El meu escriptor preferit tenia moltes manies. Una de les més habituals era obrir aleatòriament un fragment d’un text bíblic, llegir el passatge que s’havia trobat, i interpretar què el seu futur immediat es desenvoluparia segons el missatge que li havia tocat. La meva mania és més senzilla, potser menys exagerada, si bé igual d’absurda. Quan fullejo un llibre per primera vegada, ja sigui dels què tinc a casa o dels què em trobo en biblioteques o llibreries, m’agrada començar per la pàgina 39. Si trobo que pot ser interessant, després repasso les 5 o 10 primeres pàgines i l’últim paràgraf. La troballa que he fet avui, escrita per Goethe, diu així:

ANYS D’APRENANTGE DE WILHELM MEISTER 

L’endemà va despertar-se Mariane només per a tenir noves afliccions; va trobar-se molt sola, no va voler mirar quin dia feia, es quedà al llit i plorà. La vella s’assegué al seu costat, va mirar de distreure-la, de consolar-la; però no va reeixir a guarir tan de pressa aquell cor ferit. S’acostava ara el moment que la pobra noia havia vist a venir com l’últim de la seva vida. ¿Podia hom arribar a sentir-se en una situació més angoixosa? El seu estimat se n’anava, amenaçava de venir un amant incòmode, i era imminent la més gran desgràcia, la que es produiria si algun cop tots dos coincidien.

“Tranqul·litza’t, bufona—exclamà la vella—, no te m’omplis de llàgrimes aquests ulls tan bonics! ¿És pas una tan gran calamitat això de posseir dos amants?  Si tu només pots ofrenar la teva dolçor a un d’ells, sigues almenys agraïda envers l’altre, que, atesa la manera com vetlla per tu, mereix ben del cert que se l’anomeni amic”

“El meu estimat ha tingut el pressentiment—replicà tot plorant Mariane—que aviat caldrà separar-nos; un somni li ha descobert el que tan zelosament intentàvem amagar-li. Dormia tranquil al meu costat. Tot d’una vaig sentir-li farfullar sons imperceptibles, d’esporuguiment. Em va fer venir angúnia i el vaig despertar. Ah!, amb quin amor, amb quina tendresa, amb quin abrandament que em va abraçar!

“Oh, Mariane—exclamà—, de quin estat més terrible m’has arrencat! Com t’haig d’agrair que m’hagis alliberat d’aquell infern! Somiava—a prosseguir—que era lluny de tu, en un indret desconegut; però la teva imatge planava davant meu; et veia dalt d’un bonic turó, el sol ho il·luminava tot; te’m mostraves d’allò més atractiva! Però no durava gaire estona, car la teva imatge començava a esmunyir-se avall; estenia els braços cap a tu, però no t’abastaven, cada cop més lluny.

La teva imatge s’anava enfonsant i s’acostava a un gran llac, situat a rampeu del turó, un llac que semblava més aviat uns aiguamolls. De cop i volta un home et donava la mà; feia l’efecte com si et volgués emmenar cap amunt, però et duia al costat i semblava com si t’atragués vers ell.  Jo cridava, i ja que no et podia atènyer, esperava almenys poder-te avisar. En voler caminar semblava com si el terra m’aferrés, i si podia caminar per fi llavors l’aigua m’ho impedia, i m’ofegava fins i tot els crits en el pit angoixat”—Així em parlava el poble, tot refent-se en el meu pit d’aquell espant i felicitant-se d’haver foragitat aquell somni d’horror amb la realitat benaurada”

J.W. Goethe

M’he divertit molt llegint aquest capítol per tot el què comporta. Dotze anys després de publicar “Els sofriments del jove Werther” (1774), obra de referència del Romanticisme, Goethe visita Itàlia (1786-1788). Aquesta llarga estada capgira dràsticament els seus plantejaments. Progressivament adopta com a pròpis els posicionaments del classicisme: mesura, ordre, harmonia. Es desmarca dels postulats romàntics, que consideren el sentiment com un valor en sí. Fins a tal punt, sobra dir-ho, que estar enamorat és molt més important que el propi objecte de desig. Amb els “Anys d’aprenentatge de Wilhem Meister”, Goethe comença a burlar-se d’aquesta filosofia profundament egoista, egocèntrica i egòlatra.  La ironia del fragment transcrit a dalt és magnífica.

No és estrany que un moviment que glorifica la intensitat, la tensió i el descontrol trobés en la música l’art més adequat per expressar-se. Literariament, el corrent viu una paradoxa. Malgrat que la cara més visible de l’Sturm und Drang ha renunciat al seus postulats, el contagi ja és inevitable. El cas més curiós i absurd és de Heinrich von Kliest. Com a bon romàntic que es considera, decideix que vol suïcidar-se juntament amb una dona. En busca per tot arreu, però nomes respon a la seva crida Henriette Vogel, una jove que sofria una malaltia terminal.

Un altra cas digne d’estudi és del poeta John Keats. Llegint la carta que transcric a continuació te n’adones de quin concepte més dependent i malsà té de l’amor. No s’hi palpa cap rastre d’autenticitat ni desinterés. Primer parla sobre el propi Keats, després segueix tractant del mateix Keats, i finalment acabant relatant com es sent Keats. Res a veure, per posar un exemple, amb la que escriu Virginia Woolf al seu marit Leonard. En aquesta sí que es respira amor sincer. És fàcil distingir els sentiments i la impostura.

CARTA DE JOHN KEATS

Mi queridísima niña:

Me he puesto a pasar en limpio algunos versos, pero no me da ningún gusto trabajar. Tengo que escribirte una o dos líneas y ver si eso me ayuda a alejarte de mi espíritu aunque sea por unos instantes, no puedo existir sin ti. Todo lo olvido salvo la idea de volver a verte. Mi vida parece detenerse ahi: más allá no veo nada. Me has absorbido. En este mismo momento tengo la sensación de estar disolviéndome…Si no tuviera la esperanza de verte pronto me sentiría en el colmo de la desdicha. Tendría miedo de separarme, de estar demasiado lejos de ti. Mi dulce Fanny, no cambiará nunca tu corazón?, Amor mío, no cambiarás? Alguna vez me asombró que los hombres pudieran ir al martirio por su religión. Temblaba de pensarlo. Ahora ya no tiemblo; podría ir al martirio por mi religión- El amor es mi religión-, y podría morir por él….Me has cautivado con un poder que soy incapaz de resistir; y sin embargo lo era hasta que te ví; y desde que te he visto me he esforzado a menudo en razonar contra las razones de mi amor. Ya no puedo hacerlo, el dolor sería demasiado grande. Mi amor es egoísta. No puedo respirar sin ti…

John Keats

 

CARTA DE VIRGINIA WOOLF A LEONARD WOOLF

Querido, estoy segura de que, de nuevo, me vuelvo loca. Creo que no puedo superar otra de aquellas terribles temporadas. No voy a curarme en esta ocasión. He empezado a oír voces y no me puedo concentrar. Por lo tanto, estoy haciendo lo que me parece mejor. Tú me has dado la mayor felicidad posible. Has sido en todo momento todo lo que uno puede ser. No creo que dos personas hayan sido más felices hasta el momento en que sobrevino esta terrible enfermedad. No puedo luchar por más tiempo. Sé que estoy destrozando tu vida, que sin mí podrías trabajar. Y lo harás, lo sé. Te das cuenta, ni siquiera puedo escribir esto correctamente. No puedo leer. Cuanto te quiero decir es que te debo toda la felicidad de mi vida. Has sido totalmente paciente conmigo e increíblemente bueno. Quiero decirte… todo el mundo lo sabe. Si alguien podía salvarme, hubieras sido tú. No queda nada en mí salvo la certidumbre de tu bondad. No puedo seguir destrozando tu vida por más tiempo.

No creo que dos personas pudieran haber sido más felices de lo que nosotros hemos sido.

Virginia Woolf.

La carta de Keats, considerat el gran referent de la lírica romàntica, no transmet res autèntic. Només aconsegueix rebel·lar-nos la seva buidor.  No ens parla de cap persona destacable, sinó d’un món abstracte, insubstancial, amorf, esotèric. Cap gest. Cap mirada perspicaç. Cap piga al costat del mugró. Menysprea absolutament la persona real, de carn i ossos (tot i que la vanagloriï fins a l’exageració més infantil). Els fragments que transcric de Herman Hesse i Henry Miller demostren, molt millor del què ho faria jo en cent paràgrafs, com l’engany a un mateix i la vanitat  són els trets fonamentals del Romanticisme.

FRAGMENT D’ “EL LLOP ESTEPARI” I PRINCIPI DE TROPIC DE CAPRICORN

Un tiempo después me contó otra historia. Se trataba de un enamorado que amaba sin esperanza. Se refugió por completo en su corazón y creyó que se abrazaba de amor. El mundo a su alrededor desapareció; ya no veía el azul del cielo ni el bosque verde; el arroyo ya no murmuraba, su arpa no sonaba; todo se había hundido, quedando él pobre y desdichado. Su amor, sin embargo, crecía; y prefirió morir y perecer a renunciar a la hermosa mujer que amaba. Entonces se dio cuenta de que su amor había quemado todo lo demás, de que tomaba la fuerza y empezaba a ejercer su poderosa atracción sobre la hermosa mujer, que tuvo que acudir a su lado. Cuando estuvo ante él, que la esperaba con los brazos abiertos, vio que estaba transformada por completo; y, sobrecogido, sintió y vio que había atraído hacia sí a todo el mundo perdido. Ella se acercó y se entregó a él: el cielo, el bosque, el arroyo, todo le salió al encuentro con nuevos colores frescos y maravillosos; ahora le pertenecía, hablaba su lenguaje. Y en vez de haber ganado solamente una mujer, tenía el mundo entero entre sus brazos y cada estrella del firmamento ardía en él y refulgía gozosamente en su alma. Había amado y, a través del amor, se había encontrado a sí mismo. La mayoría ama para perderse

Hermann Hesse, 1924

Una vez que has entregado el alma, lo demás sigue con absoluta certeza, aun en pleno caos. Desde el principio nunca fue sino caos: el fluido que me envolvía, que aspiraba por las branquias. En el substrato, donde brillaba la luna, inmutable y opaca, todo era suave y fecundante; por encima, disputa y discordia. En todo veía yo en seguida el extremo opuesto, la contradicción y, entre lo real y lo irreal, la ironía y la paradoja. Era el peor enemigo de mí mismo. No había nada que deseara hacer que no pudiese igualmente dejar de hacer. Aun de niño, cuando no me faltaba de nada, deseaba morir: quería rendirme, porque luchar no tenía sentido para mí. Consideraba que la continuación de una existencia que no había pedido no iba a probar, verificar, añadir ni substraer nada. Todos los que me rodeaban eran fracasados o, si no, ridículos. Sobre todo, los que habían tenido éxito. Éstos me aburrían hasta hacerme llorar. Era compasivo para con las faltas, pero no por piedad. Era una cualidad puramente negativa, una debilidad que brotaba ante el mero espectáculo de la miseria humana. Nunca ayudé a nadie con la esperanza de que sirviera de algo; ayudaba porque no podía dejar de hacerlo. Me parecía inútil cambiar el estado de casos; estaba convencido de que, sin un cambio de corazón, nada cambiaría, ¿y quién podía cambiar el corazón de los hombres? De vez en cuando un amigo se convertía: algo me hacía vomitar. Yo tenía tan poca necesidad de Dios como Él de mí y con frecuencia me decía que, si Dios existiera, iría tranquilo a su encuentro y le escupiría en la cara.

Herny Miller, 1938

frasestontes

Si l’amor no és incondicional i no és per sempre, no és real?

 

Idealistes i turmentats. El romanticisme literari sempre es mou entre aquests dos tipus de caràcters. En aquest sentit, es pot dir que és un moviment purament adolescent. No distingeix entre l’individu i el món. Solipsisme pur. Això provocà que les obres literàries es veiessin  privades de versemblança, doncs l’autor no podia assumir  un punt de visa extern. Des d’un punt de vista social, al meu entendre, també comportà unes conseqüències pèssimes en les relacions de parella, difonent la idea que l’amor és dependència, possessió i unió absoluta. Per això sempre que sento expressions com “amor ideal” o “mitja taronja” no puc evitar fer una ganyota sarcàstica. “Ni trobo interès en les persones ideals, ni vaig tant faltat d’autoestima per no considerar-me una taronja sencera”, penso. “Més o menys saborosa, però sencera”.

No ens atrevim a fer bromes, en qüestions d’amor. Ho considerem una cosa transcendental per a nosaltres, imprescindible per dotar de significat les nostres vides. Sacrilitzem la idea d’un amor permanent com si es tractés d’una religió inviolable. Una ideologia sense escapatòria. Un acte de fe que no admet perversions. Els romàntics consideraven que tot allò que no era perfecte esdevenia absurd, i amb l’amor no van fer una excepció. “Si no ets la millor, no cal que ens hi posem”. “Si no ha de ser perfecte, prefereixo perdre’m l’aventura”. Els qui heu vist How I met your mother estareu d’acord que és la síndrome que propaga clarament en Ted Mosby.

Però mantinc l’esperança. Quan hàgim destruït el planeta i la civilització humana quedi reduïda a grepuscles, els petits grups humans que es formin començaran a prendre’s l’amor com el joc que realment és. Quan els nens persegueixen la pilota ho fan amb tota la seriositat del món. Però no s’esquincen els cabells quan s’adonen que el dia vespreja i han de tornar a casa. Tot és temporal. El teu poble. La teva galàxia. Tu. Jo.  Deixem de banda les promeses que s’endu el vent, l’heroisme barat de novel·la i les exageracions que no són creïbles. No convertim ningú en l’estrella polar imaginària que guiarà els nostres dies. El romanticisme ens voldria esclaus. D’una idea de l’amor que hem fabricat al nostre cap. D’una persona que hem catalogat estúpidament com a perfecte. Trenquem amb aquests contes de fades. No podem denigrar-nos a menysprear la tendència natural que tots tenim cap a l’autonomia.

L’amor és sentir-se còmode amb algú i això només pots experimentar-ho quan ets independent i lliure. Quan si vols pots compartir-ho tot, però no sents necessitat de  posseir res. Tot amor és momentani. Especialment aquells que duren molt temps. Lovers are beatiful. But fairy tales sucks.

Guillem Carreras, Abril ’15

Anuncis