Estaria disposat a fer bogeries inconfessables si em prometessin que són el preu per poder passar una tarda amb Oscar Wilde. És la persona més intel·ligent i divertida que he conegut mai, i dubto que mai trobi ningú que el superi en enginy, perspicàcia i valentia. Llegeixo les pàgines de “In Carcere et Vinculis” i sento que estic escoltant les paraules d’un germà.  Sóc la persona menys mitòmana que conec, i tanmateix he de confessar que la meva admiració envers el geni d’aquest irlandès és gairebé incondicional. Moltes persones consideren Wilde un tipus superficial. Poc més que un pallasso de cort que divertia el públic amb les seves ocurrències. Miopia màxima! Ignorància absoluta! El seu pensament és molt més profund i ric que el de qualsevol teòric, i no cal dir que molt més honrat i idealista que el dels ideòlegs i enginyers socials.

Transcric quatre fragments d’aquesta gran obra, que finalment es va donar conèixer amb el nom “De Profundis”, per mostrar la faceta més autèntica i menys fictícia d’aquest home tocat per la vara dels déus. Potser no importa, però llegiu-los pensant que estava a la presó acusat d’homosexualitat per la hipòcrita societat victoriana. Traït per el seu amant, condemnat per el mateix públic que havia enlairat la seva glòria, es replanteja seriosament la seva vida. Stendhal deia que l’amor és una flor preciosa, però que hem de tenir el coratge de recollir-la a la vora d’un precipici. Wilde ho va entendre. 

“La falta d’imaginació és el defecte més funest del teu caràcter”.

“Els déus són estranys. No fan pas servir només els nostres vicis per flagel·lar-nos. Ens porten a la ruïna per mitjà del que tenim de bo, amable, tendre, humà. Si no hagués estat per la compassió i l’afecte per tu i els teus, ara no ploraria en aquest lloc terrible”

“L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. D’una manera subtil, callada, secreta, l’odi et rosegava, com el liquen que es menja l’arrel d’una planta groguenca, fins que vas acabar veient només els interessos més pobres i els propòsits més mesquins”.

“Sabies el que l’art significava per mi, el gran signe fonamental per mitjà del qual m’havia revelat, primer a mi mateix, i després al món, l’autèntica passió de la meva vida, l’amor al costat dels quals tots els altres amors eren com una aigua embassada al costat del vi negre, o la cuca de llum al costat del mirall màgic de la lluna. ¿No comprens ara que la falta d’imaginació va ser l’únic defecte realment funest del seu caràcter? El que havies de fer era molt simple, i ho tenies davant dels ulls, però l’odi et cegava i no vas veure res”.

“M’he de dir que ni tu ni el teu pare multiplicats per mil hauríeu pogut deshonrar un home com jo, que em vaig deshonrar jo mateix, i que ningú, gran o insignificant, es pot deshonrar excepte si es deshonra a si mateix. Estic ben disposat a dir-ho. Intento dir-ho, tot i que ara potser no ho pensis. Si he llençat aquesta acusació implacable contra tu, pensa quina acusació tan implacable que llenço contra mi mateix. Per terrible que fos el que em vas fer, el que jo em vaig fer a mi mateix va ser molt més terrible.

Jo era un home que tenia una relació simbòlica amb l’art i la cultura de l’època. Me’n vaig adonar tan punt em vaig fer gran i després vaig obligar l’època a adonar-se’n. Hi ha pocs homes que en vida tinguin una posició així i que sigui tan reconeguda. Habitualment, si algú ho adverteix, és l’historiador o el crític, quan ja fa molts temps que l’home i la seva època han desaparegut. En el meu cas era diferent. Jo ho sentia i vaig fer que d’altres ho sentissin. Byron va ser una figura simbòlica, però la seva relació era amb la passió de l’època i la fatiga de la passió pròpia de l’època. Jo em relacionava amb una cosa més noble, més permanent, d’una importància més vital, d’un abast més ample.

Els déus m’ho havien donat gairebé tot. Tenia talent, un nom distingit, una elevada posició social, agudesa, gosadia intel·lectual. Vaig convertir l’art en una filosofia i la filosofia en art; vaig canviar l’esperit dels homes i el color de les coses. Tot el que deia o feia deixava la gent astorada. Vaig agafar el drama, la forma més objectiva de l’art, i el vaig convertir en un mode d’expressió tan personal com la lírica o el sonet. Al mateix temps vaig ampliar el seu camp i enriquir la seva caracterització. El drama, la novel·la, el poema rimat, el poema en prosa, el diàleg subtil o fantàstic…, toqués el que toqués, ho embellia amb una bellesa nova. (…)  Vaig tractar l’art com a realitat suprema i la vida com un simple variant de la ficció. Vaig despertar la imaginació del segle, que va crear un mite i una llegenda entorn meu. Vaig resumir tots els sistemes en una frase i tota l’existència en un epigrama.

Al costat d’aquestes coses, en tenia que eren diferents. Em divertia essent un flâneur, un dandi, un home de moda. Em vaig voltar de temperaments inferiors i d’intel·lectes més mesquins. Vaig malbaratar el talent, i desaprofitar una joventut eterna em provocava una alegria curiosa. Cansat de ser dalt de tot, vaig baixar expressament a les profunditats per trobar noves sensacions”.

Oscar Wilde. Gener-Març 1897.

Anuncis