La problemàtica, en les novel·les de Balzac i Stendhal, sempre és la mateixa. Un jove ambiciós es debat entre els seus amors desinteressats, i la necessitat imperiosa que té per escalar socialment. Per fer-ho, no dubtarà en usar les armes que convingui, entre les quals l’amor és la més poderosa. “La hipocresia em glaça fins i tot en l’amor”, pensa Fabrici en el següent fragment, extret de La cartoixa de Parma.  Si no sou prou madurs per tenir el cor podrit, us recomano la seva lectura.

la_chartreuse_de_parme

La felicitat el dugué a un enaltiment de pensaments força aliè al seu tarannà; ell, que era tan jove, es mirava els esdeveniments de la vida com si ja n’hagués arribat a la ratlla final. “Cal reconèixer-ho, d’ençà que he arribat a Parma—es digué al capdavall després d’unes quantes hores de somieigs deliciosos—no he conegut pas cap joia tranquil·la i perfecta, com la que trobava a Nàpols quan galopava pels camins de Vomero o seguia les ribes de Misseno. Tots els interessos, tan complicats, d’aquella petita cort tan maligne… No trobo pas cap plaer en el fet d’odiar, fins i tot em sembla que fóra un goig ben trist per a mi el d’humiliar els meus enemics, en el cas que en tingués; però no tinc pas cap enemic… Compte!—es digué tot d’una—tinc un enemic, Giletti… Quina cosa més estranyà—pensà—; el plaer que em donaria veure que aquest home tan lletjot anava a mal borràs és molt més durabe que n pas el gust tan ventís que tenia per la petita Marietta… No, Marietta no val pas tant, ni de bon tros, com la duquesa d’A…, la qual jo estava obligat a estimar, a Nàpols, perquè li havia dit que n’estava enamorat. Déu meu! Quants cops no m’ he avorrit durant les llargues cites que em concedia aquella bonica duquessa; mai no s’ha esdevingut res de semblant a la cambreta que feia de cuina en la qual la petita Marietta m’ha rebut dos cops, i un parell de minuts cada cop.

>> I, valga’m Déu! Quina mena de menges endrapa aquesta gent? Fa caure l’ànima als peus! Els hauria hagut de donar, a ella i a la mammaci, una pensió de tres bistecs pagadors cada dia… La petita Marietta—afegí—em distreia dels pensaments malignes que e donava el veïnatge d’aquella cort.

>> Potser hauria fet bé adoptant la vida de cafè, com diu la duquessa; sembla que es decantava per això, i té molt més de senderi que no pas jo. Gràcies als seus benifets, o tal vegada només amb aquella pensió de quatre mil francs i aquell fons de quaranta mil invertits a Lió que la mare em destina, sempre tindria un cavall i uns quants escuts per fer excavacions i formar una col·lecció. Com que em sembla que no arribaré a conèixer l’amor, sempre trobaré en tot això grans fonts de felicitat; m’agradaria abans de morir, tornar a veure el camp de batalla de Waterloo, i provar de reconèixer la praderia en la qual vaig ser tan alegrement tret del meu cavall i assegut per terra. Un cop hagués fet aquest pelegrinatge, tornnaria sovint en aquest llac sublim; no es pot pas veure res de més bonic, en aquest món, si més no per al meu cor. A què treu capa anar-se’n tan lluny en percaça de la felicitat, la tinc aquí, tocant a mà mateix!

>>Ah!—es digué Fabrici, com a objecció—, la policia em bandeja del llac de Como, però jo sóc més jove que la gent que dirigeix les escomeses d’aquesta policia. Aquí—afegí rient—, no trobaria pas cap duquesa d’A…., sinó una d’aquestes noietes d’aquí sota, que arrangen flors per terra, i, si he de dir la veritat, l’estimaria igualment: la hipocresia em glaça fins i tot en l’amor, i les nostres grans senyores cerquen efectes massa sublims. Napoleó els ha donat idees de bons costums i de constància.

>> Diantre!—es digué tot d’una, enretirant el cap de la finestra, com si tingués por de ser reconegut tot i l’ombra de l’enorme ventalla de fusta que protegia les campanes de la pluja—, vet ací que arriben guàrdies en uniforme de gala.>>. Efectivament, deu guàrdies, quatre dels quals eren sots-oficials, treien el cap per la part de dalt del carrer gran del poble. El sergent de cavalleria els anava repartint, de cent en cent passes, al llarg del trajecte que havia de recórrer la processó. “Aquí, tothom em coneix; si em veuen, em porten de pet de les ribes del llac de Como a l’Spielberg, on em lligaran a cada cama una cadena que pesarà cent deu lliures: i quin dolor, per a la duquessa!”.

Stendhal. 1830

Un minut més. 

Anuncis