Quina llàstima que Montserrat Roig morís tan jove! Si seguís viva, segurament hauria continuat fent la seva feina de periodista amb la perspicàcia i calidesa amb què ara la recordem. A excepció de programa “(S)avis”, ja no es porten les converses de proximitat amb personatges reconeguts, un gènere en la qual Montserrat Roig excel·lia. Aquest article es queixa sobre l’espectacle en què la televisió ha convertit la vida, reduint qualsevol història a simple banalitat. Recentment, Seth Godin també advertia que la lògica de la publicitat provoca que Google converteixi la gent en més estúpida. 

montserrat_roig_ok

NOU DEL MATÍ, ARIZONA

Sóc a Tempe,  Phoenix. Com cada dia, encenc  el televisor a les nou de matí. A fora, les portes dels apartaments encara són tancades. Ni un alè d’aire sota un cel que, de tan blau, fa mal. Les cortines no deixen entrar els raig del sol. Només la remor del ventilador que hi ha penjat al sostre. Si a fora hi ha silenci, secret, desconeixement, a dintre han entrat les paraules, la disfressa.

Com cada dia, apareix Sally, la del canal 3. Fa més soroll que el ventilador, dóna més llum que la que es filtra, irisada, a través de les cortines. La Sally és una dona alta, una mica matussera, que camina a grans gambades, barreja de girl-scout i mestre protestant en una missió xinesa. Avui ens anuncia que parlarem de travestisme. I, asseguda damunt la moqueta, amb el bol de cereals a la mà, em disposo a parlar de travestisme. La Sally presenta els cinc convidats. Tots cinc van disfressats amb vestits llargs, platejats, cenyits. També duen perruques i pestanyes evidents. Diuen que imiten la Bette Davies, la Marilyn Monroe. Ells, que són elles, parlen del plaer de poder ser una altra.

–No duem tots una màscara?—pregunta una de les travestistes.

A la sala, les senyores del públic la miren amb enveja. Elles no duen perruques, ni pestanyes postisses i, si en duen, procuren que no es noti gaire. S’aixeca una dona, que sembla una perruquera de barri, i fa una pregunta. Vol saber si usen el WC d’homes o el de dones. Una altra demana si se’n van al llit amb homes o amb dones. A una negra de cabell llis, tenyida de ros, li agradaria saber si han estat operades. Els/les cinc convidats/dades diuen que es disfressen pel plaer de transformar-se. Insisteixen en el fet que són actors. Ells / elles ho poden fer, les senyores del públic no.

La Sally està contenta. Fa temps que és una de les oficiants més populars del gran carnaval del puritanisme a la televisió nord-americana. Ella sap que, a la vida real, ningú no enraona així. Les portes closes, les cortines corregudes, les finestres ajustades. A la nit, només silenci i por. Recolliment en nom del treball, el temps val tant diner! Cal posar distància entre els cossos, ben separat del clatell que fa cua davant teu al supermercat. Però la Sally s’ha fet rica perquè la gent vol riure, plorar, enraonar, despullar-se i disfressar-se en públic. Davant d’una càmera, pots ser impúdic. Déu, que et mira per l’ull de la càmera, t’absoldrà.

No m’he acabat el bol dels cereals i davant els meus ulls han passat tragèdies i inanitats, dolor i vulgaritat. Una manicura elogia els travestistes, un home els insulta. Se succeeixen les acusacions i panegírics. Però avui és un dia amable, em podré empassar els cereals sense fer basques. Ahir, quatre dones van explicar com els seus marits havien matat els fills que havien tingut e el seu matrimoni mentre elles n’esperaven un altre del mateix home. La raó era plausible: no suportaven, els assassins, veure-les prenyades.

Dins la imatge plana, veig com tota aquesta gent es disfressa o es confessa. Vestits de tot, despullats del tot. Amb màscares o sense. Una nena explicava com el seu pare la va violar una i una altra vegada, la càmera la protegia, el micròfon l’unia a les paraules, a la memòria. Necessiten de la càmera per a enraonar amb Déu i amb la resta del món. I Déu i els altres existeixen en sentir-se observats per la lent de la càmera, transmissora, vers un més enllà, de les seves passions i dissorts. La confessió dura just el que dura una seqüència entre anunci i anunci: deu minuts. Entre cotxes japonesos, pizzes i màquines segadores, sents com la dona prenyada recorda el fill assassinat però, zas!, tot seguit apareix Superman que et sedueix perquè compris una camioneta. Han prohibit el tedi, l’esllanguiment. Les rialles, les llàgrimes, el desig, apareixen en un esbufec, sense temps per acabar-te el bol de cereals. L’espectacle dura una hora. En acabat, un altre que repeteix el mateix, amb altres rostres, i amb una altra presentadora. Sally tornarà l’endemà.

Aquest poble nòmada, amb les famílies escampades per raons de feina o d’estudis, creuen en la televisió perquè els ajuda a representar-se el sentit de comunitat. Mentrestant, les portes dels apartaments continuen closes. Tot és callat. Abans que jo arribés a Tempe, van trobar una vella morta dos apartaments més enllà d’on jo visc. Feia tres dies que havia mort. Van avisar la filla, que viu en un altre estat, i aquesta va respondre que bé, que li enviessin les coses de valor, si es que li’n quedava alguna, i que, la resta, la podien llençar.

Ningú no em va saber dir si, a través del telèfon, la filla havia expressat algun sentiment per la mort de la mare. Però potser un dia anirà a la televisió, la Sally li posarà un micròfon al davant i la farà parlar. I ella dirà com se’n sent, de culpable, que ella no volia abandonar la mare, però que la vida és tan dura… La meitat del públic plorarà i l’altra la bescantarà. Ningú no s’hi ensopirà. Perquè la Sally sap com amanir una història real. Hi afegirà un pensament de drama, un pessic de comprensió. En acabat, tot tornarà a l’ordre, a la mort.

Només a la televisió, en un temps tan veloç que no el podem atrapar, la vida seguirà representant-se a ella mateixa. I ens semblarà més real que la mort real d’’una vella solitària darrera la porta d’un apartament.

Però hi ha un altre ull que encara observa i que malda per travessar aquesta porta, totes les portes. És un ull en descrèdit, és l’ull del novel·lista.

Montserrat Roig

Advertisements