viking

LA GUERRA

Tenen també la tradició d’haver viscut Hèrcules entre ells i el canten, com el primer de tots els forts barons, els que han d’anar al combat. Tenen encara altres cants, amb la recitació dels quals (que nomenen bardit) inflamen llurs esperits; i amb aquest mateix cant auguren l’èxit de la batalla futura, perquè espanten o s’acovardeixen segons com hagi cantat l’exèrcit; no es tant una harmonia de veus com de coratges; cerquen principalment la rudesa del so i un intermitent mormol, posant-se els escuts davant la boca, per tal que, amb el ressó, la veu creixi més plena i més pregona.

Les petites qüestions són resoltes pels prohoms, les més importants per a tothom. De tal manera, no obstant, que fins aquelles la resolució de les quals correspon al poble, són discutides primerament pels prohoms. Si res sobtat o fortuït no s’esdevé, s’apleguen en jorns determinats: en la lluna nova o en el ple, perquè creuen que aquesta manera de començar és la més favorable a la deliberació. I no compten, com nosaltres, per dies, sinó per nits: així estableixen els terminis, així fins els tractes; semblant els és que la nit és portadora del dia.

És també permès d’acusar davant l’assemblea i de tractar de penes capitals. Hi ha diferències de penes segons el delicte: pengen als arbres els traïdors i desertors; els covards, els que es refusen a combatre, els que infamaren el propi cos, submergeixen en el llot dels aiguamolls, llençant-hi un canyís damunt. La diversitat del suplici té això per objecte: que, en castigar, cal manifestar els crims i amagar les infàmies. Però, pels delictes lleus, hi ha proporció de pena: els convictes són multats en un nombre determinat de cavalls o de bestiar; una part de la multa és satisfeta al rei o a l’Estat i l’altra part al damnificat o als seus parents

FAMÍLIA

Amb tot, el matrimoni allà és guardat severament i cap altre aspecte de llurs costums no mereix majors lloances; perquè són gairebé els únics bàrbars que s’acontenten amb sengles mullers, exceptuats només uns pocs, que són sol·licitats a moltes noces, no per voluptat sinó per noblesa. No és la millor muller la que ofereix el dot al marit, sinó el marit a la muller. Hi intervenen els pares i els parents, i examinen els dons; dons no recercats per al solaç femenil, ni perquè s’orni amb ells la núvia, sinó bous i un cavall guarnit i un escut amb frimea i espasa.

Així, guardades per la castedat, viuen, no corrompudes per la seducció dels espectacles, ni per l’excitació dels festins. Homes i dones ignoren, igualment, el secret de les lletres. En tan nombrosa nació són molt pocs els adulteris, el càstig dels quals és peremptori i permès als marits: davant els parents el marit foragita la muller de la casa, amb els cabells tallats i despullada i per tot el burg li dóna assots. No hi ha perdó per a la castedat prostituïda; ni amb bellesa, ni amb joventut, ni amb riquesa, no trobarà marit.

Limitar el nombre dels infants o donar mort a cap nou nat és tingut per un gran crim; i més poder tenen aquí els bons costums que, en altres parts, les bones lleis

Dintre totes les cases, els infants creixen despullats i bruts fins a arribar a tenir aquests membres, aquests cossos que admirem. A cadascú cria la mare en son pit i no són confiats a serventes ni a dides. No distingiràs el senyor de l’esclau per cap blanura d’educació; habiten entre els mateixos ramats, en la mateixa terra, fins que l’edat separa els homes lliures i el coratge els fa conèixer. Arriben tard els joves al carnal acostumant i, per això, conserven una pubertat inexhausta; cap pressa tenen de casar les donzelles; amb la mateixa jovenesa, amb idèntica proceritat, consemblants en edat i vigoria, s’ajunten; i els fills reprodueixen la fortitud dels pares.

És cosa obligada d’heretar tant les enemistat com les amistats del pare i del parent, però no duren aquelles implacablement. Perquè, fins l’homicidi es compon am un cert nombre de caps de bestiar major i menor; la família sencera accepta l’esmena, la qual cosa és útil a l’estat, per tal com els odis són molt perillosos sota un govern de llibertat.

EL BEURE I EL JOC

Immediatament després del dormir (que molts allarguen fins gran dia), es renten amb aigua, generalment calenta, com s’escau als que viuen on l’hivern regna la major part de l’any.

Per a ningú no és afrontós unir, bevent, la nit i el dia. Les baralles, freqüents, com és propi entre gent beguda, rares vegades acaben amb insults, quasi sempre amb mort i ferides. Però, també en els convits, acostumen a tractar de reconciliar entre ells els enemics, concertar matrimonis, elegir cabdills i encara de pau i de guerra, com si en cap altre temps l’esperit no fos més obert als lleials projectes o més escalfat pels grans. Nació ni astuta ni hipòcrita, obre els secrets del cor en l’espontaneïtat de la joia. I així el pensar de cadascú, descobert i nu, és examinat novament el següent dia. I la raó d’aquests dos moments es justifica: deliberen quan no saben fingir, resolen quan no es poden errar.

Practiquen els jocs d’atzar (cosa curiosa) en dejú, com un afer seriós, amb tanta temeritat de perdre o de guanyar que, quan ja ho han perdut tot, juguen, com a últim i suprem recurs, la llibertat i el cos. El vençut s’ofereix a servitud voluntària; per jove, per robust que sigui, comporta d’ésser lligat i venut; és així l’obstinació llur en tan mala cosa; d’això ells en diuen fidelitat. Per comerç es desfan dels esclaus d’aquesta mena, per tal d’eximir-se també de la vergonya d’una tal victòria.

Tàcit, segle I de la nostra època

Advertisements