ALPOEFa molts anys i molts anys, en un reialme prop del mar, vivia una jovencella, que podeu conèixer pel seu nom d’Annabel Lee; i aquesta jovencella no vivia amb altre pensament que d’estimar i d’ésser estimada per mi.

Jo era un infant, i ella un altre infant, en aquell reialme prop del mar; però en estimàvem amb un amor que era més que amor—jo i la meva Annabel Lee; amb un amor que els serafins alats dels cels ens envejaven, a ella i a mi.

I aquesta fou la raó que, fa temps, un vent bufés des d’un núvol, glaçant la meva bella Annabel Lee; de manera que els seus parents, d’alta nissaga, vingueren, i me la furtaren, per tancar-la en un sepulcre, en aquell reialme prop del mar.

Els àngels, que no eren als cels ni la meitat tan benaventurats com nosaltres, vingueren, car ens envejaven, a ella i a mi—. I aquesta fou la raó (com tots els homes ho saben en aquest reialme prop del mar) per ala qual el vent eixí del núvol, a la nit, glaçant i matant la meva Annabel Lee.

Però el nostre amor era més fort que tot un món, més fort que l’amor dels enamorats més vells que nosaltres—més que les gents de tot un món, més sàvies i més bones que nosaltres—i ni els àngels allà dalt al cel—ni els diables sota la mar, no podran superar mai la meva ànima de l’ànima de la tan bella Annabel Lee.

Mai la lluna no brilla sense portar-me els somnis de la bella Annabel Lee; i les estrelles no surten mai sense que jo senti la claror dels ulls brillants de la bella Annabel Lee; i així, totes les hores de la nit, jo descanso al costat de la meva benvolguda—la meva estimada—la meva vida i la meva núvia, en aquest sepulcre prop del mar, en la seva tomba ran del mar.

Annabel_Lee_fair_copy_Poe_1849

El patetisme amorós del romanticisme no m’agrada, doncs és impostat. Ara bé, m’encanta llegir els poemes narratius de Poe perquè són un exercici retòric d’allò més fascinant

A ALGÚ EN EL PARADÍS

Tu eres per a mi, amor, tot allò que la meva ànima llanguia—una illa verda en el mar, amor, una font i un altar engarlandats amb fruites i flors d’encís, i totes les flors eren meves. Ah! Somni massa brillant per a durar! Esperança com una estrella, que només t’alçares per a velar-te! Una veu, des del fons del Futur, crida: “Marxa!, Marxa!”, però damunt el Passat (abisme obscur) el meu esperit, planant, resta mut, consternat, immòbil!

Ai las! Ai las! Per a mi la claror vital ja és apagada: “No. Més. Més. Més” (aquest llenguatge que parla el mar solemne als sorrals dels ribatges. Mai més no florirà l’arbre devastat pel llamp, i l’àliga morta no alçarà el vol.

I tots els meus dies són èxtasis, i tots els meus somnis de la nit són allà on el teu ull d’ombra s’encén, i on brilla el teu pas. ¿En quines danses etèries, per quins corrents eternals?”

Edgar Allan Poe, 1849

Anuncis