de la meitat que CiU. Mas ha aprofitat aquesta circumstància per realitzar un xantatge permanent. “Perquè el procés tiri endavant, necessito una majoria absoluta”; “si perdo les eleccions europees, serà un descrèdit al president del procés”; “si no es fa llista unitària, no convoco eleccions”; “si ERC no em dona suport, no convocaré el 27S”. En definitiva, ha aprofitat la seva posició de força dominant per jugar-ho a tot o res. Ha preferit el politiqueig enfront la convicció pròpia del qui és creu un projecte. “O ho feu a la meva manera, o estripo les cartes”.

Els resultats d’aquestes eleccions canvien completament l’escenari. Apunten de manera objectiva, més enllà d’enquestes, que CiU perd la seva hegemonia en unes eleccions importants.  Demostren que d’independentisme creix quantitativa i qualitativament.

 

Quantitativament . Percentatge  partits sobiranistes

2011 27’12 (CiU) +8’98 (ERC) +2’16 (CUP) +1’11 (SI) = 38’81%

2015  21’54 (CIU) + 16’4 (ERC) + 7’14 (CUP) = 45’06%

*En el mateix temps, els partits unionistes (PP, PSOE, C’s i Pxc) han passat d’obtenir el 41’33% al 32’85% dels suports. Els suports al federalisme, o sigui IC-V i afins, passa del 8’43% al 11’8%.

Conclusió. El 2011 un 38’81% va votar sobiranista, enfront un 53’13% que va votar unionista o federalista. El 2015, un 45’06% ha votat sobiranista, i un 44’65% ha votat unionista o federalista. Les quatre diputacions, molt importants encara que no els hi donem gens d’importància, estan en mans sobiranistes.

Control Key on Computer Keyboard --- Image by © Royalty-Free/Corbis

Si CiU no té el control sobre el procés, seguirà interessat a convocar el 27S?

Qualitativament.

Jo crec que CiU no s’atrevirà a jugar-se-la per la independència, però és evident que molts dels seus votants així ho perceben. Per això els vots a CiU s’han de considerar molt més nítidament independentistes que fa quatre anys. Dit això, les següents dades faran reflexionar. L’independentisme històric ha doblat els seus partidaris.

2011. CiU (27’12%), ERC + CUP (11’14%)

2015  CiU (21’54%), ERC + CUP (23’54%).

*L’esquerra independentista té dos punts més que CIU, sense tenir present que es presentava a més pobles. CiU podia ser votada pel 99’3% de la població, ERC pel 97% i les CUP pel 75%.

En altres paraules: l’independentisme es defineix com un moviment transversal, però dominat cada cop més clarament per les esquerres. Socialment l’independentisme sempre ha estat progressista i ara aquesta realitat sembla que es pot traslladar a les institucions. El diari del règim ja ho insinua:  si CiU perd la capacitat de controlar el procés, estem segurs que convocarà les eleccions el 27S? Els resultats de les municipals haurien d’animar la convocatòria, veient l’augment general de les forces favorables al SÍ-SÍ. Molt em temo, però que avui Artur Mas ha decidit que no li interessa gens convocar-les.

Guillem Carreras, Maig ’15

Anuncis