Aquestes línies són la reafirmació del què volia transmetre fa quinze dies. No es necessiten gaire paraules per intuir com pot ser un personatge, però s’ha de calibra molt bé com es presenten. A diferència d’Auster, Thomas Hardy demostra el talent i la perspicàcia que es reclama a un gran escriptor per esdevenir clàssic. Ja fa set o vuit anys que vaig llegir “Jude, l’obscur”, i crec que ha arribat el moment d’enfrontar-nos amb una altres de les seves creacions. Lluny del brogit del món, traduïda per Xavier Pàmies, fa tota la pinta de ser una bona oportunitat per recobrar aquesta amistat perduda. Déu ni do per ser la seva opera prima!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

I can’t trust the things I see for I can only trust in me and if the whole world should drop dead I’ll build my own inside my head

Quan el ramader Gabriel Oak somreia, les comissures dels llavis se li allargaven fins a una distància insignificant de les orelles, els ulls li quedaven reduïts a meres escletxes i se li feien tot de sécs divergents al voltant, que se li estenien per la cara com els rajos d’un esbós rudimentari del sol ixent.

Els dies feiners, en Gabriel Oak era un jove de judici enraonat, gestos pausats, vestit auster i caràcter bondadós. El diumenge era una persona d’opinions incertes, amb força inclinació a ajornar la resolució dels assumptes pendents, a qui sempre feien nosa la roba de mudar i el paraigua de set xílings i mig. En general, sentia que moralment ocupava aquell ampli espai mitjà de neutralitat tèbia que hi ha entre la gent religiosa del veïnat i la part dels seus habitants donada a la beguda; és a dir que anava a l’església però badallava íntimament quan arribava al credo, i pensava en el que hi havia per dinar quan hauria hagut d’estar escoltant el sermó. O, si volem definir la seva personalitat en funció de com el veia l’altra gent, quan els seus amics i jutges estaven de mal humor tendien a considerar-lo mala persona; quan estaven contents tendien a veure’l un bon noi; i, quan no estaven ni d’una manera ni de l’altra, era algú amb el color moral del salpebre.

Com que la seva vida tenia sis vegades més de dies feiners que de diumenges, la forma en què se’l veia més sovint era vestit amb la roba de feina, i era així com els veïns se’l representaven mentalment quan pensaven en la persona d’en Gabriel Oak. Portava un barret de feltre de copa plana donat de la base a còpia d’enfonsar-se’l al cap per impedir que se l’emportessin les ventades, i una casaca com la del doctor Samuel Johnson, i tenia les extremitats inferiors ficades en unes polaines corrents de pell, i unes botes exageradament grosses, amb un allotjament per a cada peu tan espaiós que permetia tant a un inquilí com a l’altra passar-se tot el dia al riu sense prendre’n consciència; perquè el qui les havia fet era una persona meticulosa a qui agradava la senzillesa del disseny amb una solidesa i unes proporcions generoses.

En Gabriel Oak portava un rellotge de plata que volia ser de butxaca; dit d’una altra manera, era de butxaca pel que feina a la forma i a l’ús, però pel que faa la mit semblava un rellotge de taula petit. Aquest aparell era uns quants anys més vell que l’avi d’en Gabriel Oak, i tenia la peculiaritat d’anar massa de pressa o de no anar-hi gens; a més a més, l’agulla petita s’escorria de tant en tant sobre l’eix, cosa que feia que, encara que es pogués saber amb tota precisió quin minut era,  no es podia dir mai del cert a quina hora corresponia. En Gabriel Oak remeiava amb cops i sacsejades el costum que el seu rellotge tenia de parar-se, i evitava les conseqüències desagradables dels seus altres dos defectes amb consultes constants al sol o a les estrelles i acostant la cara al vidre de les finestres dels veïns quan passava per davant de casa seva fins aconseguir distingir l’hora que assenyalaven les esferes verdes dels rellotges de dintre. Es dona el cas que a la butxaca on en Gabriel Oak tenia el rellotge costava ficar-hi la mà perquè quedava a la part més alta de la trinxa dels pantalons (que al seu torn quedava molt amunt sota l’armilla), i això feia que,a l’hora de treure’l, hagués d’inclinar molt el cop cas cap un  costat, fent una ganyota d’esforç que li convertia la boca i tota la cara en un manyoc d’arrugues, i estirar-lo per la cadena com si tragués una galleda de dintre un pou.

Algunes persones atentes, però, que l’haguessin vist travessant un dels seus camps un matí concret de desembre—un matí assolellat i excepcionalment suau—, haurien vist en Gabriel Oak sota una altra aparença. A la cara li haurien pogut descobrir que havia retingut bona part dels colors i les faccions de la joventut fins a l’edat adulta, i que en els seus plecs més ocults fins i tot hi pervivien vestigis del nen que havia sigut. Tenia una estatura i una corpulència que li haurien bastat per fer-se notar ni n’hagués volgut fer ostentació; però hi ha persones, tant de camp com de ciutat, a qui mou més el cervell que no pas la carn o el múscul, que tenen la capacitat de reduir la seva grandària per mitjà de la forma en què l’exhibeixen i per virtut d’un pudor discret propi d’una vestal, que en el cas d’en Gabriel Oak feien que semblés que no tingués cap aspiració especial a ocupar un lloc en aquest món. Caminava amb aire desmenjat i amb un encorbament gairebé imperceptible però no perquè tingués les espatlles caigudes. Això pot ser vist com un defecte en aquella persona que vol que se la valori en conjunt més pel seu aspecte que no per la seva capacitat de vestir bé, però aquest no era el cas d’en Gabriel Oak. Havia arribat a aquella època de la vida en què “jove” deixa de ser un terme que es faci servir per referir-se a un home. Es trobava en el millor moment de la vida d’un home, aquell en què la raó i les emocions segueixen camins separats; havia superat aquella època durant la qual la influència de la joventut les barreja a la babalà en forma d’impuls, i encara no havia arribat a aquell estadi en què tornen a ajuntar-se en forma de prejudici per influència d’una muller i d’una família. En resum: tenia vint-i-vuit anys i era solter.

Thomas Hardy, 1874

Advertisements