Vanka Jukov, un xiquet de nou anys encomanat tres mesos enrere al sabater Aliakhin perquè n’aprengués l’ofici, la nit de Nadal no se’n va anar a dormir. Va esperar-se que els amos i els aprenents se n’anassen a la missa del gall, va agafar de l’armari un flascó de tinta i una ploma amb el tremp rovellat, va parar al seu davant un full de paper arrugat i es va disposar a escriure. Abans de fer la primera lletra, va esguardar unes quants vegades, amb por, les portes i les finestres, i va mirar de reüll la icona; a banda i banda s’estenien tot de prestatges amb formes. Va fer un sospir entretallat. El full era damunt del banc i ell estava de genolls al seu davant.

«Estimat avi, Konstantin Makàritx—va escriure—, t’escric una carta. Et desitge un bon Nadal i que nostre Senyor t’òmpliga de coses bones. No tinc pare ni mare, només em quedes tu.»

Vanka va girar la vista cap a la finestra fosca, on centellejava el reflex de la seua espelma, i va representar-se amb una gran vivor l’avi Konstantin Makàritx, que treballava de vigilant de nit per als senyors Givariovikh. Era un vellot d’uns seixanta-cinc anys, menut i escanyolit, però ràpid i actiu com no n’hi havia d’altre, amb el rostre tothora rialler i els ulls de borratxo. De dia dormia a la cuina dels criats o feia broma amb les cuineres; de nit, però, embolicat amb una àmplia pellissa, rondava pels volts de la finca fent sonar la matraca. Al seu darrere, capcots, caminaven el vell gos Kaixtanka i el gosset Anguila, anomenat així perquè era negre i tenia un cos llarg com el d’una mostela. Aquest Anguila, submís i dolç fora mida, es mirava els coneguts i els estranys amb la mateixa tendresa, tot i que feia de mal fiar; sota aquesta submissió i humilitat, s’hi amagava la més astuta malícia. Ningú millor que ell sabia acostar-se d’amagat i mossegar la cama a algú, infiltrar-se al rebost o furtar un pollastre a un camperol. Més d’una vegada li havien trencat les potes del darrere, l’havien penjat un parell de voltes, i cada setmana l’atonyinaven fins a deixar-lo més mort que viu, però sempre se n’havia sortit.

Probablement ara l’avi s’està dret a la portalada, amb els ulls arronsats de mirar les finestres de color vermell refulgent de l’església del poble, i fa broma amb el servei tot tamborinant amb les botes. Duu la matraca lligada al cinturó, alça les mans, s’arronsa de fred i esclafint una rialla de vell, tan aviat pessiga la minyona com la cuinera.

—Què, un poquet de rapè?—diu oferint la tabaquera a les dones, que ensumen i esternuden. L’avi s’entusiasma una cosa de no dir, esclata en un riure alegre i crida:

—Ajut! Que Déu ens empare!

Fins i tot donen rapè als gossos. Kaixtanka esternuda, sacsa el morro i, tot ofès, s’enretira. L’Anguila, però, per llagoteria no esternuda i remena la cua.

Fa un temps esplèndid: un aire serè, límpid i fresc. La nit és fosca, però es pot veure tot el poble amb les teulades blanques i els dolls de fum eixint de les xemeneies, els arbres argentats de gebre i els munts de neu. Tot el cel és un alegre sembrat d’estrelles parpellejants, i la Via Làctia es veu tan ben perfilada com si amb motiu d’una festa l’hagueren rentada i fregada amb neu.

Vanka sospirà, sucà la ploma i continuà escrivint:

«Ahir vaig rebre. L’amo em va arrossegar pels cabells fins al pati i em va pegar amb la corretja, perquè mentre gronxava el seu fill al bressol em vaig adormir sense voler. A més, aquesta setmana la mestressa em va manar que netejara un areng, però jo vaig començar per la cua i ella va agafar l’areng i em va pegar amb ell als morros. Els aprenents es riuen de mi, m’envien a la taverna perquè els porte vodka i em manen que li robe cogombres a l’amo, i llavors l’amo em pega amb el que té més a mà. I de menjar, no n’hi ha gota. Al dematí em donen pa; per dinar, farinetes, i al vespre, una altra volta pa, i res de te ni de sopes, perquè s’ho mengen tot els amos. Em fan dormir a les golfes, i quan el seu nen plora, llavors no puc dormir gens i gronxe el bressol. Avi estimadet, per l’amor de Déu, treu-me d’aquí i porta’m a casa, al poble, que això és un infern… t’ho demane de genolls, sempre pregaré per tu, emporta-te’m d’aquí o em moriré…»

Vanka va tòrcer la boca, es va refregar els ulls amb el puny tot negre i va sanglotar.

«Et picolaré el tabac—continuà—, pregaré per tu i si mai faig res, llavors pega’m, estomaca’m sense miraments. Però si és que pateixes perquè no tinc ofici ni benefici, demanaré per l’amor de Déu d’anar a netejar sabates a ca l’administrador o aniré a fer de sagal en lloc del Fedka. Avi estimadet, aquí només m’espera la mort. Volia anar corrent al poble, però no tinc sabates i em fa por glaçar-me. A canvi de tot això, quan siga gran et donaré menjar, no deixaré que ningú es riga de tu, i quan et mores resaré pel descans de la teua ànima, igual que per ma mare Pelagueia.

Moscou és una ciutat gran. Totes les cases són de senyors i hi ha molts cavalls, però no hi ha bens, i els gossos no són dolents. Aquí els nens no porten l’estrella de Nadal i no deixen que ningú cante al cor de l’església, i una vegada vaig veure a l’aparador d’una botiga que venien uns hams amb la llinya ja posada que serveixen per a qualsevol peix, són molt forts; fins i tot n’hi havia un que aguantaria un silur de quinze quilos. També vaig veure unes botigues que totes les escopetes eren com les dels senyors, o siga, que gairebé segur que cadascuna valia uns cent rubles… A les carnisseries hi ha galls salvatges, becades i llebres, però el lloc on les cacen, els botiguers no te’l diuen. Avi estimadet, i quan a casa dels senyors posen l’avet amb les llepolies, agafa’m una nou daurada i amaga-la al cofret verd. Demana-li-la a la senyora Olga Ignàtevna, dis-li que és per a Vanka.»

nen sortint del marc

Vanka exhalà un sospir convulsiu i de nou clavà els ulls a la finestra. Va recordar que l’avi sempre anava a buscar l’avet dels senyors al bosc i se l’emportava amb ell. Quins temps tan alegres! L’avi cridava d’alegria, i el gel cruixia i semblava que cridava, i Vanka també cridava. Normalment, abans de talar l’avet, l’avi es fumava una pipa, ensumava tabac una bona estona, i, de tant en tant, es reia de Vànuixka, que estava glaçat… Els joves avets, coberts de gebre, s’alçaven immòbils esperant a qui arribaria l’hora. Vés a saber d’on, pels munts de neu sortia una llebre volant com una fletxa… L’avi no es podia estar de cridar:
—Agafa-la, agafa-la… agafa-la! Ah, aquest diable cuatallada!

L’avi arrossegava l’avet abatut fins a casa dels senyors, i allà el guarnien. Qui més s’hi escarrassava era la senyora Olga Ignàtevna, la preferida de Vanka. Quan encara era viva Pelagueia—la mare de Vanka—i servia de cuinera a casa dels senyors, Olga Ignàtevna donava al nen confits de fruites i, com que no tenia res a fer, el va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar fins a cent i fins i tot a ballar la quadrilla. Quan Pelagueia va morir, però, van enviar l’orfe Vanka a la cuina del servei, junt al seu avi, i d’allà a Moscou, a cal sabater Aliakhin…

«Vine, avi estimat—prosseguí Vanka—, t’ho demane per Déu, emporta-te’m d’aquí. Tingues pietat de mi, d’aquest orfe desgraciat, perquè tothom em pega, i tinc una fam que em mor, i m’enyore moltíssim, sempre plore. Fa poc l’amo em va clavar una garrotada al cap amb una forma que vaig caure, i amb feines i treballs vaig refer-me. La meua vida no val res, pitjor que la de qualsevol gos… Dóna records a Alona, a Iegorka el tort i al cotxer, però la meua harmònica, no la dones a ningú. Avi estimadet, vine. El teu nét.»

Vanka va doblegar en quatre el full escrit i l’introduí en un sobre que havia comprat la vespra per un copec… S’ho va rumiar una estona, va sucar la ploma i va escriure-hi l’adreça:

“Al poble, per a l’avi.”

Després es va gratar, s’ho va repensar i hi afegí: “Konstantin Makàritx.”

Satisfet que no l’hagueren destorbat mentre escrivia, es va calar la gorra; no es va posar la pellissa, i va córrer al carrer en cos de camisa. Els dependents de la carnisseria, a qui el dia abans havia consultat, li havien dit que les cartes es ficaven a les bústies, i de les bústies es repartien arreu del mon en cotxes de correus amb campanetes dringadisses conduïdes per cotxers borratxos. Vanka va córrer fins a la primera bústia i va ficar la preada carta dins la ranura…

Abaltit per dolces esperances, una hora més tard dormia profundament… Va somiar una estufa; sobre l’estufa seia el seu avi, amb els peus descalços penjant, llegint la carta a les cuineres… Prop de l’estufa passava l’Anguila remenant la cua…

Anton Txékhov

Traducció d’Enric Iborra a la web “La serp blanca”

Anuncis