infielban16

S’ha tancat al lavabo amb l’esperança que els seus ulls oblidin la broma macabre que li acaben de gastar. S’intenta convèncer que sí, que l’enganyen; gairebé prega perquè la realitat sigui més tolerable, o si menys no molt més digestible que l’escenari que acaba de presenciar. Durant les últimes setmanes ha dormit poquíssimes hores. L’oficina on treballa està tancant un contracte amb un grup inversor japonès. Els ingressos nipons són primordials per assolir la quota de beneficis que exigeixen des de la seu central, a Zurich. Així que ha dedicat els darrers vint dies íntegrament a l’empresa. El volum de feina exigida pels seus superiors és ingent. Ara intenta guanyar-te la confiança del client; ara regateja el preu de la subcontractació dels serveis que et demanen; ara llima els serrells administratius de l’acord; ara fes una presentació per millorar la imatge corporativa de la marca… No es pot culpar si, estressat per la pressió que suposa assolir tots els objectius i la manca de son que aquests li causen, el cervell li fa una mala passada.. Perquè es preocupa tant? No hauria de fer-ho. Les al·lucinacions són freqüents, donades aquestes circumstàncies. Simplement necessita armar-se de valor, aixecar-se de la tassa, treure el baldó de la porta, entrar amb pas decidit al menjador i allí, com fa sempre que està cansat, llençar les sabates mecànicament i prendre’s una cervesa amb els peus repenjats sobre la taula. Tant senzill com això. Si ho fa així, en menys de deu minuts estarà burlant-se de la seva paranoia. Ho visualitza. Es picarà el palmell de la mà contra el front i, fent una ganyota de sàtir davant el mirall, es mofarà de sí mateix: “com t’has pogut creure que hi havia la Nerea i la Carlota dormint juntes al llit de casa?”

Ja fa vint anys que en va fer sis. No és un nen que es pugui abrigar al seu amagatall com si fos un refugi militar impenetrable. És un home fet i dret: independent, disciplinat, responsable, i fins i tot—almenys segons la concepció que en tenen els seus sogres—triomfador. Tanmateix, no es decideix a fer el pas. En l’absolut silenci de l’habitació, acompanyat del brogit eixordador del seu cap, els minuts es converteixen en segles. L’espera és insofrible, cert, però la por—cada cop més poderosa, cada cop més confiada—ha aconseguit sotmetre cada nervi del seu cos. Tot ell és paràlisi i catatonia. Pren una decisió.  Mentre no surti d’aquelles quatre parets, s’imposarà silenci. No s’arriscarà que el sentin estirant la cadena o netejant-se la cara per enèsima vegada. La condescendència s’evapora quan parla amb sí mateix: “Covard! Saps que si només hi ha la Nerea no has de patir per res. I que si també hi ha la Carlota, vol dir que ja l’has cagada fins al fons. Estar aquí tancat no et servirà de res”.

L’angoixa rarament entén el llenguatge de la lògica i la raó. Enlloc de fer les quatre passes que el conduirien a la llibertat, i amb ella trobar l’anhelat alleujament, és incapaç d’aturar la muntanya de cavil·lacions que li cauen a sobre. Ha de marxar sigil·losament de casa, com un lladre? Despertar les dues? Només una? Escollir vàries opcions i acceptar o rebutjar cadascuna  a cara o creu? Treballant per el Conseller d’Interior, havia elaborat un munt de plans d’emergència: el NEUCAT, l’INUNCAT, el SISMICAT… Perquè no existeix un protocol per el “duesnoiesdormintjuntesacasaCAT”? Si surt viu d’aquesta malifeta del destí elaborarà un programa d’actuació per resoldre situacions iguals o semblants. Ara bé, què ha de fer en aquest precís instant? S’ho pregunta mil camins, però la insistència  no l’ajuda a aconseguir cap resposta, sinó un milió de noves preguntes. Com carai s’han conegut la Nerea i la Carlota? Són amigues… o simplement conegudes? Saben que s’estan tirant el mateix home, o més ben dit, allò que abans no era un sac de nervis i músculs en continu tremolor? Aquesta darrera possibilitat sembla improbable. “No estarien dormint tant plàcidament una al costat de l’altra, sinó estirant-se dels cabells”, raona.  Però… i si s’equivoca? En quina posició el deixaria?

Paradoxalment, l’excitació en què viu ha encongit la Torre de Pisa a la mida d’un campanaret. Afortunadament, una idea reveladora torna l’arrogància a la barra gallega que s’erigeix de nou entre les seves cames. La força de l’erecció, tant potent i sobtada, desfà els botons del seus texans. Mai ha anat tant catxondo. N’està seguríssim: empès per el mecanisme adequat, el seu plat combinat—així és com anomena, afectuosament, els dos ous i la botifarra que té entre les cames—podria competir amb qualsevol tipus d’energia (eòlica, hidràulica, solar…) en la duríssima competència del sector energètic. Com més vegades ho repeteix, menys ho dubta: el three way és qüestió de minuts o hores. Si no, què carai hi fan la Nerea i la Carlota dormint juntes? La por ha emboirat la seva ment una bona estona, però ara ho veu ben clar. Aquesta nit lleparà, penetrarà, pessigarà, xuclarà, menjarà i gemegarà com sempre, però amb una única i transcendental diferència: ho farà per duplicat!

Durant deu mesos, la seva vida ha estat molt plàcida. Una màquina eròtica que ha funcionat amb la precisió d’un metrònom perfecte. En la Nerea ha trobat l’estabilitat i la serenor que l’equilibren; en la Carlota una bogeria irreparable que l’omple de vigor, força i decisió. Les dues el fan molt feliç i amb les dues ha estat molt fidel. Les ha desitjat per motius radicalment diferents i no ha tingut cap intenció perquè això canviés. Tic-tac. On-off. Les ha encès i apagat com si ell fos un interruptor i elles les bombetes. Conscient que aquest tipus de relacions no es podien definir amb la paraula “amor” (tant malgastada),  tampoc ha vacil·lat si havia de conjugar el verb “estimar”. L’escena que està protagonitzant ara mateix ho canvia tot. Quan ha entrat a casa i les ha trobat dormint tan juntes, només a dos pams de distància, ja ho ha sabut. Fins llavors mai s’havia preguntat si aquests dos universos havien de seguir els seus camins paral·lels o si inevitablement es trobarien qualsevol dia. Ara no pot preguntar-se una altra cosa. Què farà després d’ejacular dins el seus cossos, sobre la seva pell? Podrà convertir-se en una persona més complerta?

Obre la porta del lavabo i fa la primera passa cap al menjador. Para l’orella.  Cap soroll. Encara dormen. La filosofia barata és l’únic gènere literari que aconsegueix destrempar millor que els sonets romàntics. Mentre avança cap al dormitori, s’adona que l’àguila imperial s’ha tornat a metamorfosejar en un dòcil i flàccid pardalet. Això no l’atura. Just entrar a l’habitació, una ullada ràpida és suficient perquè recobri la virilitat perduda. Quines ganes de marejar-se en aquestes corbes! Quines ganes de perdre’s en els seus malucs, en els seus pits, en el turmells, en les juntures dels dits dels peus, en les pigues més recòndites de la seva pell, en la frondosa i humida Vall del Plaer!  Es recargola entre els dos cossos per fer-se un espai al llit. Pensa:

“Tot és blanc i tot és negre”.

En el fons del seu cor, sap que les noies el mataran tant bon punt s’aixequin. Mira els pits d’una, la cara de l’altra, i s’acomoda entre els dos coixins. Tanca els ulls. És molt afortunat. Però no els tornarà a obrir.

Guillem Carreras. Febrer ‘15

Advertisements