En el 70è aniversari del final de la segona guerra mundial, hem de seguir preguntant-nos com fou possible el nazisme i les pràctiques cruel de Mengele. I més trist: hem de preguntar-nos com pot ser que les pràctiques que va presentar al món segueixin vigents a tants racons del planeta. Llegir Claudio Magris sempre és interessant. 

mengele

A Günzburg, la ciutat que durant el període dels Habsburg era anomenada la petita Viena, el 28 d’abril de 1770 la població va retre homenatge a Maria Antonieta, que, amb el seu seguici nupcial de tres-cents setanta cavalls i cinquanta-set carrosses, es dirigia al matrimoni amb Lluís XIV, i més enllà, a la seva cita amb la guillotina.

Però no és en Maria Antonieta que fan pensar aquestes cases amables, aquests carrers acollidors i ordenats, el rètol de l’hotel Goldene Traube amb el seu raïm daurat. Aquí va néixer Josep Mengele, el metge botxí d’Auschwitz, probablement l’assassí més atroç dels camps de concentració; aquí va estar amagat fins al 1949, en un convent, i aquí va tornar furtivament el 1951 per al funeral del pare. A Auschwitz, Mengele, sempre serè i somrient, tirava criatures al foc, arrencava lactants dels braços de les mares i els esclafa a terra, extreia fetus del ventre matern, feia experiments amb parelles de bessons—amb una passió particular pels bessons gitanos— , arrancava ulls, que tenia clavats amb agulles a les parets de la seva habitació i enviava al professor Otran von Verschuer (director de l’Institut d’Antropologia de Berlin i professor de la Universitat de Munster fins i tot després del 1953), injectava virus, cremava genitals. Potser encara és viu i fa quaranta anys que s’escapa de la caça.  Sí, un home que en mata un altre per divertir-se i obliga el fill d’aquest a assistir a l’escena, també pot estimar el seu pare.

La infàmia atreu les complicitats: Mengele va ser excarcerat pels americans, potser el van ajudar a fugir els anglesos, el van amagar els frares, el va protegir el dictador del Paraguai. És evident que el nazisme no és l’única barbàrie que ha existit al món, i condemnar avui dia la violència nazi, que ja no és amenaçadora, serveix perquè n’hi hagi molts que callin altres violències, exercides contra altres víctimes d’una altra raça i color, i puguin estar en pau amb la consciència gràcies a la professió de antifeixista. Però també és cert que el nazisme va ser un apogeu, una culminació no superada de la infàmia, el nexe més estret que ha existit mai entre un ordre social i la crueltat. Recórrer a explicacions patològiques, per al metge sàdic i somrient, com si fos un malalt amb un rampell irrefrenable, és fugir d’estudi. A Günzburg, al convent on estava amagat, no arrencava ulls ni estripava vísceres, i no crec que patís crisis d’absitència; es devia comportar bé, com un senyor tranquil i discret que potser regava les flors i escoltava amb respecte les misses del vespre. No matava perquè no ho podia fer, perquè les circumstàncies li ho impedien, i es resignava sense neguits a la renúncia, als límits que la realitat posava a les seves aspiracions, igual com ens resignem si no podem tornar-nos milionaris o anar al llit amb actrius de Hollywood. Timor Domin, initium sapientiae; si falta una llei, una llei, una por, una límit que impedeixi fer el que a Auschwitz es podia fer amb impunitat, no tan sols el doctor Mengele, sinó tothom es pot tornar un Mengele.

Els delictes de Mengele són una de les pàgines més horroroses dels camps d’extermini. Com tota passió delictuosa, la seva voluntat de torturar també mostra una banalitat immensa, buida com l’estúpid somriure que exhibia durant l’execució del crim. Un metge jueu, que estava obligat a secundar-lo durant els experiments, una vegada li va preguntar fins quan havia de durar aquella tasca d’extermini. Somrient, amb dolçor, Mengele li va respondre: “Mein Freund, es geht immer weiter, immer weiter”, per sempre, amic meu, per sempre. Aquesta frase imbècil i estàtica conté tota l’estultícia del mal: és la repetició mecànica i enlluerna d’una mena de fórmula ritual, a mig camí entre la tornada d’una cançoneta psicodèlica i una lletania religiosa; és el quequeig d’una pobra ment drogada per la crueltat.

Mengele, en aquell moment, està encantat per la transgressió, l’exerceix com una mena de culte, pensa que il·lumina la vida quotidiana amb una llum superior. Els actes que duu a cap són, a part d’atroços, d’una estupidesa extrema, són actes que qualsevol podria executar, però que ell, en la seva ignorància enlluernada pel Kitsch, en canvi es pensa que són accions reservades a uns quants escollits.

La retòrica de la transgressió presenta el crim com si contingués, potser per la infelicitat que se suposa que l’acompanya, el propi rescat, sense necessitat de cap més catarsi. Es presenta la violència com si fos idèntica a la redempció i sembla que instauri una mena d’innocència entre les pulsions. La mística de la transgressió, una paraula rodejada d’una èmfasi edificant, fa la il·lusió que exalta el mal pel mal, menyspreant qualsevol moral; el tecnicolor suggestiu i tenebrós del mal és més seductor que el blanc i negre sobre del bé i una obra que celebri qualsevol infracció és rebuda amb deferència, gairebé, com si fos suficient disparar a un amic, com Verlaine a Rimbaud, per escriure les poesies de Verlaine.

La fascinació de la transgressió té orígens antics; la tradició hebra parla del Messies que vindrà quan el mal hagi arribat al súmmum i, segons determinades sectes extremistes, accelerat el triomf del mal, cooperant-hi, significa accelerar-ne el final i l’adveniment de la redempció. Davant de l’obscura violència latent al fons amagat de cadascú, tothom es voldria convèncer, com els antics gnòstics, que les seves accions, encara que estiguin empastifades de fang i de crueltat, no poden tacar l’or amagat de la seva ànima i aleshores demana permís o encara millor l’ordre de deixar sortir aquesta violència, amb la il·lusió que sigui o confereixi innocència.

Mentre la transgressió va contra normes sexuals, les coses són fàcils, perquè les infraccions de tabús eròtics, si les realitzen persones amb capacitat de decidir i per lliure elecció i no van acompanyades de sofriments inflingits a altres, no són el mal, i el zel dels apòstols de l’orgia és ridículament innocu i prou. Les coses ja canvien quan Mengele arrenca els genitals a qui no ha donat consentiment per al joc; quan el nostre desig, que com qualsevol desig naturalment es resisteix a ser reprimit, només pot ser satisfet a costa del dolor d’altri. Els delictes de Raskolnikov i de M., l’assassí de nenes de la cèlebre pel·lícula de Fritz Lang, no neixen de cap caprici, sinó de passions reals i turmentades, que s’han de respectar en els seu sofriment, però no per això han de justificar el sofriment que infligeixen als altres. L’art sense predilecció per aquests exemples extrems i anormals, però la nostra petita existència quotidiana també està plena de pugnes entre els nostres plaer i el dret dels altres i viceversa.

El misticisme transgressiu no vol només estimar el pecador sinó el pecat, i pensant-se que l’única cosa prohibida és el sexe, reverencia qualsevol impuls perquè el considera impuls sexual i troba que això autoritza o imposa que sigui satisfet. És probable que la sexaulitat de Mengele tingués relació amb les seves aficions i que la seva vida sexual, a Auschwitz, estigués satisfeta, però és opinable que això justifiqui les seves accions, induint a veure-hi un home desinhibit que, sense frens moralistes, va viure, com se sol dir, la seva vida.

En realitat, l’art influït per la transgressió redemptora només sap exaltar culpables de tercer ordre, els peons del mal: els delinqüents – redemptors, que aquest art—per exemple la narrativa de Genet—proposa com a model són lladres, violadors, assassins, criminals cruels i infeliços a la menuda. Ningú no gosa veure el Messies pecador en el cap d’Estat que ordena deixar anar la bomba atòmica o arrasar totalment una ciutat, en el governador corrupta que s’apropia els diners destinats als hospitals, en el fabricant de material bèl·lic que empeny un país a la guerra per fer més beneficis o en el superior que humilia a un subaltern. És normal sentir és comprensió per l’agressor de carrer que per l’exterminador de despatx, si es pensa que té més raons atenuants d’infelicitat o de necessitat, però qui raona d’aquesta manera fa referència a uns valors; és un home honest que té en compte el bé, encara que, per coqueteria, no ho vol admetre.

En canvi, si el redemptor és qui executa el mal més a fons, aleshores el dirigent que fa deixar anar la bomba atòmica, l’especular de guerra, el cap de la màfia que impedeix les vagues i el governant deshonest són messies més autèntics que Jack l’esbudellador. L’artista ingenu que el cantà està fascinat per la seva perversió eròtica, per l’excitació sexual que suposa en el gest, però potser qui prem el piu de la bomba i qui estafa el pa dels altres sent, en la seva satisfacció, qui sap quin orgasme pervers, que l’hauria d’ennoblir als ulls dels que consideren que l’excitació sexual ennobleix qualsevol actuació. La dolçor ensucrada de Mengele, del seu somriure i de les seves paraules, amb la qual espera semblar l’àngel de la mort, són l’expressió autèntica i imbècil de qualsevol fascinació del mal, de qualsevol mitja cultura que compti que la pacotilla de les tenebres la compensarà de la seva petitesa. El gest prohibit, sovint gris com ara llençar brutícies per la finestreta, no és menys llòbrec quan turmenta o tortura. La Medusa, deia Joseph Roth parlant del nazisme, és banal. Les víctimes de Mengele són persones d’una tragèdia. Mengele és un personatge d’un serial.

Claudio Magris

Anuncis