rosa

Feliç Sant Jordi a tothom!!!!

Em va dir que ballaria amb mi si li portava roses vermelles -va exclamar el jove estudiant-; però en tot el jardí no hi tinc ni una sola rosa vermella.

Des del seu niu, a dalt d’una alzina, el va sentir un rossinyol, que se’l mirava astorat entre les fulles.

-No hi tinc ni una sola rosa vermella, al jardí -va exclamar l’estudiant. I els seus ulls preciosos s’omplien de llàgrimes-. Ah, de quina cosa més insignificant depèn la felicitat! He llegit tots els llibres que han escrit els savis; conec tots els secrets de la filosofia, i tot i així per no tenir cap rosa vermella tinc la vida destrossada.

-Vet aquí el veritable enamorat -va dir el rossinyol-. Nit rere nit l’he cantat sense haver-lo conegut mai; nit rere nit he explicat la seva història a les estrelles, i no l’he vist fins ara. Té els cabells foscos com la florida del jacint i els llavis vermells com la rosa del seu desig; però la passió li ha fet tornar la cara pàl·lida com l’ivori, i la tristesa li ha marcat el front amb el seu segell.

-El príncep ha organitzat un ball per demà a la nit -va murmurar el jove estudiant-, i la meva enamorada hi anirà. Si li porto una rosa vermella, ballarà amb mi fins a l’alba. Si li porto una rosa vermella, la podré estrènyer amb els meus braços fins a l’alba, i ella se’m recolzarà a l’espatlla, i tindrà la mà agafada amb la meva. Però al jardí no hi tinc cap rosa vermella, de manera que hauré de seure tot sol, i ella passarà de llarg pel meu costat. No es fixarà gens en mi i se’m trencarà el cor.

-Vet aquí el veritable enamorat -va dir el rossinyol-. El que jo canto, ell ho pateix; el que per a mi és motiu de joia, per a ell es motiu de dolor. Certament l’amor és una cosa meravellosa. Es més preciós que les maragdes, i més estimat que les delicades pedres d’òpal. Les perles i els granats no el poden comprar, ni s’exhibeix als mercats, ni els mercaders no el venen, ni es pot pesar amb or a cap balança.

-Els músics s’asseuran a la tarima– deia el jove estudiant-. Faran sonar els instruments i la meva enamorada ballarà al so de l’arpa i el violí. Ballarà tant vaporosament que els peus no li tocaran a terra. Però no ballarà amb mi perquè no li podré regalar cap rosa vermella.

I es va deixar caure sobre la gespa, i, amagant-se la cara amb les mans, es va posar a plorar.

-Per què plora? -va preguntar una sargantana verda que renouejava a prop seu amb la cua enlaire.

-Sí, per què? -va dir una papallona que voleiava perseguint un raig de sol.

-I tant, per què? -va mormolar baixet una margarida a la seva veïna amb una veu dolça.

-Plora per una rosa vermella -va respondre el rossinyol.

-Per una rosa vermella! -va exclamar-; que ridícul!

I la petita sargantana, que era una mica cínica, va esclatar a riure tant com va poder.

Però el rossinyol va entendre el secret de la pena de l’estudiant i es va quedar silenciós a l’alzina reflexionant sobre el misteri de l’amor.

De sobre va desplegar les ales per volar i va començar a planar per l’aire. Va passar pel bosc com si fos una ombra, i com una ombra va travessar el jardí.

Al mig del prat hi havia un bell roser, i quant el va veure i va anar volant i es va posar sobre un branquilló.

-Dóna’m una rosa vermella -va exclamar-, i et cantaré la més dolça de les meves cançons.

Però el roser va fer que no amb el cap

-Les meves roses són blanques -li va respondre-; tan blanques com l’escuma del mar i més blanques que la neu de la muntanya. Però vés a veure el meu germà, que creix al voltant del vell rellotge de sol, i potser ell et podrà donar el que demanes.

Així doncs, el rossinyol va volar cap el roser que creixia al voltant del vell rellotge de sol.

-Dóna’m una rosa vermella -va exclamar-, i et cantaré la més dolça de les meves cançons.

Però el roser va fer que no amb el cap.

-Les meves roses són grogues -li va respondre-; tan grogues com la cabellera de la sirena que seu sobre un tronc d’ambre i més grogues que els narcisos que floreixen al prat abans que el jardiner vingui amb la dalla a tallar l’herba. Però vés a veure el meu germà que creix sota la finestra de l’estudiant, i potser ell et podrà donar el que demanes.

Així doncs, el rossinyol va volar cap el roser que creixia sota la finestra de l’estudiant.

-Dóna’m una rosa vermella -va exclamar-, i et cantaré la més dolça de les meves cançons.

Però el roser va fer que no amb el cap.

-Les meves roses són vermelles -li va respondre-; tan vermelles com les potes del coloms i més vermelles que els grans ventalls de corall que l’oceà bressola dins del seu abisme. Però l’hivern m’ha gelat les venes, el glaç m’ha fet malbé els capolls i la tempesta m’ha trencat les branques. Per això aquest any no tinc roses.

-No vull res més que una rosa vermella -va exclamar el rossinyol-; només amb una rosa vermella! No tinc cap manera d’aconseguir-la?

-Hi ha una manera -va respondre el roser; però és tan terrible que no goso dir-te-la

-Digues-me-la- va replicar el rossinyol-. Jo no tinc por.

-Si vols una rosa vermella -va dir el roser-, l’has de fer amb música sota el clar de la lluna i tenyir-la amb sang del teu propi cor. Hauràs de cantar per a mi amb el pit contra una espina. Hauràs de cantar per a mi tota la nit, fins que l’espina et travessi el cor i la sang de la teva vida em corri per les venes per convertir-se en sang meva.

-La mort és un preu molt alt per una rosa vermella- va exclamar el rossinyol-, i la vida tots ens l’estimem. És agradable reposar al bosc, tan verd, i mirar el sol amb la seva carrossa d’or, i la lluna amb la seva carrossa de perles. És dolça l’olor de perles. És dolça l’olor de l’arç, i dolces les campànules que s’amaguen a la vall, i la bruguera que floreix als turons. Però l’amor encara és millor que la vida, i què és el cor d’un ocell, comparat amb el cor d’un home? Després va desplegar les seves ales fosques i va alçar el vol. Va passar pel jardí com una ombra, i com una ombra va travessar l’arbreda.

El jove estudiant encara estava ajagut sobre la gespa, allí mateix on l’havia deixat, i les llàgrimes encara no se li havien estroncat dels ulls.

-Estigues content- va exclamar el rossinyol-; estigues content: tindràs una rosa vermella. La faré jo, amb la música sota el clar de la lluna, i la tenyiré amb la sang del meu propi cor.

L’única cosa que et demano a canvi és que siguis un enamorat lleial, perquè l’amor és més fàcil que la filosofia, per més que aquesta sigui molt sàvia, i més fort que el poder, per més que aquest sigui més fort. Té les ales de color de flama, i de color de flama és el seu cos. Té els llavis dolços com la mel i l’alè com l’encens.

L’estudiant va alçar els ulls de la gespa i el va escoltar, però no va entendre el que li deia el rossinyol perquè només sabia les coses que s’aprenen als llibres.

Però l’alzina sí que ho va entendre, i es va entristir moltíssim perquè s’estimava molt el rossinyol que havia fet el niu a les seves branques.

-Canta’m una última cançó- li va murmurar-. Em trobaré molt sola quan tu no hi siguis.

Així doncs, el rossinyol va cantar una cançó a l’alzina, i la seva veu era com l’aigua que bombolleja en un gerro de plata. Quan va haver acabat la cançó, l’estudiant es va alçar i es va treure un bloc de notes i un llapis de la butxaca.

-Té estil- es deia a si mateix, mentre es passejava per l’arbreda-; no se li pot pas negar; però, té sentiment? Temo que no. De fet és com la majoria dels artistes; tot ell és estil, sense ni una engruna de sinceritat. No se sacrificaria pels altres. Només pensa en la música, i tothom sap que les arts són egoistes. De totes maneres, cal admetre que la seva veu emet notes boniques. Quina llàstima que no signifiqui res, ni persegueixi cap finalitat pràctica.

Se’n va anar a la seva habitació, es va ajeure sobre la màrfega del llit i va començar a pensar en el seu amor. Al cap d’una estona es va adormir.

I quan al cel hi brillava la lluna, el rossinyol va volar fins al roser i va posar el pit contra una espina. Tota la nit va cantar prement el pit contra l’espina, i la freda lluna de cristall es va aturar per escoltar-lo. Va cantar tota la nit, i l’espina anava penetrant cap el seu cor, i la sang de la seva vida fluïa del seu pit. Primer va cantar el naixement de l’amor en el cor d’un noi i d’una noia. I a la branca més alta del roser va florir una rosa meravellosa, pètal a pètal, cançó rere cançó. Primer era pàl·lida com la boira que flotava sobre el riu, pàl·lida com els peus del matí, i platejada com les ales de l’alba. Com l’ombra d’una rosa en un mirall de plata, així era la rosa que floria a la branca més alta del roser.

Però el roser cridava que el rossinyol que  s’acostes mes:

-Acosta’t més, rossinyolet! -cridava el roser-, o el dia arribarà abans que la rosa s’acabi de fer.

I ell rossinyol es premia més contra l’espina, i la seva cançó era més sonora, perquè cantava el naixement de la passió de l’ànima d’un home i d’una donzella.

I un rubor delicat tenyia els pètals de la rosa, com el rubor a la cara d’un enamorat que besa els llavis de la seva promesa. Però l’espina encara no li havia arribat el cor, i per això el cor de la rosa encara era blanc, perquè només la sang d’un rossinyol pot fer tornar vermell el cor d’una rosa.

I el roser cridava el rossinyol que s’acostés mes contra l’espina:

-Acosta’t més, rossinyolet!- cridava el roser-, o el dia arribarà, abans que la rosa s’acabi de fer.

I el rossinyol es premia més contra l’espina, i la espina li va arribar el cor, i ell va sentir que l’inundava un terrible espasme de dolor. Com més insoportable era el dolor, més impetuós era el seu cant, perquè cantava l’amor sublimat per la mort, l’amor que mai no mor dins una tomba.

I la meravellosa rosa es va tornar vermella, com la rosa del cel de l’orient. Vermell era el cercle de pètals, i vermell com el robí era el cor.

Però la veu del rossinyol anava defallint, i les seves petites ales van començar a batre, i se li va estendre un tel els ulls. La cançó era cada vegada més feble, i va sentir com un ofec a la gola.

Aleshores va donar el seu últim esclat de música. La blanca lluna el va sentir, es va oblidar de l’alba, i es va aturar el cel. La rosa vermella el va sentir, i va tremolar d’èxtasi, i va obrir els seus pètals a l’aire fred del matí. L’eco el va portar fins les purpúries coves dels taurons, i va despertar els pastors dels seu somni. Va flotar pels canyissars del riu, que van dur el seu missatge final al mar.

-Mira, mira!- va cridar el roser-: la rosa ja està acabada de fer.

Però el rossinyol no va respondre, perquè era mort sobre l’herba amb el cor travessat per l’espina.

Al migdia l’estudiant va obrir la finestra i va mirar a fora.

-Mira! Quina sort!- va exclamar-. Aquí tenim una rosa vermella! En ma vida havia vist una rosa així. És tan bonica que estic segur que ha de tenir un nom llatí.

Es va inclinar i la va arrencar del roser.

Es va posar el barret i va córrer en direcció de la casa del catedràtic amb la rosa a la mà.

La filla del catedràtic seia a l’entrada del portal cabdellant seda blava, i tenia un gosset ajagut els peus.

-Em vas dir que ballaries amb mi si et portava una rosa vermella- va exclamar l’estudiant-. Aquí tens la rosa més vermella del món. Porta-la aquesta nit, ben a prop del cor, i, quan ballem, et dirà com t’estimo.

Però a la noia va arrugar les celles.

-Temo que no farà joc em el vestit que portaré- va respondre-li-. I a més a més, el nebot del rector m’ha enviat joies de debò, i tothom sap que les joies són més cares que les flors.

-Doncs ets una desagraïda- va dir enfadat l’estudiant.

I va tirar la rosa al carrer, que va caure a la cuneta; i un carro la va esclafar.

-Desagraïda?- va dir la jove-. Ja et diré que ets tú: un groller, i, després de tot, qui ets? Només un estudiant. Ni tan sols deus tenir sivelles de  plata a les sabates com el nebot del rector.

I es va alçar de la cadira i es va ficar dintre de casa.

-Quina bestiesa que és l’amor!- pensava l’estudiant tornant a casa seva-. No és ni la meitat d’útil que la lògica, perquè no demostra res, i sempre ens embolica amb coses que no passen mai, i ens fa creure que no són veritat. De fet, és molt poc pràctic, i com que en aquesta època la moda és ser pràctic, tornaré a la filosofia i a l’estudi de la metafísica.

Així doncs, va tornar a la seva habitació, va treure un llibre ple de pols i va començar a llegir.

Oscar Wilde 

Anuncis