No estic en contra d’un estil literari directe, descarnat, que no està per hòsties ni concessions de cap mena. He gaudit com un camell llegint “El túnel” o “Camino a Los Ángeles”, per posar dos exemples coneguts. Ara bé, a vegades trobo a faltar una mica de sentit de la discreció i la mesura en els autors contemporanis. Al segle XIX, molts novel·listes publicaven les seves obres en els fascicles del diari que els contractava. Es pressuposava una fidelitat del lector. Gastaven el temps que consideraven necessari per construir la trama i els escenaris. A les llibreries només tenim temps de llegir les primeres pàgines. Els escriptors en són conscients i s’ esforcen excessivament per resultar atractius des de la primera línia. 

Aquest fragment de Paul Auster crec que recull molt bé aquesta “reflexió”. En 900 paraules ja s’ha carregat un dels aspectes més fonamentals d’una novel·la: saber com és una persona. La història explicada a “La Ciutat de Vidre” és molt bona, la narració excel·lent, però l’interés que desperta el protagonista només dura 3 minuts. Com podem sentir qualsevol engruna d’intimitat o complicitat respecte ell?

No m’expliquis la vida i el caràcter del protagonista en les primeres tres pàgines. Treballa’m una mica. Enamora’m una mica. No és necessari que ens emboliquem a la primera pàgina. Dóna’m una mica d’aire No m’ensenyis tota la pintura en una sola fotografia.  Mostra una traça aquí, una altra més enllà, una de nova i sorprenent a mig llibre. Deixa’m que et descobreixi. Acompanya’m més i guia’m menys. 

Jordi Julia Corominas

“La ciutat de vidre”, malgrat el principi, és un bon llibre.

LA CIUTAT DE VIDRE

Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altres hores de la nit i una veu a l’altra punta demanant per algú que no era ell. Molt més endavant, quan seria capaç de pensar en les coses que li havien passat, arribaria a la conclusió que res no era real sinó l’atzar. Però això va ser molt més endavant. Al principi hi havia, simplement, el fet i les seves conseqüències. Si hauria pogut anar d’una altra manera o bé ja es va decidir tot amb la primera paraula que va sortir d’aquells llavis desconeguts, és cosa que no fa el cas. El que fa al cas és la història per si mateixa, i, si té cap sentit o no, no correspon a la història de dir-ho.

Pel que fa a Quinn, no caldrà pas que ens hi entretinguem massa. Qui era, d’on era i què feia no són coses de gaire importància. Sabem, per exemple, que tenia trenta-cic-anys. Sabem que havia estat casat i que havia tingut un fill, i que tant la dona com el fill se li havien mort. També sabem que escrivia llibres. Per ser més exactes, sabem que escrivia novel·les policíaques. Aquestes obres sortien amb el nom de William Wilson i les produïa a raó d’una per any, cosa que li aportava prou ingressos per viure modestament en un piset de Nova York. Com que no trigava més de cinc o sis mesos a escriure una novel·la, tenia lliure la resta de l’any per fer el que li semblés. Llegia molts llibres, mirava quadros, anava al cine. A l’estiu seguia el beisbol per televisió; a l’hivern anava a l’òpera. De tot, però, el que més li agradava era caminar. Gairebé cada dia, plogués o fes sol, fes fred o fes calor, sortia del seu pis i caminava per la ciutat; no anava mai enlloc en particular: senzillament, es deixava dur on el portessin les cames.

Nova York era un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i per molt que caminés, per molt que en conegués cada carrer i cada barri, sempre es quedava amb la sensació d’estar perdut. I no tan sols perdut dins la ciutat, sinó també a dintre seu. Cada vegada que sortia a passejar li semblava com si ell quedés enrere, i, abandonant-se al moviment dels carrers, limitant-se a ser uns ulls que miraven, aconseguia defugir l’obligació de pensar; i això, més que cap altra cosa, li proporcionava una mesura de pau, un saludable buit interior. El món era a fora seu, al seu entorn, al seu davant, i la velocitat amb què anava canviant li feia impossible de centrar-se en res gaire estona seguida. L’essencial era el desplaçament, l’acció de posar un peu davant de l’altre i deixar-se arrossegar per l’impuls del seu propi cos. A força de vagar sense objectiu, acabava que tot ho veia igual i tant se li’n donava on fos. Els dies més aconseguits s’arribava a sentir a sentir com si no fos d’enlloc. Nova York era l’enlloc que ell s’havia construït, i s’adonava que no tenia intenció d’anar-se’n mai més.

En altres temps, Quinn havia estat més ambiciós. De jove havia publicat uns quants llibres de poesia, havia escrit obres de teatre i assaig crític i havia treballat en diverses i llargues traduccions. Però, de la manera més sobtada, ho havia deixat córrer tot. Una part d’ella s’havia mort, va dir als seus amics, i no volia que tornés i el perseguís. Va ser llavors quan va adoptar el nom de William Wilson. Quinn havia deixat ja de ser aquella part seva capaç d’escriure llibres i, si bé en molts aspectes continuava existint, ja no existia per ningú més que per ell.

Havia continuar escrivint perquè pensava que era l’única cosa que sabia fer. Li costava poc d’inventar-se els intricats arguments que requerien, i escrivia bé, de vegades a pesar d’ell mateix, com si no hagués de fer cap esforç. Com que no es considerava l’escriptor d’allò que escrivia, no se’n sentia responsable i, per tant, no es veia obligat a justificar-se a si mateix. A fi de comptes William Wilson era una invenció, i encara que hagués nascut a dins del mateix Quinn, ara feia una vida independent. El tractava amb deferència, de vegades amb admiració i tot, però no arribava mai al punt de creure que ell i William Wilson fossin el mateix home. Era per això que no sortia mai de darrera la màscara del pseudònim. Tenia un agent, però no s’havien vist mai. Els seus contactes només eren epistolars, per la qual cosa Quinn havia llogat un apartat de correus. El mateix es pot dir de l’editorial, que li pagava tots els honoraris, emoluments i drets d’autors a través de l’agent. Els llibres de William Wilson no incloïen mai cap fotografia de l’autor ni cap nota biogràfica. William Wilson no figurava a cap índex d’escriptors, no concedia entrevistes i totes les cartes que rebia les contestava la secretària del seu agent. Que ell sabés, ningú estava al corrent del seu secret. Al principi, quan els amics van saber que havia deixat d’escriure, li preguntaven com pensava guanyar-se la vida. Ell els deia sempre el mateix: que havia heretat un fedeïcomís de la seva dona. Però el cas era que la seva dona no havia tingut mai diners. I el cas era que ell ja no tenia cap amic.

Paul Auster ‘85

Anuncis