Em quedo amb dues idees de les què exposa Carles Riba en aquest article d’opinió. En primer lloc, constatar que els catalans sempre diluïm els models estètics europeus cap a formes més suaus. Som un poble poc propens a l’exageració. Només cal pensar en el nostre himne nacional, Els Segadors, segurament el més soporífer i solemne de tots els què hi ha a Europa. Hem d’estar orgullosos que Dalí i Gaudí nasquessin a la nostra terra. Però crec que, si som honrats, haurem de reconèixer que esdevingueren genis precisament perquè s’oposaren radicalment a la mentalitat catalana estàndard. I en segon lloc, morir d’enveja veient l’ambició dels intel·lectuals catalans de principis de segle. “Què pot oferir Catalunya estètica i intel·lectualment al món?” És una pregunta que avui sembla directament absurda, i que hauriem de replantejar-nos si volem convertir-nos en un Estat independent.  

carles-riba

Renéixer a un Romanticisme fou per als catalans alguna cosa de bo, ja que significà tornar a la vida; però no podia ser en si gran cosa d’eficaç. Eficaç fou allí on el romanticisme era una revolució, o, si es vol, un capítol més d’una evolució: quan pogué traduir-se, per exemple, en una “jove Alemanya” o en una Itàlia de Mazzini. No allí on era, pobrament, un desensonyament per palpar-nos travats dins una xarxa administrativa, no massa còmoda, però tampoc massa cruel. En renéixer, el nostre esperit nacional no sentí per esmerçar-se la dura empresa d’unes cadenes a rompre, d’una gran unitat a realitzar. Conspiràrem molt, però poc com a catalans. Mancant-nos l’ambició nacional, ens mancà així mateix l’ambició literària. Ens regiràrem dins les malles, invectivàrem o ens planyérem, i acabàrem aquietant-nos-hi. Fórom, no actors, sinó espectadors encuriosits del Romanticisme; érem arqueologia, sense per projectar-la de dret sobre el moment; empràvem d’Europa, i, al nostre torn, contribuírem—amb un Jocs Florals.

I, no obstant, era alguna cosa: era assegurar-se de la possessió d’un passat com una garantia, si no absolutament necessària, almenys força útil per al dia del gran miracle. El dia en què la faç de Catalunya es girà tot d’una cap a l’esdevenidor. Fou el dia en què entre nosaltres es pronuncia per primera vegada el mot “imperialisme”.

Això era força més que renéixer a un Romanticisme; era renéixer a un Renaixement. Les valors catalanes desenterrades ara apareixien en llur veritable sentit; no érem nosaltres que tornàvem al passat, sinó el passat que es lligava de bell nou al nostre avui. El nostre passat, en efecte, no s’havia clos en un crepuscle, sinó en una aurora: el Romanticisme quatrecentista. Cal pensar-hi, en les nostres possibilitats d’aleshores: la política internacional catalana, bé prometia en la guia dels pobles nous un paper més eficaç que el que acompliren els nostres suplantadors. I un Tirant lo Blanc i un Roiç de Corella bé anunciaven almenys un Ariosto.

No hi fa res. Europa per ventura ha perdut molt de temps en les aventures estètiques d’aquests darrers anys. Els catalans segurament n’hem guanyat molt d’ençà que la doctrina imperialista aparegué entre nosaltres. L’expansió literària no és sinó un capítol de l’expansió nacional íntegra.

Per després d’aquesta fosca Edat Mitjana que en uns pocs anys intensos el món sembla travessar, tot anuncia un nou Renaixement. L’home realitzarà, més avant que mai, les seves possibilitats; les masses, s’ordenen lliurement per a la col·laboració sota les noves fórmules de l’autoritat.

I autoritat—és classicisme. Sobre els desenganys estètics, i sobre la nova expansió que apunta, per què no aixecaríem, nosaltres els primers, la veu d’ingènua joia que semblava impossible de repetir? La intervenció catalana en art pot ser, doncs, avui, única. Una fi dels quatrecents que es continuï no en les seves anècdotes, sinó en el seu pur sentit pregon; no amb unes soles humanitats grecollatines, sinó també amb unes novíssimes humanitats, que abracessin les irrenunciables adquisicions del quatrecents al nou-cents. En un mot, les normes eternes presidint les noves mitologies.

Despresos dels llastos de la imitació, desenganyats dels enlluernaments de província europea, esperem entre nosaltres que la ambició realitzi la teoria renaixentista de la “virtú”; l’individu—l’individu català—elaborant-se a el mateix com la més bella obra a produir. Creem temperaments, ferotgement personals si es vol, que si són vius dins una norma viva llur mateixa energia els farà immediatament articulables. En altres mots, creem conqueridos, ja que expandir-se no vol dir importar o exportar, sinó conquerir. I per conquerir, bé cal, bo i armats, fomentar les reserves de confiança i de paciència; però així mateix les virtuts d’escomesa, d’orgull, d’egoisme, contrarestant aquella excessiva modèstia nostra lamentada en un bell llibre imperial del P. Miquel d’Esplugues, potser massa poc remarcat. I molt serà que ens sigui més difícil de conquerir un mercat estètic a Paris, que un mercat industrial a Orient.

…Direu, però, que ara com ara, llevat de la nostra lírica, podem expandir més aviat normes que realitzacions. Normes salvadores—és tot allò que fora és necessita per ventura, i per ventura allò que el pensament català ja va realitzant. I, si més no, fem com el mestre jovenívol, que aprèn ensenyant, i troba dirigint investigacions; o com el pintor del quatre-cents que, per formar deixebles, pintava davant d’ells.

Carles Riba

Anuncis