Sovint, quan algú s’atreveix a descriure la realitat amb ulls freds i honrats, els guardians de la moral el bombardegen amb un reguitzell de desqualificatius denigrants: “frívol”, “vulgar”, “banal”, “provocador”. Una presa fàcil d’aquests adjectius són els escriptors que han tractat tot allò que el fanatisme religiós—perdó pel pleonasme—repudia, especialment aquells temes que s’escapen de la seva visió estretíssima del sexe. Un odi que es mostra especialment violent contra els autors que, lluny de voler provocar qualsevol escàndol, presenten les actituds dissidents (extramatrimonials, homosexuals, promiscues…) de forma completament natural. Moltes ments tancades presenten com a sàtira aquella realitat que els hi és desagradable.  

Malgrat el títol, aquest és el cas de Petroni i “El Satiricó”, tan ultratjat i prohibit des de la seva publicació. És una llàstima que només hagi arribat als nostres dies una sisena part de l’obra. Transcric dos capítols, els relatius a la Història d’Efes, que al meu entendre es mereixen una atenció especial.

 MENTIDA-1

CXI

Hi havia a Efes una matrona de tan notòria virtut que era tot un espectacle fins per a les dones de les regions veïnes. Quan va haver d’enterrar el marit no es va acontentar d’acompanyar el cadàver, com fa tothom, amb els cabells esbullats, o de colpir-se el pit despullat a la vista de la concurrència; va seguir el difunt fins al sepulcre i, després de posar a la manera grega la despulla dins la cripta, va voler vetllar-lo i plorar-lo dia i nit sense parar. Afligida i decidida a morir de fam, ni parents ni amics podien arrencar-la d’allí; els magistrats, a qui tampoc no va fer cas, van ser els últims de retirar-se. Plorada per tothom, aquella dona de tarannà exemplar portava ja cinc dies sense menjar. Assistia a la desgraciada una fidelíssima minyona que unia les seves llàgrimes a les de l’endolada, i que revifava el llum del monument cada cop que s’apagava. Era l’únic tema de conserva en tota la ciutat. Homes de tota condició i edat confessaven que només aquell es mostrava com un veritable exemple de castedat i amor.

Mentrestant, el governador de la província va fer crucificar uns lladres prop de la tomba on la senyora plorava el cadàver recent. Doncs bé, la nit següent, el soldat que vigilava a les creus perquè ningú no robés les despulles per donar-los sepultura, va notar una llum clara i resplendent entre les tombes i va sentir els gemecs de la vídua trasbalsada. Endut per un vici molt humà li van agafar ganes de saber qui era i què hi feia. Va baixar, doncs, a la cripta i, en veure aquella preciositat de dona, es va quedar parat gairebé com si fos davant d’un monstre o d’aparicions infernals. Després, quan va veure el cos del mort i va considerar les llàgrimes i la cara tota esgarrapada d’ella, va comprendre clarament el que passava: aquella dona no podia resistir la fal·lera que encara tenia pel difunt. El soldat va portar a la tomba el seu ranxo i començà a encoratjar la vídua desconsolada a no perseverar en un dolor inútil i a apartar el cor d’un dol que no li serviria de res. Li va recordar que tot el món tenia la mateixa i la mateixa estança darrera, i totes les altres coses que es diuen per curar les ànimes ulceroses. Però ella, colpida per un consol tan barroer, es feria el pit amb més violència i ficava damunt les restes mortals els cabells que s’arrencava.

El soldat, però, no va plegar, sinó que, repetint el sermó, va intentar que la pobra dona mengés una mica, fins que la minyona, seduïda per l’aroma del vi, va ser la primera a parar la mà a la bonhomia de qui les convidava. Després d’haver-se refet amb la teca i la beguda, la criada va assaltar l’obstinació de la senyora, dient-li: “¿De què et servirà deixar-te morir de fam, enterrar-te en vida, retre la teva ànima innocent abans que ho mani el destí?”. “¿Creus que les cendres o els Manes aquí sepultats se n’assabentaran? ¿Vols tornar a la vida? ¿Vols desfer-te d’un equivocat prejudici femení i fruir de la joia de la llum tot el temps que et sigui permès? La mateixa despulla que aquí jeu t’ha d’esperonar a viure”

A ningú li sap greu que el convidin a menjar o beure. La senyora, extenuada per tants dies de dejuni, va consentir a desentossudir-se i, tan afamada com l’esclava que s’havia rendit primer, es va fer un tip de menjar.

CXII.-

Però ja sabeu quina temptació sobrevé normalment a la persona quan té la panxa contenta. Amb les mateixes megarrufes que l’havien convençuda de seguir viva, el soldat va assaltar el pudor de la senyora. La casta dama no el trobava pas lleig o eixut de paraules, aquell jove, i la criada, perquè ell li caigués en gràcia, no parava de dir-li: “Lluitaràs contra un amor que et plau?”

¿Per a què més detalls? Aquesta part del cos de la dona tampoc va desjunar, i així el soldat victoriós la va persuadir de totes dues coses. Van jeure no solament aquella nit, que va ser la de noces, sinó també la següent, i l’altra, per descomptat amb les portes del sepulcre ben tancades, a fi que qualsevol conegut o desconegut que fes cap al monument pensés que la virtuosissíma esposa havia expirat sobre la despulla de l’home.

El soldat, tan encantat de la bellesa de la dona, com del secret dels amors, comprava, d’acord amb les seves possibilitats, els productors de millor qualitat i, així que es feia de nit, els hi portava a la tomba. Doncs bé, els pares d’un crucificat, en veure descuidada la vigilància, van despenjar de nit el creuclavat i li van retre el darrer deure. Mentrestant, el soldat, tancat allí, feia la seva. A l’endemà, quan va veure una creu sense el cadàver, temerós del càstig, va explicar a la dona el que havia passat; li va dir que no esperaria pas el veredicte del jutge, sinó que amb la pròpia espasa es dictaria sentència per negligència. I només li demanà que li deixés un racó per morir i que la cripta fatal servís alhora per al marit i l’amic. La dona, tan misericordiosa com púdica, digué: “No permetin els déus que jo hagi de presenciar alhora els funerals dels dos homes que he estimat més. Prefereixo penjar el mort que matar el viu”.

Conforme aquests mots, va fer treure del taüt la despulla del marit i la va fer clavar a la creu buida. El soldat s’aprofità de l’enginy d’aquella dama tan assenyada, i al dia següent el poble es preguntava admirat com s’ho havia fet el mort per enfilar-se a la creu.

Petroni, s.I de la nostra època. 

Advertisements