Què determina la qualitat d’una obra literària, i més concretament, d’una composició lírica? És possible establir-ne objectivament la seva vàlua artística? Salvador Oliva, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, desenvolupa les seves conviccions al respecte a “Poesia i veritat” (Edicions de 1984). L’assaig, fruit de les classes impartides en l’assignatura Estudi lingüístic de les obres literàries, pivota sobre una idea base: la necessitat d’entendre que només podem discernir la literatura excelsa de la mediocre si agafem l’estil com a eix de referència.

 poesiaveritat400

El llibre està estructurat en tres blocs molt pedagògics i clarament diferenciats. Una primera part introductòria destaca els indicadors que converteixen un poema en una obra de qualitat; el segon apartat forma el nucli central del llibre, dedicat a disseccionar la vàlua de disset poemes (especialment de Josep Carner, Gabriel Ferrater i William Shakespeare); i finalment, una reflexió a mode d’epíleg sobre la possibilitat d’establir jerarquia de valors en la literatura (no només la lírica) sense caure en interpretacions esbiaixades o tesis solipsistes. Per els estudiosos de la teoria literària, aquestes darreres pàgines són les més interessants.

A la pregunta sobre “què diferencia un text literari de qualsevol altra registre”, Oliva ofereix una resposta contundent. Únicament l’estil d’una obra literària és capaç de subratllar el seu caràcter ficcional. L’ensenyament que es pràctica habitualment a les escoles catalanes és profundament nociu en la mesura que difon la idea que les obres literàries tenen contingut. Així equiparem inconscientment el llenguatge informatiu—que apel·la a la veritat i a la correspondència amb la realitat palpable—amb el llenguatge literari, que construeix la seva pròpia versemblança i només compleix les normes que ell mateix dicta. En conseqüència, “Poesia i Veritat” insisteix que un estudi acurat de la literatura s’ha de centrar en l’estil que desprèn aquesta, l’únic paràmetre capaç de calibrar la complexitat del món imaginari que l’escriptor proposa al lector. Una premissa vàlida fins i tot en aquelles novel·les ambientades en un context històric real. Com a exemple paradigmàtic, la famosa frase d’Imre Kértesz recordant que va haver d’inventar-se Auschwitz per poder escriure Sense destí.

Seguint aquest fil, Oliva considera que els arguments de la teoria literària marxista són més aviat pobres. Segons aquests, el valor que una societat adjudica a una obra literària respon als interessos ideològics de la classe dominant. Per Terrey Eagleton, màxim exponent d’aquesta corrent de pensament, si bé els cànons artístics són permanents, només s’alteren quan també ho fan les relacions de poder. Una posició controvertida en la mesura que només deixa marge al debat entre ideologies (no pas persones) i no explica perquè les obres clàssiques de Plató, Sòfocles o Dante segueixen agradant. No es pot considerar la subjectivitat del valor quan parlem d’autors de tal envergadura que han aconseguit ser llegits i admirats en situacions històriques radicalment diferents. Pensar que la seva permanència en el temps s’explica gràcies a la ideologia que destil·len és senzillament absurd. Tant com ho seria intentar explicar el reconeixement de Bach o Rembrandt per les connotacions polítiques de les seves creacions.

El llenguatge quotidià revela la confusió que sovint sofrim entre un objecte ètic i un estètic. Afirmant que “la Maria és una noia molt guapa”, podem referint-nos simultàniament a la seva bondat o a la seva bellesa.  Una equiparació molt habitual que fem tots en les nostres vides, i que es trasllada, de forma molt justificada, en el camp de la literatura. És comprensible que ens commoguin aquells escriptors que, independentment dels mecanismes que usen per construir la història que ens narren, mostren un estil més marcat.

“L’adjectiu “estètic” s’il·lumina quan el comparem amb el seu contrari: <<an-estètic>> o <<an-estèsic>>. Un producte anestèsic serveix per adormir-nos. Un producte estètic, en canvi, serveix per despertar-nos. Si el producte és estètic sempre tindrà elements desvetlladors, elements que ens faran posar en dubte el nostre concepte moral, més o menys heretat culturalment, per obligar-nos a buscar-ne d’altres que ens serveixin millor. És en aquest sentit que ètica i estètica són indissociables. No hi ha pot haver estètica sense ètica. Sí que hi pot haver ètica sense estètica, però aquests casos ja no són obres d’art”.

En poques línies, Salvador Oliva aconsegueix resumir el quid de la qüestió. El llenguatge literari no pot incorporar contingut ideològic en la mesura que l’estil d’una obra no s’aixeca sobre les creences dels personatges, sinó en les seves incerteses i vacil·lacions. Contràriament, hauríem de ser psicòpates per valorar les obres de Jelinek, o bé sàdics per gaudir de les novel·les del Marquès que va inspirar l’adjectiu. El plaer estètic es troba en els dilemes que presenten les obres literàries, no pas en les conclusions que es puguin extreure de les seves pàgines.

 

El lector: creador literari?

Més qüestionable, al meu entendre, és el posicionament que Oliva planteja respecte la recepció del text. “El contingut del textos literaris—escriu—prové del què la imaginació rep de la nostra experiència personal i de la nostra consciència mentre llegim, perquè el fet és que no es pot interpretar cap text literari si no és a partir del què nosaltres sabem sobre el món i sobre nosaltres mateixos. El text hi posa un mínim, i aquest mínim en marca els límits”.

Es dedueix d’aquestes paraules que la participació dels escriptors i els lectors és equiparable (o almenys comparable) en la creació d’una obra literària. O el seu corol·lari, encara més desafortunat: que el missatge d’una obra literària és, almenys en part, allò que els lectors interpreten com a tal. Una cessió desafortunada als teòrics constructivistes que tanta estupidesa han escampat en el món de les ciències socials, i especialment en l’estudi de la teoria literària. A “El Pare Goriot”, Vautrin llança aquest advertiment a un altre dels personatges més entranyables i fascinants de a Comèdia Humana.

 “[Un amic meu] Fa cas dels meus consells i s’ha fet ultrarealista: no és pas un d’aquests imbècils que s’aferrena  les seves opinions. Encara em queda un consell per donar-vos, fillet, no us aferreu ni a les vostres opinions ni a les vostres paraules. Si hom us les demana, veneu-les. Un home que es vanta de no canviar mai d’opinió és un home que ha triat anar sempre en línia recta, un neci que creu en la inefabilitat. No hi ha principis, només hi ha circumstàncies: l’home superior es casa amb els esdeveniments i les circumstàncies per dirigir-les. Si hi hagués principis i lleis fixes, els pobles no els canviarien com nosaltres canviem de camisa. No hi ha cap raó perquè l’home sigui més sensat que tota una nació”.

En aquest fragment es mostra molt clarament la immanència metafísica que Balzac traspua en totes les seves novel·les: la certesa que tots els personatges amb voluntat de poder s’envileixen espiritualment. De la mateixa manera, podríem referir-nos al fatalisme exposat per Sofòcles en la seves tragèdies, a la convicció dostoievskiana que els sistemes abstractes de pensament corrompen la bondat espontània de les persones, o al desconcert existencial al qual ens sotmet els personatges de Knut Hamsun.  Transmetre aquestes concepcions vitals, completament allunyades de qualsevol ideologia, és l’objectiu dels grans escriptors. L’essència indiscutible de les seves obres.

Podem preguntar-nos què volia explicar l’autor en un passatge literari concret, però molt rarament podem qüestionar-nos la raison d’être de la seva producció: la filosofia que vol comunicar. És un error intentar interpretar l’únic missatge que, més enllà de la trama de la història o les vicissituds dels personatges, els grans autors necessiten traslladar. En aquest sentit específic, considerar el lector com a partícip de la creació literària no només és un exercici agosarat, sinó desagraït amb els escriptors que tants bons moments ens han fet passar.

Guillem Carreras. Febrer ’15

 

 

Anuncis