iglu1

Feia estona que la dutxa i el termus anaven. M’imaginava la Mercè asseguda a la banyera, el telèfon de la dutxa a la mà, rajant inútilment cap a terra, mentre ella, amb una babarota de fàstic a la boca, la mirada perduda, tremolava de fred, nua que anava. Vaig pensar de llevar-me i entrar al bany, però no ho vaig fer. Segurament el que jo podria dir-li no li serviria de res. O pitjor encara, potser ni m’escoltaria, m’engegaria, o bé m’escoltaria sense sentir-me, sense voler-me sentir, i jo parlaria inútilment com l’aigua calenta de la dutxa que rajava directament cap al desguàs.

Va sortir al cap d’una estona. El seu pas era pesat i encara insegur. No em va mirar. Va voltar el llit. Es va quedar una estona contemplant la seva faixa abandonada per terra, mig girada a l’inrevés, amb una forma estranya. Va vacil·lar, i, al capdavall, va entrar al llit i es va quedar, com jo, mirant les ratlles de sol al sostre, les quals ja assolien el vèrtex de les parets. Vaig voler agafar-li la mà, dintre el llit. Estava molt freda. I la va retirar a l’acte. De cara enlaire plorava sense fer cap fressa. Les llàgrimes li brollaven dels ulls i relliscaven, galta avall, cap al coixí, cap als seus cabells, humits, deixats anar en arabescos castanys damunt el blanc.

Al cap d’una bona estona es va posar a parlar en una veu molta baixa, una mica rogallosa.

–Ho sabia. Sabia que passaria. Ho he sabut des del principi. No ho volia reconèixer, però sabia que passaria…

Jo no sabia què dir. Les ratlles del sol es movien en el sostre.

–Però havia d’haver estat d’una altra manera d’una altra manera.

I em mira, amb una mirada tan buida i desemparada que se’m clava fins al fon del tot i em venen ganes d’udolar de ràbia.

Pep Albanell, Gener ’76

Advertisements