explosió

Em desperto amb la cigala a la mà i l’esquena encarcarada. Al final em vaig oblidar de regar la menta. L’aigua de l’aixeta surt a batzegades, me’n bec un got i li’n dono un altre. Aixeca les fulles i em mira desafiant: li tiro un gargall.

Temptejo la tassa. Tinc el cap embotit, com si me l’haguessin omplert de merda. Fins que no caigui no em passarà. La codeïna m’ha ressecat els budells i fot tres dies que hi tinc un tap. Si no fos perquè de tant en tant vomito, ja hauria rebentat.

Surto de casa. La gitarada d’anit s’ha assecat. M’aturo davant el forn Sant Miquel, ensumo els brioixos. N’engoliria mitja dotzena però no me n’hi cap ni un. Ho deixo córrer, vaig tirant cap al centre.

El magatzem és on sempre i fot la mateixa pudor. Cada divendres penso que el dilluns ja no hi serà, però el cabró s’obstina a seguir existint. El metrosexual de l’encarregat em saluda amigablement. És un subnormal. Fa dos anys que em tracta com si fóssim amics: quan l’insulto es pensa que faig broma. No sé si em té por o és que se’m vol follar.

Li dic al depilat que el toro no funciona. Es pensa que tinc nocions de mecànica, per això els dies de ressaca fort sempre fingeixo que s’ha espatllat alguna cosa. Em passo la jornada fent veure que arreglo el carburador. Trec i torno a posar peces que no sé per què serveixen. Cinc minuts abans de l’hora de plegar li dic que ja va com una seda. Assenteix i intenta donar-me conversa, vol saber què opino sobre no sé quina guerra definitiva: m’hi giro d’esquena. Mentre foto el camp m’adverteix que l’endemà hauré de preparar les comandes que han quedat pendents.

El centre és ple de rosses amb minivestits de PVC. Parlen idiomes salivosos. Esperen ansioses el moment de demanar una sangria. Quan tornin a casa diran que Barcelona és una festa, però no s’hauran follat ni un barceloní. Els guiris s’ho fan entre ells. Aquesta ciutat és un frau.

Volto durant hores per trobar un bar on serveixin quintos. Al final li compro unes llaunes al pakistanès més lleig que trobo i me les bec de camí al barri. Encara no he cagat. Arribo al bar de sempre buscant una cara coneguda. Hi ha concert. Un pesat s’ha comprat una maquineta i n’ha memoritzat el manual d’instruccions: no sabria distingir on acaba un imbècil i comença un modern.

Intento encetar una conversa amb el cambrer però m’interromp un sssshhhhhhhh que surt del públic: els amics del modern. Em repenjo a la barra i em comunico telepàticament am el got. Whisky on the rocks. M’encén el coll però activarà els budells.

Fa hores que s’ha acabat el xou. Somric davant les temptatives de diàleg. Els de sempre parlen del mateix. Forço una ganyota d’amabilitat i em deixen de banda. Millór, així em podré concentrar en la meva missió: cagar.

S’ha acabat l’escocès, el següent serà de bourbon. No és que em desagradi, però em provoca efectes secundaris: em fa pensar.

Barcelona és una teranyina, un parany per atrapar criatures somrients. M’haig d’esforçar per no conèixer gent, avui en dia els “amics” surten de sota les pedres. És com si tothom estigués tan desesperadament sol que oferís el seu afecte a qualsevol, com si ens omplíssim les boques de banalitats únicament perquè no ens atrevim a escoltar el zum-zum de la nostra pròpia mediocritat. Estic fart d’estrènyer mans i rebre cops a l’espatlla, canviaria tota aquesta cortesia per compartir un polsim d’intimitat amb algú que valgui la pena.

Surto del bar. El maleït bourbon m’ho ha tornat a fer.

Canvio de ruta, a veure si trobo alguna mossa pel carrer. No li diria res, mai ho faig, però hi tindria somnis humits. Arribo a casa, l’estómac m’està insultant, crec que no li caic bé. Pujo les escales arronsat, obro la porta de genolls i faig el cuc fins a la tassa. Hi apunto el cul com puc i deixo que es confessi. Ho he aconseguit, sento el cop sec del tronxo contra la parcellana.

M’estiro buit sobre els llençols, no tinc esma ni per despullar-me.

Roderic Mestres,

Anuncis