Estimar amb tot el cor una persona, i malgrat tot veure’s abocat a amagar-te rere mentides, trames i secrets. Ser-hi íntim, però no poder explicar què passa. A ningú. Mai. Enlloc. Aquesta és la història (o hauria de teclejar “drama”?) que planteja The honourable woman, una excel·lent producció de la BBC2.

Hugo Blick és el productor, guionista i director d’una sèrie en què tots els ingredients estan molt ben cuidats. Les tres disciplines troncals de les propostes audiovisuals—guió, fotografia i interpretació—arriben a un nivell de qualitat molt poc comuna. La gestió dels ritmes, avançant i retrocedint en el temps, alternant moments de gran tensió i dramatisme amb espais de capteniment i introspecció, és fantàstica. Per parlar de fotografia sóc més inútil que el condó d’un estèril. Ara bé, estic convençut que tots els amants del cinema i les sèries—que no us deixeu endur simplement per la història, sinó que us fixeu en la seva elaboració—sabreu valorar-la com es mereix. I finalment, què dir de la interpretació? Maggie Gyllenhall executa un paper d’escàndol. Alegre, irònica, desequilibrada, autocompassiva, seductora (realment és molt sensual), desesperada, irada, dura, i per sobretot de totes les altres característiques, AMOROSA i LLUITADORA. El ventall de registres que realitza Gyllenhall és amplíssim, i tots els supera amb molt bona nota.

The honourable woman, ambientada en les deu mil turbulències que sacsegen la guerra entre Palestina i Israel, pot definir-se fàcilment com un thriller polític. Innegablement, el joc d’interessos entre Estats i grup de poder és un element fonamental. Tant és així que marca l’inici, el desenvolupament i el final de la trama. Si la corono amb tants llorers, tanmateix, no és perquè realitzi una bona descripció del Pròxim Orient. Crec que es mereix ser elogiada tan vehentment perquè aconsegueix agitar l’espectador. Blick no dissimula la seva voluntat provocadora. L’inici de cada capítol ve procedit d’una bomba de rellotgeria, en la forma d’aquest text:

Original: “Who do you trust? How do you know? By how they appear or what they say? What they do? How? We all have secrets. We all tell lies, just to keep them from each other and from ourselves. But sometimes, rarely, something cap happen that leaves you no choice but to reveal it. To let the world see who you really are. Your secret self. But mostly, we tell lies. We hide our secrets from each other, from ourselves. And the easiest way to do this is not to even know that you are. So when you about it like that, it’s a wonder we trust anyone at all.

Català:  “Amb qui confies? Com ho saps? ¿Per allò que aparenten, o allò que diuen? ¿Per el què fan? Com ho saps? Tots tenim secrets. Tots diem mentides, només per guardar-les els uns dels altres, i de nosaltres mateixos. Però a vegades, excepcionalment, pot passar una cosa que no et deixi més opció que revelar-les. Perquè el món sàpiga qui ets realment. El teu jo veritable. Però gairebé sempre diem mentides. Amaguem els nostres secrets als altres, a nosaltres mateixos. I la forma més senzilla de fer-ho és que ni tan sols sàpigues que ho són. Així que, quan ho penses d’aquesta manera, és sorprenent que confiem absolutament amb ningú”. 

Maggie Gyllenhaal

“Secrets are weird. People think you share them. But you don’t. They have two sides. Either you own them or they own you”. “Els secrets són estranys. La gent pensa que els comparteixes. Però no ho fas. Tenen dos costats. O tens el secret, o el secret et té a tu”. La interpretació de Nessa Stein va merèixer el Globus d’Or a Maggie Gylenhall com a millor actriu de minisèrie.

L’art no pot limitar-se a esgarrapar la carn. Si no apunyala l’ànima esdevé completament baladí. Amb línies com aquestes, The honourable woman aconsegueix que ens replantegem, ni que sigui per un moment, allò que considerem obvi. Amics, familiars, amors… Perquè hi confiem? Què ens fa estar tant segurs que coneixem com som? Qui ens assegura que les seves vides, pensaments i intencions no són radicalment diferents dels què projectem? I no menys terrorífic: com recuperar la confiança trencada amb una persona que estimes? Comès l’error, és possible tornar al punt inicial d’intimitat? The honourable woman ho demostra: la vida no coneix fórmules ni manuals per aquests casos. Els dubtes més tontos i senzills són els més putes. Només les respostes innecessàries necessiten preguntes intel·ligents. A vegades, tot el què pots fer és desitjar tenir sort.

 

 

 

 “Perquè creure en tu?”

“Perquè creure en mi?”

 

 

 

Guillem Carreras. Maig ’15
1,2,3. 4,3,2.

Advertisements