–Em dic Orton Angwine.

Era un xicotàs vergonyós de veu fina. Segurament amb aquelles paraules no n’hauria tingut prou per despertar-me; hauria hagut de fer la volta a la taula i sacsejar-me l’espatlla. Però el dentista li havia estalviat la molèstia, i ara jo em fregava els ulls entelats amb els polzes i acumulava saliva al fons de la boca per poder-hi parlar, o sigui que es va quedar palplantat, amb la boca estúpidament oberta, mentre jo m’arreglava una mica. Li vaig fer el gest de seure quan em vaig adonar que sense invitació prèvia no ho faria. Llavors me’l vaig mirar de dalt a baix.

Sovint intento endevinar el nivell kàrmic de la gent abans que comencin a parlar, i de seguida vaig fer una estimació força baixa per a l’individu que tenia davant. Tenia els ulls enclotats, la suor li havia enganxat els cabells de color palla al front i el llavi inferior li tibava contra les dents. No devia tenir més de vint-i-cinc anys, però era evident que ja havia tingut temps de penedir-se d’unes quantes coses. Tenia pinta d’haver patit una forta davallada no feia gaire. Estava fet am quatre bocins mal engiponats de l’home que havia sigut, l’ànima perduda. Em feia l’efecte que no feia ni dues setmanes havia sigut un home millor.

–Em dic Orton Angwine—va repetir, amb una veu que sonava com si l’haguessin rentada amb massa lleixiu.

–Molt bé—vaig dir—. Jo em dic Conrad Metcalf, i sóc un inquisidor privat. Això ja ho sabies. Ho has llegit en alguna banda i t’ha fet concebre esperances. Deixa’m que et digui que mantenir viva aquesta esperança et costarà set-cents dòlars al dia. El que rebràs a canvi dels diners no serà el teu nou millor amic. Toco tant els collons als meus clients com als paios amb qui m’enfronto. La majoria surten del meu despatx sabent coses sobre ells mateixos que preferirien no haver sabut, tret que se’n vagin just després del primer discurset. Veus la prota?

–Necessito la teva ajuda i estic disposat a pagar-la—va aconseguir dir quan vaig haver acabat—. Ets la meva última esperança.

–Això ja ho sabia. Sóc l’última esperança de tothom. Quant de karma et queda?

–Disculpa—Va creuar les cames.

Era la resposta habitual. En un món en què demanar l’hora al teu veí era de mala educació, jo era l’encarnació mateixa de la grolleria, i tenia el costum de burxar la gent o empènyer-la fins que superaven la incomoditat inicial amb aquesta actitud. Era la meva manera de guanyar-me la vida. L’Angwine no devia haver respost una sola pregunta directa en tota la vida, excepte si provenia de l’Oficina de l’Inquisidor. Aquestes les responia tothom.

–Deixem les coses clares—vaig dir–. Em pagues perquè faci preguntes. És la diferència efectiva entre nosaltres, jo faig preguntes i tu no. I necessito que cooperis. Pots mentir (la major ho fa) i després em pots maleir. Però no vagis esbatanant els ulls. I ara dóna’m el teu carnet. Necessito saber el teu nivell kàrmic.

Estava massa desolat per fer l’esforç d’escandalitzar-se. Es va furgar la butxaca buscant-hi el carnet de plàstic, me la va allargar per sobre de la taula i em va evitar la mirada quan li vaig passar pel descodificador de la butxaca.

Estava buit. La franja magnètica del carnet estava esborrada. La tenia a zeo, que volia dir que era mort. Vaig suposar que ja ho sabia.

Que l’Oficina de l’Inquisidor et deixés el carnet a zero volia dir que ni tan sols et podien enxampar clavant un cop de porta en un lavabo públic sense que el teu karma s’enfonsés a nivells negatius. Aquell cop de porta seria l’últim que se sentiria de tu en una temporada llarga, potser per sempre més. Feia molt que no veia un carnet a zero, i les vegades que n’havia vist sempre havia sigut a les mans tremoloses d’algú a qui estaven a punt de detenir per una aberració de les grosses.

pistola-amb-mc3basica-de-fons-imatge

Era una formalitat: volia dir que l’acusació contra tu estava gairebé enllestida, que et deixarien vagar un o dies pels carrers, convertit en un anunci amb potes del sistema. Podies intentar millorar el teu nivell kàrmic ajudant alguna cabreta vella i cega a creuar el carrer, o podies anar a un bar i beure fins a caure rodó; tant era. Entre tu i la resta de la teva vida hi havia una gran porta de ferro, i l’únic que podies fer era contemplar com es tancava.

Vaig tornar-li el carnet per sobre de la taula.

–T’has ficat en un bon merder—vaig dir, assuaujant una mica el to—. Quan les coses es posen així no acostumo a servir de gran cosa.— El mínim que podia fer era ser sincer.

–Vull que ho provis—em va dir, amb els ulls plens de súpliques.

–Bé, no tinc res millor a fer—vaig dir. Res millor que quedar-me el diners d’un cadàver amb potes.—Però haurem de fer via. Ara et faré preguntes, tot un reguitzell, segurament més de les que t’hagin fet en tota la vida, i necessito una resposta clara per a totes i cadascuna d’elles. Què se suposa que has fet?

–L’Oficina de l’Inquisidor diu que he matat a un tal Maynard Stanhunt.

Em vaig sentir com un ximple. Les notícies m’havien creat una imatge mental d’un home que, encertadament o no, estava a punt d’anar al congelador per fer quedar bé l’Oficina. I malgrat tot no l’havia reconegut quan havia entrat al meu despatx.

–Deixa-ho córrer—vaig dir—. Té, deixa-ho córrer, convido jo.—Vaig obrir el calaix de la taula, en vaig treure una paperina i l’hi vaig allargar per sobre la taula. Era un tast de la meva mescla personal, una combinació que creia que podia fer molt de bé a un home condemnat.— Agafa la droga i véste’n. El que jo pugui fer no canviarà res. Si fos el nas al cas Stanhunt serà un suïcidi per a tots dos, una mena de salt al buit agafats de la maneta. Vaig treballar per a l’Stanhunt fa un parell de setmanes, i ja em costarà prou no veure el pèl als paios de l’Oficina sense la teva ajuda. Moltes gràcies, però no.—Vaig treure una navalla i la vaig deixar a la tuala, al costat de la paperina del material.

gun-with-occasional-music

L’Angwine no va agafar la paperina. Es va quedar assegut amb n posat trist i atabalat, i cada segon que passava el trobava més jove. Vaig fer un gest despectiu amb la mà i vaig allargar el braç cap a la paperina. Si ell no en volia, jo sí.

Vaig escampar la pols sense cap cura sobre la taula i la vaig tallar ambla fulla, sense amoïnar-me per la quantitat que es perdia en esmicolar-la sobre la fusta. L’Angwine es va aixecar i va sortir del despatx arrossegant els peus. Esperava que donés un cop de porta, però no ho va fer. Potser es pensava que jo era un inquisidor de debò, no un de privat, i que el penalitzaria. L’entenia. No li quedava karma per malbaratar en sortides dramàtiques.

La meva mescla es decanta clarament cap a l’acceptol, amb un toc molt lleuger de penediol per donar-li aquell puntet agredolç  prou addictol perquè l’anhel no decaigui ni en els moments més foscos. En vaig esnifar una ratlla amb un bitllet de cent enrotllat, i no vaig trigar a notar-ne els efectes. Era cosa fina. Vaig estar anys temptejant am les proporcions, però quan vaig ensopegar aquesta mescla exacta vaig saber que havia trobat la meva fórmula màgica, el meu grial. Em feia sentir exactament com necessitava sentir-me. Millor.

O almenys m’hi feia sentir tot sovint. Ningú que es dediqui al que jo em dedico es pot permetre gaire oblidol, i jo anava sobre segur i no en prenia gens. Però només per aquesta vegada no m’hauria malament fotre-me’n una mica, perquè l’escena de l’Angwine em rosega per dins. No crec que se’n pugui dir consciència, era només la sensació empipadora que, tenint en compte que m’anunciava com l’última esperança de tothom, no havia estat a l’altura de la meva reputació. No era sinó un més dels inquisidors que tancaven els ulls davant les súpliques de l’Angwine, i que fos privat en comptes de treballar per a l’Oficina no tenia cap importància.

Si no ets parts de la solució ets part del problema, oi?

Em vaig fotre una altra ratlla i vaig sospirar. Barrejar-me amb l’assassinat de l’Stanhunt era una estupidesa de les grosses. I malgrat tot experimentava aquella sensació d’inevitabilitat que sempre acompanya l’inici d’un nou cas. M’havia llevat amb aquella sensació, i no havia desaparegut en cap moment. De jove et penses que enamorar-te volia dir conèixer una bellesa desconeguda. La sensació que havia tingut tot escoltant les notícies musicals s’hi assemblava força. Però després et trobes embolicant-te amb la germana petita del teu millor amic, la noia que sempre hi ha sigut i que t’ha vist en alguns dels teus pitjors moments.

El meu nos cas venia a ser una cosa així. Vaig passar la màniga per sobre de la taula per deixar-la neta, em vaig posar el barret i l’abric i vaig sortir.

 Jonathan Lethem, 1994

Advertisements