Aquest Sant Jordi us recomano que compreu un llibre de les moltes petites editorials que estan sorgint al país, i que estan fent una gran feina. Una  proposta entretinguda és “Caràcters”, de Teofrast, un deixeble d’Aristòtil que es burla amb molta gràcia de la condició humana.

teofrast

EL SORNEGUER

La sornegueria, parlant sumàriament, és, segons sembla, la propensió a fer veure que tot va de mal borràs, tant amb paraules com amb actes.

El sorneguer és aquell que s’atansa als seus enemics i es mostra disposat a parlar-hi. Lloa, quan són presents, les persones que dissimuladament acaba d’atacar. Si s’esquia que algú hagués perdut un plet, fins li faria creu que això li sap greu. Va veure que perdona els qui parlen malament d’ell, però se’n burla. Dialoga tranquil·lament amb els qui han patit una injustícia i estan enfurismats. Si algú li diu que ha de parlar urgentment amb ell, li respondrà que és millor deixar-ho per a més endavant. Mai no diu que fa, ans simula que pensa què ha de fer. Fingeix que acaba d’arribar, que fa tard o que no es troba gaire be. Als qui li demanen un préstec o que col·labori gratuïtament, els diu que no té diners. Quan ven quelcom, diu que no ho té en venda; i quan ho té en venda, diu que no ho ven. Mai que escolti res, diu que no ho ha sentit. D’allò que ha vist, diu que no se n’ha adonat; i d’allò que ha reconegut, diu que no se’n recorda. De vegades diu que hi ha de reflexionar, i d’altres vegades que no en sap res, que està perplex o que ell havia arribat a la mateixa conclusió.

Ras i curt, és algú a qui encanten expressions com aquestes: “No ho crec pas”, “Ho dubto”, “M’estranya”, “A mi no m’ho va pas dir, això”, “Tot plegat se’m fa estrany”; “Parla’n amb algú altre”, “No sé pas si desconfiar de tu o pensar malament d’ell”, “Vés amb compte i no confiïs mai gaire de pressa”.

Aquests són els subterfugis, els romanços i els embolics que cal esperar de sorneguer. De gent d’aquesta mena, inautèntica i insidiosa, ens n’hem de capguardar més que dels escurçons.

EL MALÀNIMA

El capteniment propi d’un malànima consisteix a tenir sentiments que porten a voler fer allò que és pervers.

El malànima és aquell que es relaciona amb els qui surten derrotats d’un plet i s’alia amb els qui han perdut les causes d’interès públic que defensaven, car creu que tractant-hi adquirirà experiència i esdevindrà més temible.

Pel que fa als prohoms, afirma que no hi ha ningú que sigui bo per natura, que tothom és igual, i que hem d’anar amb compte quan sentir: “Quin prohom!”

Sosté que el malvat, si l’examinem de la vora, és un esperit independent. Admet que algunes de les imputacions que li fem poden ésser justificades, però nega que les altres ho siguin, car sosté que és de bon natural, un amic fidel i una persona capaç. Assegura que mai no ha trobat ningú que sigui tan hàbil com el malvat. Li farà costat quan hagi de parlar en una assemblea o quan hagi de respondre davant un tribunal.

Diu als qui formen part del tribunal que cal jutjar el fet i no pas l’home. Pretén que ell és un gos del poble que borda els delinqüents. I adverteix: “Si marginem gent d’aquesta mena, no trobarem ningú que es vulgui arriscar a fer-se odiós per defensar el país”. També es mostra capaç de protegir la xurma, de maquinar en els tribunals a favor de causes innobles i d’interpretar en el pitjor sentit els arguments que presenti la part contrària.

Ras i curt, el malànima és l’ànma del mal. És veritat allò que diu el proverbi: els semblants s’assemblen.

Teofrast. Segle IV abans de la nostra època.

Anuncis