blat1

Us desperteu, trobeu una màquina del temps al menjador de casa, i un follet us explica que podeu viatjar una setmana en el temps. Quina època històrica de Santa Coloma visitaríeu? És una pregunta complicada. Si jo hagués de respondre-la, després de meditar-ho molt, crec que escolliria el segle XIV. Lamentablement, la història de Catalunya sempre ens recordarà com el poble que dóna nom al Comte Dalmau de Queralt i de Codina,  virrei de Catalunya a les ordres de Felip IV. Aquest personatge tan nefast per la història de Catalunya, ha eclipsat altres membres més cultivats i destacats de la família Queralt.

És possible que un estudiós descobreixi unes quantes de les incògnites més desentrellables de la història del nostre poble. Malauradament, la lògica del temps és implacable. Ni la reconstrucció més exacta ens permetrà fer-nos una idea de com era el verger que els barons de Queralt tenien en el seu Pati d’Armes, o bé admirar la bellesa original del Convent de la Mercè, notablement demacrat molt abans del saqueig i destrucció que sofrí al llarg del segle XIX. Tampoc ens podem fer una idea de com era l’església original—si bé existeix un manuscrit a l’Archivo Histórico Nacional, a Madrid, que comença les seves referències al 1304 i la consulta del qual ens podria ajudar—, ni de la impressió que devia fer als colomins (orfes, lògicament, del campanar) la nova construcció, adornada amb les múltiples obres d’art que es van encarregar per embellir-la, la majoria de les quals foren cremades en el famós incendi de 1731.

Millor, però, que anem a pams. Durant el segle XIV, Santa Coloma no és aliena a les dinàmiques que viu el conjunt de la Corona d’Aragó, immersa en una reconversió de les estructures econòmiques i la funcionalitat de les elits catalanes. Arreu del país, l’aristocràcia feudatària d’arrel militar, que havia aconseguit els seus drets i els mantenia gràcies a la participació decidida que mostrava en les campanyes bèl·liques, s’ha transformat en una noblesa comercial i mercantilista. Especialment, aquells llinatges, com és el cas dels Queralt, que tenien una connexió estreta amb la monarquia i, en conseqüència, podien exportar els seus béns als nous territoris conquerits per tot el continent.

Pere IV accentua aquesta dinàmica permetent, a partir de 1344, que les Universitats (això que actualment anomenen Ajuntaments) s’endeutin mitjançant censals i violaris. D’aquesta manera podien sufragar les despeses que comportaven les múltiples guerres, especialment contra Castella, i així donar marge als senyors feudals perquè invertissin en els seus negocis exportadors. Fixem-nos en l’evolució. Pere II de Queralt, alies “Cor de Roure”, és recordat per la seva impetuositat com a cavaller. Pere IV de Queralt, com a figura de transició, exerceix paral·lelament d’almirall a Sicília i de comerciant de grans quantitats de blat a la mateixa illa. Finalment, Dalmau de Queralt i Rocabertí, com a culminació d’aquest procés, ja no tindrà la necessitat d’empunyar ni dirigir les armes. Podrà dedicar-se amb més èmfasi al govern de la Vila i a la difusió de les arts i les ciències.

En aquest context de major estabilitat, Santa Coloma viu una etapa d’esplendor. No crec que sigui exagerat afirmar que durant aquesta centúria es forja un lloc com Vila de gran importància. La presència d’una comunitat jueva molt potent és importantíssima, no només per finançar la família Queralt i dinamitzar l’economia colomina (com tan bé ha explicat Gregory B. Milton en els seu últims treball), sinó també per col·locar Santa Coloma en les altes esferes humanístiques. Els gustos poètics de Guerau de Queralt són prou coneguts. Més importants, tanmateix, són els maldits del seu nebot Pere de Queralt, que es coneixen com un dels primeríssims exemples d’influència petrarquista dins la lírica catalana.

Els inventaris de les llibreries particulars demostren el nivell cultural de les persones privilegiades de la Vila. M’agradaria destacar un dels personatges més desconeguts, i al meu entendre més reivindicables, que van treballar a Santa Coloma. Es deia Pere Ritxard, treballava com a cirurgià, i durant vint-i-cinc anys (1329-1354) exercí com a tal a Santa Coloma. Segons consta en manual notarial colomins de l’època, l’any 1363 posseïa el llibre “Aforismes”, d’Hipòcrates, així com la “Chirurgia Magna”, de Lanfranco de Milà. Aquest últim, probablement, era el llibre sobre medicina més influent i traduït del segle XIV. Es tracta, i aquí rau la seva importància, en les primeres edicions catalanes d’aquestes obres. Les anècdotes acostumen a explicar una història molt millor que els fets. Lluny de ser una tonteria, la troballa d’aquests exemplars a Santa Coloma demostra la gran vitalitat científica de la nostra Vila. (Només cal apuntar que el segon exemplar de Chirurgia Magna no en català no es documenta fins al 1414) . No és d’estranyar, per tant, que l’àrea d’actuació de Ritxard fos tan àmplia, estenent-se al nord a Serrateix, al sud a Santes Creus i a l’est a Sant Cugat Sesgarrigues [McVaugh, 1993].

doctor

Rebobinem per fer una mica d’anàlisi, en forma de llista, del segle XIV. Construcció de l’església parroquial i ampliació decisiva del Convent de la Mercè. Concessió de la Fira. Ennobliment família Queralt i exportació massiva de blat i safrà a Europa. Auge artístic en mans de Dalmau de Queralt, amb la creació d’obres de tanta importància com l’Altar de Sant Llorenç o el Retaule dels Sants Joans i el Reliquiari de Sant Joan Baptista. Consolidació de l’aljama jueva, amb els extraordinaris beneficis que se’n deriven. Difusió de les lletres i les ciències, amb el sorgiment de personatges de la vàlua literària i política de Pere de Queralt, el famós poeta i polemista hebreu Astruc Bonafeu, o l’esmentat i prestigiós cirurgià Pere Ritxard. Consolidació autoritats municipals. Gran influència a la Cort catalana. Etcètera.

La llista podria ser molt més llarga, però ja és suficient per fer entendre el creixement econòmic i espiritual de Santa Coloma durant aquests anys. Lamentablement, la crisi financera de 1381 inicià la davallada de la Corona d’Aragó, que culminaria en l’infausta mort de Martí l’Humà i la firma del desastrós Compromís de Casp.  Fins a mitjans de segle XVI, sent baró Guerau de Queralt, Santa Coloma no tornarà a tenir un moment de reviscolament cultural prou pronunciat, si bé al meu entendre no equiparable. Podríem continuar amb la narració dels importants fets i construccions que sorgiren a Santa Coloma al segle XVII, tan emblemàtiques actualment, per a nosaltres, com el campanar o la Font de les Canelles. Però aquesta seria una altra història. I aquesta, de moment, ja s’ha acabat.

Guillem Carreras. Abril ’15

Anuncis