La bella bugadera de Portillon—les—Tours, una facècia de la qual ja ha estat consignada en aquest llibre, era una dona dotada de tanta malícia com si hagués robat la de sis preveres o de tres dones almenys. No li mancaven los xicots, i en tenia tants que haguéreu dit, veient-los al voltant d’ella, que eren abelles que volien tornar al rusc al vespre. Un vell tintorer de sederia, que vivia al carrer Montfumier i hi posseïa una casa d’escandalosa riquesa, venint del seu clos de la Grenadière, situat sobre la bella ribera de Saint-Cyr, passava a cavall davant Portillon per guanyar lo pont de Tours. Llavors, amb la càlida vesprada que feia, fou encès per un per un desig foll en veure la bella bugadera assegura sobre el llindar de la porta. Com que somiava aquesta xicota alegre des de feia molt temps, prengué la resolució de fer-ne sa muller; i aviat de llavanera esdevingué tintorera, bona ciutadana de Tours, amb randes, roba bina, mobles a dojo, i fou feliç, a pesar del tintorer; perquè en sabia molt, d’estovar-lo. Lo bon tintorer tenia per compare un fabricant de màquines de seria, el qual era de talla petita, geperut de per vida i ple de dolenteria. Així, el dia de les noces, digué al tintorer:

–Has fet bé de casar-te, compare, tindrem una dona bonica…

I mil acudits verds i murris com és costum de dir als casats.

De fet, lo dit geperut cortejà la tintorera, qui, per la seva natura, estimant poc los hòmens mal constituïts, es posà a riure de les requestes del mecànic, i l’escarní molt amb les seves molles, los seus enginys i altres bitlles de què tenia ben plena la seva botiga. En fi, la gran amor del dit geperut no es descoratjava per res, i esdevingué tan feixuc per a la tintorera que ella es decidí a guarir-la amb mil males passades. Un vespre, després de les sempiternals persecucions, ella digué al seu enamorat que vingués a la porta petita de la casa; i que, cap a mitjanit, li obriria tots els forats. Ara notau que això fou en una bella nit d’hivern; lo carrer de Montfumier donava al Loira; i, en aquest forat de la ciutat, s’acanalaven, fins i tot a l’estiu, vents que picaven com un centenar d’agulles. Lo bon geperut, ben embolicat dins lo mantell, vingué sens falta, i es passejava per a mantenir-se calent esperant l’hora. Cap a mitjanit estava mig congelat, rondinava com trenta-dos diables agafats en una estola, i anava a renunciar a la seva felicitat, quan una llum feble s’escolà per les escletxes dels finestrals i davallà fins a la porta petita.

–Ah!, és ella!…—féu ell.

I aquesta esperança el rescalfà. Llavors s’arrapà a la porta, i sentí una veu fluixa.

–¿Sou vos?—li digué la tintorera

–Sí!

–Tossiu, que ho puga veure…

Lo geperut es posà a tossir:

–No sou vós.

Llavors lo geperut digué en veu alta:

–¿Com que no sóc jo? ¿No reconeixeu la meva veu? Obriu!

–¿Qui hi ha aquí?”—demanà el tintorer, obrint la finestra.

–Ai las, haveu despertat mon marit, que és vingut d’Amboise aquest vespre d’improvís.

En això, vet ací el tintorer qui, veient a la llum de la lluna un home a la porta, li llança una bona olla d’aigua freda i crida: “Al lladre!”, de manera que el geperut es véu obligat a fugir; però, en la seva por, saltà molt malament per damunt de la cadena estesa a l’extrem del carrer, i caigué en lo forat pudent, que aleshores los consellers encara no havien fet reemplaçar per una comporta per abocar los pòsits al Loira. En aquest bany el mecànic cregué dinyar-la, i maleí la bella Tascherette, atès que, dient-se Taschereau son marit, la gent de Tours havia designat així sa gentil dona com a humorada.

Carandas, que aquest era el nom del fabricant de  màquines de teixir, filar, bobinar i enortllar, no era prou enamorat per a creure en la innocència de la tintorera, i li jurà un odi de diable. Però uns quants dies després, quan s’havia recuperat de la seva sucada en la claveguera dels tintorers, vingué a sopar a cal seu compare. Llavors la tintorera l’abordà tan bé, li posà tanta mel en les paraules i l’engalipà amb tan belles promeses, que ell deixà de sospitar. Demanà una nova cita, i la bella Tascherette, amb la cara d’una dona ocupada en aquests afers, li digué:

–Veniu demà al vespre. Mon marit passarà tres dies a Chenonceaux. La reina vol fer tenyir teles velles i decidirà colors amb ell; serà llarg…

Carandas es calçà les seves robes més boniques, no hi faltà, comparegué a l’hora convinguda, i trobà un bon sopar: la llamprea, el vi de Vouvray, estovalles ben blanques, car no es podien donar lliçons a la tintorera sobre el color de les seves teles; i tot era tan ben aparellat que ell prenia plaer mirant los plats d’estany ben nets, flairant la bona olors dels menjars, i prenia mil gaudis més sense nom fitant, al mig de la cambra, la Tascherette, que feia goig, gresca i apetitosa com una poma en un dia de molta calor. Ara, el mecànic, sobreescalfat amb aquestes perspectives ardents, volgué, de bon començament, escometre la tintorera; quan mestre Taschereau pegà grans colps a la porta del carrer.

–Ah!—feu la Portillone—, ¿que és vingut? Ficau-vos dins l bagul!…. Car he estat vituperada per raó vostra; i si mon marit us trobava, us podria llevar la vida, tan violent és en les seves maldats.

I prestament ella llança el geperut dins lo bagul, n’agafa la clau, i va veloç cap a son bon marit, que ella sabia que havia de tornar de Chenonceaux per a sopar. Aleshores lo tintorer fou besat calorosament en los dus ulls, les dues orelles; i ell, igualment, abraçà sa bona muller amb grans besades de nodrissa que esclafien tant o més. Llavors los dos esposos s’entaularen, folgaren i acabaren gitant-se, i el mecànic ho sentí tot, obligat a estar ert, a no fer cap estossec ni cap moviment. Estava entre la roba, ataconat com una sardina en una bóta, i tenia tant d’aire com sol tenen los barbs al fons de l’aigua; però, per a divertir-se, tingué les músiques de l’amor, los sospirs del tintorer i les graciosos enraonies de la Tascherette. En fi, quan cregué que son compare era adormit, lo geperut feu intenció de forçar lo bagul.

–¿Qui hi ha allà?—digué el tintorer.

–¿Què tens, xiquet meu?”—reprengué sa muller alçant lo nas damunt de la vànova.

–Sent gratar—digué el bon home.

–Demà tindrem aigua, és la grata—respongué la dona.

Lo bon marit posà el cap de nou sobre el coixí, després d’haver estat amanyagat lleugerament per la tintorera.

–Ai, fillet, teniu el son molt lleuger. Ah!, no val la pena voler fer de vós un marit com cal. Va, fes bondat. Oh!, oh!, para, tens la gorra torta! Vinga, posa-te-la bé, ratolinet, cal estar bonic, fins quan dorms. Va, ¿estàs bé?

–Sí.

–¿Dorms?—feu ella besant-lo.

–Sí.

Al matí, la bella tintorera vingué, a espai, a obrir al mecànic, qui estava més pàl·lid que un mort.

–Oh!, aire, aire—féu ell.

I s’escapolí, guarit del seu amor; emportant-se tant d’odi en lo cor com blat negre pot contenir un costal. Lo dit geperut abandonà Tours i se n’anà a la ciutat de Bruges, on alguns comerciants l’havien invitat a venir a arranjar les màquines de fer ausbergs. Durant la seva llarga absència, Carandas, qui tenia sang moresca en les venes, atès que descendia d’un vell sarraí abandonat mig mort en lo gran combat que hi hagué entre els moros i els francesos en la comuna de Ballan (que és esmentada en lo conte precedent), lloc en lo quial hi ha les landes dites de Carlemany, on no brota res, perquè els maleïts, los descreguts hi són sebollits, i que l’herba hi condemna fins les vaques; de manera que aquest Carandas no s’alçava ni es gitava en un país estranger sense pensar com donaria satisfacció als seus desigs de venjança, i sempre hi somiava, i no volia res menys que la mort de la bona bugadera de Portillon, i sovint es deia: “Menjaré de la seva carn. Sí, faré rostir una de les seves mamelles i me la cruspiré, sense salta i tot”. Era un odi carmesí, de bon color, un odi cardenalici, un odi de vespa o de fadrina vella; però tots los odis coneguts, fosos en un sol odi, el qual rebullia es covava, i es resolia en un elixir de fel, de sentiments malvats i diabòlics, calfat al foc dels tions més flamejants de l’infern; en fi, era un senyor odi.

Un bon dia, el dit Carandas tornà a Turena amb força diners, que havia guanyat al país de Flandes, on havia mercadejat els seus secrets mecànics. Comprà una bonica casa al carrer Montfumier, la qual encara es pot veure i és l’admiració dels passants, perquè hi ha alts relleus molt divertits practicats en totes les pedres dels murs. Carandas lo rancuniós trobà canvis molt notables a ca son compare el tintorer, puix que el bon home tenia dos bells infants, los quals, per atzar, no presentaven cap ressemblança ni amb la mare ni amb el pare; però com que cal que els infants tinguin alguna semblança, n’hi ha d’astuts que cerquen los trets dels avis, quan són bells, los llagoters! Aleshores, en contrapartida, el bon marit trobà que els dos xicons s’assemblaven a un oncle seu, en altres temps prevere de Notre-Dame-de-l’Écrignoller; però, per alguns plaguejadors, aquests dos marrecs eren los petits retrats vivents d’un gentil tonsurat, rector de Notre-Dame-la-Riche, cèlebre parròquia situada entre Tours i Plessis.

Ara, creieu una cosa i insculpiu-la en lo vostre esperit; i si en aquest llibre no brostejau, feu vostre, extractau, poau més que aquest principi de tota veritat, considereu-vos ben afortunats: a saber, que un home mai no podrà passar sense un noi; ço és que l’home sempre serà mocós, és a dir que serà home; i així, continuarà en tots los segles futurs rient i bevent, trobant-se dins la camisa sense sentir-s’hi millor, ni pitjor, i tindrà les mateixes ocupacions; però aquestes idees preparatòries són per a fixar-vos més bé en l’enteniment que aquesta ànima de dues potes creurà sempre com a veure les coses que exciten les seves passions, alimenten els seus odis i serveixen els seus amors: d’aquí ve la lògica.

Així, des del primer dia que el damunt dit Carandas veu los infants del seu compare, veu lo gentil prevere, veu la bella tintorera, veu Taschereau, tots asseguts a taula, i veu, en detriment seu, la millor rodanxa de la llamprea donada amb un cert aire per la Tascherette al seu amic prevere, el mecànic es digué: “Mon compare és cornut, sa muller es gita amb lo petit confessor, los infants han estat fets amb la seva aigua beneita, i jo els demostraré que els geperuts tenen alguna cosa més que els altres homes”. I això era ver, com és ver que Tours ha tingut i tindrà sempre els peus dins lo Loira, igual que una noia bonica que es banya i juga amb l’aigua, fent xip-xap en fuetejar les ones amb les seves mans blanques; car aquesta vila és riolera, riallosa, amorosa, fresca, florida, perfumada més que totes les altres ciutat del món que no són ni tan sols dignes de pentinar-li els cabells, ni de lligar-li el cinyell. I comptau, si hi anau, que trobareu, al mig d’ella, una bonica recta, que és un carrer deliciós on tot lo món es passeja, on sempre hi ha vent, ombra i sol, pluja i amor.

Ha!, ha! Rieu, però aneu-hi! És un carrer sempre nou, sempre reial, sempre imperial, un carrer patriòtic, un carrer de dues voreres, un carrer obert en los dos extrems, ben obert, un carrer tan ample que mai ningú no hi ha cridat: “Atenció!”, un carrer que no es gasta, un carrer que du a l’abadia de Grand-Mont i a una séquia que s’ajusta molt bé amb lo pont, i a l’extrem de la qual hi ha un bell firal; un carrer ben pavimentat, ben construït, ben rentat, net com un espill, populós, silenciós a voltes, seductor, ben cofat a la nit ambles seves teulades blaves; en una paraula, és lo carrer on sóc nat, és lo rei dels carrers, sempre entre la terra i el cel, un carrer amb font, un carrer al qual no manca res per a ésser celebrat entre els carrers! I de fet, és lo veritable carrer, l’únic carrer de Tours. Si n’hi ha d’altres, són negres, tortuosos, estrets, humits, i tots vénen respectuosos a saludar aquest noble carrer que els comanda. ¿On sóc?, perquè una volta dins aquest carrer ningú no en vol eixir, de tant agradable que és. Però jo devia aquest homenatge filial, himne descriptiu, sortir del cor, al meu carrer natal, en els extrems del qual manquen solament les bones figures del meu bon mestre Rabelais i del senyor Descartes, desconeguts dels naturals del país.

Així, el damunt dit Carandas, a la seva tornada de Flandes, fou festejat pel seu compare i per tots els qui l’amaven per les seves plagasitats, facècies, i paraules gracioses. Lo bon geperut pareixia descarregat del seu antic amor, fou amable amb la Tascherette, amb lo prevere, abraçà els infants; i quan fou sol amb la tintorera, li remembrà la nit del bagul, la nit de l’abelló, dient-li:

–Ai, com us rifareu de mi!

–Us ho mereixíeu—respongué ella rient—. Si vos us haguéssiu deixat, per gran amor, burlar, trufar i escarnufar, encara una estona, m’haguéreu potser galidenjat com tots los altres!

En això, Carandas es posà a riure exasperat. I, veient lo dit bagul dins lo qual havia estat a punt de rebentar, la seva còlera esdevingué més encesa, perquè la bella tintorera encara s’havia embellit com totes les qui es rejoveneixen banyant-se en les aigües de la Jovença, que no són altres que les fonts d’amor. Lo mecànic estudià el caire de les banyes de son compare per tal de venjar-se; car, en aquest gènere, hi ha tantes variants com cases; i encara que tots els amos s’assemblen de la mateixa manera que els homes s’assemblen tots els uns als altres, és provat als abstractors de veritat que, per la felicitat de les dones, cada amor té la seva fisonomia especial; no hi ha res que diferesca més d’un home que un home. Vet ací que ho confon tot, o explica les mil fantasies a les dones, les quals cerquen los millors homes amb mil penes i mil plaers, més de l’una cosa que l’altra.

Però, ¿com blasmar-les de llurs assaigs, canvis i objectius contradictoris? Ai!, la natura belluga sempre, gira, tomba, i vós voleu que una dona resti quieta. ¿Sabeu si el gel és realment fred? No. Doncs no sabeu pas més si les banyes no són una bona ventura, productora de cervells ben guarnits i més ben fets que tots los altres! Cercau, doncs, alguna cosa més que ventositats en el cel. Això farà ressonar més la reputació filosòfica d’aquest llibre concèntric. Sí, sí, tocau!, qui crida “Vet aquí el mata-rates!” és més avançat que els qui es dediquen a furgar la natura; vist que és una puta orgullosa, molt capritxosa i que no es deixa veure més que de tant en tant. ¿Ho enteneu? Així, en totes les llengües, pertany al gènere femení, com a cosa essencialment mòbil, fecunda i fèrtil en trampes.

Tours

Tours, localitat natal de Balzac. A “Els contes drolàtics”(Riurau, 2010), el mestre francès demostra (si calia) que no només domina la novel·la extensa, sinó també el relat breu

Aviat reconegué Carandas que, entre les banyes, les més ben dispostes, les més discretes, eren les banyes eclesiàstiques. De fet, vet aquí com la bona tintorera havia establir les seves intrigues. Ella se n’anava sempre cal al cos de la Grenadière a Saint-Cyr, la vespra de diumenge, deixant que son bon marit acabés les seves feines, comptés, verifiqués, pagués els seus llauradors; i Taschereau venia a reunir-se amb ella l’endemà de matí, i trobava un bon esmorzar, sa muller alegre, i sempre duia el prevere amb ell. De fet, lo maleït prevere travessava el Loira en una barca la vigília per a mantenir calenta la tintorera i calmar-li els desigs, a fi que ella dormís bé durant la nit, un deure que els xicots joves entenen molt. Llavors, lo bell embridador de desigs tornava al matí a casa seva, a l’hora en què Taschereau venia a requerir-lo per a divertir-se a la Grenadière, i el cornut sempre trobava el prevere en lo llit. Ben pagat lo barquer, ningú no coneixia aquests andamis, atès que ala vigília l’amant sols viatjava de nit, i el diumenge de bon matí.

Quan Carandas hagué verificat l’acord i la pràctica constant d’aquestes disposicions galants, esperà un dia en què els dos amants es trobarien ben afamats l’un de l’altre, després d’una certa quaresma fortuïta. Aquesta trobada es féu aviat, i el curiós geperut véu les maniobres del barquer esperant ala part baixa del sorral, prop del canal de Sainte-Anne, lo susdit prevere, qui era un jove ros, esprimatxat, de formes gentils, com lo galant i covard heroi d’amor tan celebrat per monseyor Ariosto. Aleshores lo mecànic vingué a trobar lo vell tintorer, qui sempre amà sa muller i es creia l’únic a ficar lo dit en la seua bonica beneitera.

–Ei!, bon vespre, compare—féu Carandas a Taschereau. I Taschereau es llevà la gorra.

I vet aquí el mecànic que relata les secretes festes d’amor, boça paraules de tota mena, i pica per totes bandes lo tintorer. En fi, volent que fos prompte a matar sa muller, i el prevere, Carandas li digué:

–Bon veí, he dut de Flandes una espasa enverinada, que occeix netament quisvulla, amb que li faça na esgratinyada; tan bon punt haureu tan solament tocat la vostra fembra i el seu concubí, moriran.

–Anem a cercar-la—s’exclamà el tintorer.

I els dos comerciants anaren a cuita-corrents a cal geperut, agafaren l’espasa i corregueren a la companya.

–Però, ¿els trobarem gitats?—deia Taschereau

–Ja ho veureu—féu lo geperut, burlant-se de son compare.

De fet, lo cornut no tingué grans dificultats per a veure la joia dels dos amants. La bella tintorera i el seu benamat estaven ocupats a atrapar en eixe bell parany que sabeu eixe ocell petitó que sempre se n’escapa; i reien, i tornaven a provar, i tornaven a riure.

–Ah!, petitó meu—deia la Tascherrete estrenyent-lo com per gravar-se’l sobre l’estómac. T’ame tant que voldria cruspir-te’m. No. Encara més, tenir-te dins la meva pell perquè no m’abandonessis mai.

–Ho trobo bé—respongué el prevere—; però no puc ésser-hi tot sencer, caldrà que t’acontentes de tenir-me de mica en mica.

Fou en aquest moment que el marit entrà espasa en alt i nua. La bella tintorera veu què se’n faria del seu benamat prevere. Però, tot d’una, ella s’abalança cap al burgès, mig nua, els cabells descambuixats, bella de vergonya, més bella d’amor, i li digué:

–Atura’t, desgraciat, ¿mataràs lo pare de tos fills?

En això, el bon tintorer, tot enlluernat per la majestat paternal de les Banyes i potser també per la flama dels ulls de sa muller, deixà caure l’espasa sobre el peu del geperut, qui el seguia. I com a conseqüència d’això, el matà.

Això ens ensenya a no ésser rancorosos.

Honoré de Balzac. 

Advertisements