Tenim l’expressió preparada a la punta de la llengua, expectant per poder escopir-la a qualsevol a la mínima oportunitat: “estàs boig!”. O, com dirien la majoria d’adolescents, els hi agradi o no ballar música llatina: “estàs sumbat!”. Ens encanta recordar a algú que està completament equivocat o que la seva conducta és anòmala i improcedent. Els ulls ens brillen d’emoció quan llancem el vent, com una espasa contra el soldat enemic, aquesta expressió màgica.

madness wiertz

“Madness”, del pintor flamenc Antoine Wiertz

L’EXPRESSIÓ

No totes les bogeries, tanmateix, estan mal vistes. El romanticisme afegí una connotació positiva al concepte. Seguim sent fills de la seva filosofia, que considera la individualitat i la necessitat de destacar per sobre de la massa social com aspectes transcendentals de la vida humana. Per això no és estrany escoltar algú proclamant que està boig. El subtext, molt més important (sempre!) que les paraules explícites, pronuncia “boig” quan vol expressar “diferent”, “especial” i, en el fons, “millor”. Una idea que tenim molt arrelada en l’hemisferi dret del cervell.

Pensem en l’amor. Quan afirmes “estic boig per tu”, més enllà de voler fer referència a la cançó més sobrevalorada del rock català, què vols fer saber? Depèn del moment de la relació en què et trobis. Si portes massa temps amb aquella persona, segurament voldràs transmetre que per la seva culpa tu t’estàs convertint en una puta cabra. Tornant literalment boig. Ara bé, l’expressió gairebé no s’utilitza en aquest context. És més freqüent emprar-la en els principis de l’enamorament, en el sentit figurat del mot. Fent la cullereta al llit, un sospira a l’altra: “ho saps, oi, que estic boig per tu?” L’orella que ha rebut l’elogi capta la traducció a l’instant: “ho saps, oi, per tu seria capaç de fer qualsevol cosa?”  En cap cas lamenta haver trobat un tipus perfecte just en el moment que aquest té problemes psicològics i ha d’ingressar al frenopàtic. No per això desconfiarà més de la seva nova parella. 

bogeria amo1

Sap que perdre el control s’interpreta com un símptoma d’amor immens. De fet, en molts diccionaris la paraula “boig” està recollida com a sinònim “d’enamorat”. La bogeria, com a sinònim de pèrdua de control, també s’utilitza en un tipus de relació menys empàtica: els atracaments. “No em cabregis, que estic molt boig!”, exclamen els emmascarats quan volen que ningú es ressisteixi a la seva voluntat.  Una altra vegada, el mateix subtext: “Soc capaç de fer qualsevol cosa. Per tant serà millor que obeeixis”. Qui sap si aquesta coincidència entre l’amor i els atracaments ens empenyi a parlar de “cors robats”, enlloc de “cors llogats”, “cors venuts” o bé “cors de segona residència”…

De totes maneres, sempre que ens referim a la bogeria, sobretot si parlem en primera persona, ho fem en transitiu. Ens agrada flirtejar-hi, però mai ens hi casaríem. Seguim convençuts que es tracta d’una pèssima companya de viatge: atractiva com tot allò dolent, però irremeiablement perjudicial a llarg termini.  Perdre el control és excitant, raonem, però només val la pena si després recobrem l’estabilitat perduda.

Un parell d’exemples, tanmateix poden demostrar els beneficis de la bogeria per a l’evolució de l’espècie humana.

EXEMPLE 1

El primer em porta a la Sala Beckett. Dimecres passat, després de veure “L’efecte”, vaig parlar amb en David, responsable de producció de la Companyia Sixto  Paz i llicenciat en biologia. M’explicava que havien aprofitat la funció per executar el famós experiment de les llaminadures. El coneixeu? Es posa un número X de llaminadures a un pot i es pregunta a una mostra considerable de gent quin creu que és aquest número. La gràcia d’aquest joc és comprovar com, malgrat que la pràctica totalitat de persones fan una predicció molt errònia, la mitjana dels seus resultats pràcticament encerta la quantitat exacte. Demostra els guanys de la intel·ligència col·lectiva enfront l’individual.

La majoria de persones, segons l’experiment de Sixto Produccions, realitza una predicció excessivament baixa. La mitjana dels resultats no s’aproximaria al real sense una minoria, molt minoritària, que s’excedeix desmesuradament. La conclusió canta més que els peus d’un Big Foot: sense els bojos, l’espècie humana no podria trobar el seu equilibri.

Imaginem uns números hipotètics.

 

Hi ha 4325 llaminadures en el pot. Han donat el resultat 3600 persones.

3500 persones han afirmat que hi havia 4000 persones llaminadures = 14.000.000

100 persones han afirmat que n’hi havia 16.000 = 1.600.000

És evident que el primer grup (3500) s’apropa més al resultat cert que el segon (100). No ho és menys, però, que la suma del segon grup al primer aporta uns resultats molt més concrets. Sense els “bojos”, la diferència seria de 325 llaminadures. El resultat de dividir 15.600.000 (14.000.000 + 1.600.000) entre 3600 és 4333. Gairebé exacte. Els números no han estat tan rodons, però això és el què ha passat a la Beckett. Darwin ja va demostrar que allò important és l’evolució de l’espècie en conjunt. I en aquest sentit, els “bojos” són indispensables. Pensadors afins a la psicologia evolucionària han usat aquest argument per destacar que, malgrat no poder-se reproduir, els homosexuals no responen a una condició cultural, sinó natural.

EXEMPLE 2

Si sofreixes un accident, millor que se n’adonin poques persones. No és una broma de mal gust. En grans grups, el principi de la dissolució de la responsabilitat aconsegueix anul·lar el component ètic que tots tenim. Per dessagnar-se són molt millors els carrers bergadans que els barcelonins.

En ciutats hiperpoblades, com ara les xineses, han passat casos realment monstruosos, però no per això il·lògics ni incomprensibles. Nenes atropellades per cotxes no són ateses per la gent que passa al costat; tampoc els avis que es desplomen en un supermercat dens a rebentar. La paraula xinesa “shaoguanxianshi” significa “no et posis en allò que no t’involucra” i es trasllada amb la màxima crueltat en aquestes situacions.

Qui negarà que, en aquests casos, en aquesta cultura dominada pel fanatisme religiós, socórrer la persona accidentada no és un acte de pura bogeria?

Guillem Carreras, Març ’15

Advertisements